Salman Rushdie a Barcelona: ‘Una novel·la ha d’estar al servei dels conflictes contemporanis’

Un Salman Rushdie en forma, sòlid i cordial, es va presentar a la premsa ahir, hores abans de protagonitzar un acte al CCCB (Centre de Cultura Contemporània), sota el títol ‘L’era de l’estranyesa’. Rushdie va començar a respondre les preguntes dels periodistes amb sentit de l’humor, recordant l’última vegada que va passar per Barcelona, quan va assistir a un partit de la Champions al Camp Nou, a l’època Ronaldinho, i li van regalar una samarreta amb el número 10 però amb el seu nom. Després, en una faceta més essencial i que va ser el gruix de la seva intervenció, Rushdie va parlar de la seva darrera novel·la, ‘Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits’ (Proa), i de la necessitat de superar la tradició realista en literatura per poder afrontar els conflictes contemporanis. I va acabar la trobada de gairebé una hora amb un punt de disgust amb els periodistes, perquè diu que són els únics que li pregunten per la fàtua que va partir ara ja fa vint-i-set anys.

Rushdie, simpàtic, va començar divertit: ‘Deixeu-me dir que estic content de tornar a ser a Barcelona. Ja fa uns quants anys, quan vaig venir, recordo que vaig anar al camp del Barça a veure un partit de Champions. Era l’època del Ronaldinho i després del partit em van regalar una samarreta de l’equip amb el número 10 i amb el meu nom. Si algun dia necessiteu un jugador amb el número deu, ja sabeu on trobar-me, però, és clar, ara que hi penso, el 10 el porta el Messi, oi? Per cert, aquell dia el Barça va guanyar contra el Werder Bremen.’

I feta aquesta entrada empàtica, a l’escriptor se li va demanar per la gènesi del seu darrer llibre, ‘Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits’, que Proa ha publicat en català. I va explicar: ‘Els llibres sovint m’arriben com un trencaclosques, en forma de fotografies, i en aquest estadi jo encara no sé com anirà el llibre. Amb aquest, hi havia moments que ho tenia molt clar, però no sabia com s’ajuntarien les peces. De fet, tenia la imatge d’un jardiner, el senyor Geronimo, que no tocava de peus a terra, i d’entrada vaig pensar que tota la novel·la giraria sobre aquest personatge. Però després tenia la història de la princesa jinn, Dúnia, a qui agradaven els humans i s’hi acostava. Ara, com havien d’encaixar aquests dos personatges? Encara no ho sabia. I encara hi havia una tercera cosa: volia veure què passava si agafava aquests contes fantàstics tradicionals i els utilitzava per narrar una història contemporània situada a Nova York. I volia reflectir un món esbojarrat, perquè s’hi ha anat tornant el món, cada vegada més esbojarrat.’

És una novel·la amb molt d’humor, però també tracta un tema difícil i polèmic, el fanatisme religiós. Són compatibles una cosa i l’altra? Davant d’aquesta pregunta, l’escriptor, hàbil amb les paraules, va respondre: ‘No és pas polèmic escriure sobre fanatisme, el que és polèmic és el fanatisme religiós. I la comèdia és una bona manera d’escriure sobre l’horror. Aleshores parlem de comèdia negra. Jo m’ho he passat molt bé i penso que és una novel·la divertida de llegir també. Al capdavall, un llibre ha d’estar al servei dels conflictes contemporanis, de les coses que passen avui i de la manera que passen. I només et puc dir que el llibre ha sortit així.’

Aquest títol, ‘Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits’, és un homenatge a ‘Les mil i una nits’, aquest clàssic de la literatura oriental i universal. Quina és la vostra història amb aquest clàssic? ‘Vaig néixer a l’Índia i vaig créixer amb aquestes històries, que eren reals i eren les que t’explicaven des de petit els pares. Després quan m’he fet gran m’he adonat que no és un text per a nens, que fins i tot hi ha històries filosòfiques, però a mi de sempre que m’ha fascinat. I estic molt content d’haver crescut envoltat d’aquest món literari tan ple de fantasia. Ara vivim en l’època del realisme, però com a fenomen el realisme és relativament recent. La major part de la literatura de tots els temps està construïda a partir de faules i de fantasia. L’objecte de la literatura és la veritat i no estic interessat a fer una literatura escapista per fugir de la realitat. Si no que la literatura ens ha de servir per tenir una visió del planeta i de com ens enfrontem a les coses. Aquest llibre s’inscriu en una tradició oposada a l’escapisme.’

