Salmond: cada terra fa sa guerra

En català hi ha una vella dita que diu: ‘Cada terra fa sa guerra.’ És una manera gràfica d’explicar que els interessos de cadascú sempre compten i que tothom, per sistema, malda per aprofitar qualsevol situació imaginable, si en pot traure benefici.

Això ve a tomb de les declaracions d’Alex Salmond i més dirigents de l’SNP que ara, després del 27-S, diuen que Catalunya ha de fer un referèndum pactat i s’ofereixen a fer de mitjancers davant la Unió Europea. I també dels intents d’alguns de servir-se’n retrospectivament per a justificar la seua estratègia electoral.

Anem a pams. Primer de tot, cal recordar que la posició de l’SNP abans del 9 de novembre va ser lamentable. Salmond va evitar sempre la més mínima referència a Catalunya i va marcar distàncies tant com va poder, amb l’argument que el seu referèndum era legal. No cal dir que açò va molestar profundament els partits catalans, especialment després de saber-se que havien tingut contactes amb el govern espanyol, amb vista a un possible reconeixement si els independentistes guanyaven el referèndum escocès. El van perdre. I ara han esperat a saber el resultat del 27-S i a estar segurs de l’èxit de l’independentisme català per a reaparèixer a l’escena.

I, de fet, no cal ser gaire llest per a entendre’n el motiu: ara l’SNP, més que ajudar Catalunya, cerca una posició de notorietat dins Europa. I vol reforçar la idea que un referèndum acordat és el mètode de solució del conflicte, sobretot pensant en la possibilitat de demanar ells el segon. Insistir que el camí per a resoldre el problema és un acord entre Madrid i Barcelona és una manera de reforçar-se ells mateixos per al dia que hagen que defensar un nou acord Londres-Edimburg. Sabent, a més, que a la UE cada dia hi ha més neguit per l’immobilisme espanyol, oferir-se de mitjancers és fer valer la seua experiència per a evitar allò que a Brussel·les tothom veu a venir: una crisi constitucional enorme a Espanya i la UE. És dir, novament: ‘Nosaltres som els bons xicots.’ Fer-s’hi veure una mica.

No puc dir que aquest joc m’estranye. Quan passes a ser un estat o et falta poc, la política internacional deixa de ser un terreny de valors i esdevé, lamentablement, un terreny d’interessos. Alguna vegada he explicat com vaig descobrir-ho, això, la nit de la independència de Letònia, a Riga. Quan els qui, fins aquella vesprada, eren amics nostres i cercaven el nostre suport van deixar de saludar-nos i van córrer a saludar l’ambaixada espanyola. Que siga comprensible no vol dir que m’agrade. Tanmateix, en el cas de Salmond resulta sorprenent, per no dir una altra cosa, que vinga a donar-nos lliçons, que propose una cosa que no passarà mai, just quan nosaltres ja hem abandonat aquesta possibilitat. Ho vaig explicar a l’editorial d’ahir: nosaltres ja no hi hem de comptar, amb un referèndum, però és fàcil que arribe. Imposat per la comunitat internacional, no acordat amb l’estat espanyol. I aquesta situació no té res a veure amb les propostes de Podem o d’Unió, que a la campanya demanaven un referèndum acordat amb l’estat espanyol, com si això fos possible.

Ahir, precisament, alguna gent de l’entorn de Podem, ferits encara pel mal resultat electoral, es van fer de sobte seguidors entusiastes del líder independentista escocès. Però evidentment a Salmond el van fer servir no per dir que la independència, d’Escòcia o de Catalunya, és l’únic camí raonable que pot transitar avui el nostre país, sinó per a amenaçar-nos que la ruta del camí unilateral, la que hem emprès després del 27-S, és un error. O siga que van usar l’independentista per anar contra l’independentisme.

PS. No cal ni dir que aquesta posició políticament ‘aprofitada’ de Salmond no té res a veure amb el suport sincer de tanta gent d’Escòcia que ens ha arribat aquests dies. Un suport amic i emocionant que no agrairem mai prou.