Saladrigas

«S’acosta a poc a poc la tardor amb la seva bonhomia tèrmica i la regeneració dels colors en matisos. Sorgeixen instants que semblen invocar la màgia dels orígens. De vegades, a mi, en l’època de transició entre les intransigències de l’estiu i la cruesa hivernal se m’acut pensar en la literatura pura, alliberada de la dependència de la creació amb els gèneres establerts per la necessitat industrial de classificar i les convencions acadèmiques.» Aquest començament de crítica literària serà, per intemperància de la senyora de la dalla, l’última guia de lectura de Robert Saladrigas. Va morir aquest dimarts. L’article, ‘Espais personals’, es publicava tres dies abans, dissabte, al suplement Cultura/s de La Vanguardia. L’última recomanació: llegiu Los países de l’escriptora francesa Marie-Helène Lafon (Minúscula, traducció de Lluís M. Todó). Just ho estava fent, Robert, just ho estic fent.

«Llavors em pregunto si avui es pot escriure tan sols literatura, obres que no absorbeixin pel tema que toquen, per la mena de personatges que construeixen, per la grapa de les històries que relaten. […] És el que m’acaba de succeir amb un llibre –llibret pel que fa a la mida– que té totes les traces de no passar ni tan sols de puntetes. El seu títol és enigmàtic, Los países (2012), i la seva autora francesa, Marie-Helène Lafon (Aurillac, 1962), ensenyant de llatí i grec, de família camperola de la zona del Cantal, i resident a París des de 1980. De quins països ens parla la senyora Lafon en el seu text impúdicament autobiogràfic i quina tessitura ha estat capaç d’enlluernar-me? És gairebé un misteri. De fet, ho confesso: un formidable misteri.»

Que els col·legues del suplement cultural del diari centenari barceloní, en què Robert Saladrigas (Barcelona, 1940 – 2018) va col·laborar durant dècades, em dispensin i consenteixin la llarga citació. Ho faig també en reconeixement d’una forma del periodisme, el cultural, que va permetre a l’escriptor viure d’escriure, cosa impossible ara. L’altre dia a les Corts, al funeral, hi pensava, un cop més. Envoltada de col·legues del ram de la meva generació i una mica més grans. I no cap, pràcticament, de més jove. Quin periodista cultural, quin crític literari, quin escriptor, pot, avui, viure i escriure gràcies als mitjans? Els podem comptar amb els dits de la mà i ens en sobraran, de dits.

La mort té la virtut, si és que podem qualificar-ho així, de fer-nos fer un tomb per la vida (amb el teu permís, Puyal) de la persona que se’n va. D’algunes coses, no ens en recordem amb el detall que voldríem. Ni Joan Rendé ni Joaquim Carbó ni jo mateixa podem recordar el nom del programa de Ràdio 4 que el Robert va engegar a final dels setanta (?), en què vam col·laborar en Rendé i jo mateixa, cridats per Saladrigas a l’aventura radiofònica. Ni el Joan ni jo no teníem futur radiofònic, perquè no en sabíem però sobretot perquè aleshores el nostre fort era escriure més que no pas parlar pel micro, que no accepta gaire ni la parsimònia matisadora del Rendé ni la meva. Però vam fer el programa (el Robert continuaria després fent ràdio).

En Carbó em deia a les Corts que Saladrigas i servidora li vam fer la primera entrevista de la seva vida, i tampoc no me’n recordava, ai. Valoràvem molt el Carbó autor d’Els orangutans (1967; ara feliçment rescatat pels editors de Males Herbes). Jo admirava també el Saladrigas d’Aquell gust agre de l’estel (1977) i l’Albanell de Ventada de morts (1978), dues novel·les que acabava de llegir i em tenien fascinada. Encara m’hi tenen. De les entrevistes que vaig fer recordo la de Pere Calders, que va dir una cosa que tinc sempre present: ‘No he patit mai escrivint, m’ho passo bé, molt. No ho faria pas, si hi patís, i ara!’

Més coses, em van venir al cap en el tomb per la vida del Robert. Va tenir una bona vida, en tant que la va poder dedicar al que més volia: llegir i escriure. La seva dona, Montse Gilabert, li va donar sempre suport i han estat una parella feliç durant cinquanta-dos anys. Va publicar novel·les, contes, relats, llibres d’entrevistes i recopilatoris de la seva crítica literària. M’hauria agradat que continués fent crítica de la literatura catalana. Quan el 1986 es va publicar la novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera, avui tan celebrada i llavors incompresa, apartada durant anys, va ser l’únic crític que es va adonar de l’originalitat, el caràcter abismal i l’escriptura al límit d’aquesta obra mestra. En els últims anys en feia només de literatura traduïda.

En el tomb per la vida saladrigasiana vaig pensar també, a les Corts, que hauria pogut ser encara una miqueta més feliç. No va ser considerat per a la Fira de Frankfurt (l’IRL hi va pensar al final de tot, i llavors ell s’hi va negar, amb una carta pública demolidora). No cal dir que tampoc no va tenir el Premi Nacional de Cultura, ni la Creu de Sant Jordi (que, deia l’Anna Murià, donen a cabassos). Aquests menysteniments li dolien, és clar que li dolien. Tenen una cosa pitjor, raonava una editora l’altre dimecres a les Corts en sortir del funeral i té tota la raó: aquests oblits fan que les generacions joves d’escriptors no els coneguin, no valorin ni llegeixin autors com Robert Saladrigas. Que el vegin només com a crític literari, sense pensar en l’escriptor que hi ha darrere la firma periodística, com prova amb excel·lència la seva última crítica literària que retrec amunt, el seu testament com a crític i, també, com a autor.

Remei caldrà posar-hi, al menysteniment. Salve, Saladrigas!

*Nota de la redacció: Aquesta versió de l’article esmena l’anterior, que donava Robert Saladrigas com a crític de La passió segons Renée Vivien de Maria-Mercè Marçal, quan ho va ser Julià Guillamon i a ell es refereixen les frases de la versió prèvia d’aquest article ara esmenades: ‘La Marçal em deia un dia que el crític que més hi va tocar quan va publicar la que serà per sempre la seva única novel·la, La passió segons Renée Vivien, era ell’ [Guillamon].