Rushdie al llarg de la trobada aprofundirà en aquesta manera contemporània de narrar, que ja no es troba en l’arrel de la tradició realista. I ho va explicar així: ‘La tradició realista arriba al seu punt culminant al segle XIX, quan es produeix una mena de pacte entre l’escriptor i el lector sobre la realitat de la naturalesa. Lector i escriptor comparteixen la mateixa imatge del món. Ara, en canvi, vivim un món completament diferent i les narratives també canvien, són diferents, per aconseguir ocupar un mateix espai entre l’escriptor i el lector, que ja no tenen una mateixa visió del món. I això és el que ha minat la tradició realista. Perquè l’auge de la novel·la va coincidir amb l’auge de les nacions-estat, que es van poder descriure. Però ara hem de cercar noves formes de definir-nos. Moltes de les meves obres tracten de com poden unir-se diferents parts del món. Ja no hi ha caixes estanques, en el nostre món tot té efectes més enllà. I les novel·les han de solucionar això des d’un punt de vista formal, han de resoldre aquesta nova realitat.’

I en posa un exemple molt entenedor: ‘L’onze de setembre del 2001 a Nova York, amb l’atemptat de les Torres Bessones, lliga per sempre la història de Nova York amb la del món àrab. A partir d’aquell moment ja mai més no es podrà explicar Nova York sense tenir en compte el món àrab. Ja no es podrà explicar una cosa sense l’altra, tot i que hi ha una gran distància entre ambdues coses.’ I encara continua: ‘Aquest llibre conté moltes històries que conflueixen, ja sigui amb un resultat final positiu o negatiu. Perquè les narratives s’entrellacen, ja no hi ha una narrativa única que entra en conflicte.’

Aleshores apareixen Buñuel i Goya en el discurs de Rushdie: ‘El surrealisme de Buñuel ha tingut gran influència en mi. La meva literatura prové de la tradició de les històries d’orient i també del surrealisme europeu que encarnava Buñuel, on el món real es presenta d’una manera estranya per veure’l més clar.’ I Goya? D’aquest pintor es reprodueix l’obra ‘El sueño de la razón produce monstruos’, que és de la sèrie ‘Els Capritxos’, núm. 43. La llegenda sencera de l’aiguafort del Prado diu: ‘La fantasia abandonada per la raó produeix monstres impossibles: quan hi va junta, és la mare de les arts i l’origen de les seves meravelles.’ I va explicar Rushdie que d’aquesta peça deriva tot el text del llibre. ‘M’he passat moltes hores al Prado observant aquestes pintures plenes de sàtira i foscor, és una mostra brillant del comportament de l’ésser humà. I no només els Capritxos m’han inspirat de Goya, també retrats com ‘El gos’ i ‘Saturn devorant un fill’. L’esperit de Goya plana sobre el llibre.’

La trobada de Rushdie amb la premsa ha acabat amb cordialitat i bon humor, tot i que ha quedat una mica molest amb les últimes preguntes que se li han fet. La primera ha girat entorn la nova premi Nobel de Literatura, Svetlana Aleksiévitx, i sobre la idea d’etern candidat al Nobel que plana sobre la figura de Rushdie. Ha respost: ‘Que t’etiquetin com l’etern candidat al Nobel no és gaire divertit, tot i que a mi ja m’està bé no rebre’l, quan penso que hi ha tants autors extraordinaris que no l’han guanyat. Borges mateix tenia una frase molt bona sobre el tema. Deia que era un costum que no li donessin el Nobel. I en aquest sentit, ser la sala dels rebutjats ja m’està bé. I sobre Svetlana Aleksiévitx, no la conec però tinc moltes ganes de llegir un text extraordinari que ha escrit sobre després de l’accident de Chernobil. El Nobel també serveix per donar a conèixer grans autors poc coneguts. A mi em va permetre conèixer la poeta Wislawa Szymborska, per exemple.’

I la darrera i última pregunta recordava la condemna a mort que va dictar l’aiatol·là Khomeini contra ell, la fàtua, que el va convertir durant en un escriptor perseguit, que vivia amagat i portava guardaespatlles. Ha sentenciat: ‘Això que em va passar ho podríem comparar amb una malaltia que vaig patir fa vint-i-set anys i de la qual me’n vaig curar fa setze anys. Ja no la pateixo, no vaig amb guardaespatlles, faig una vida completament normal. I només em pregunten per això els periodistes. Potser aviat hauré de deixar de parlar amb els periodistes. O potser seran ells que deixaran de preguntar-me per això.’

Potser, com li va passar a la ciutat de Nova York, que ja no tornarà a ser la mateixa per sempre més des de l’atemptat del 2001, l’escriptor també ha quedat lligat per sempre més a la fàtua que va patir i que va trasbalsar el món sencer. Però en el cas de Nova York, a Rushdie el fet li serveix per parlar de contemporaneïtat, mentre que en el seu cas, tot i ser el mateix, prefereix l’oblit.