A la sala d’espera

Que difícil que és llegir en una sala d’espera, em dic. Sala d’espera, no sala de lectura, em corregeixo. Tanco el llibre i miro. Les sales d’espera són laboratoris de temps, penso. Veus què sap fer la gent quan tot s’atura. Dic “sap fer”, no fa. La sala d’espera ens posa a prova.

Jo sabia que avui seuria en aquesta sala d’espera i tindria un parell d’hores lliures al davant. Per això pesa tant la bossa. Tinc de tot, llibres, agenda, llibreta, aigua, galetes, mascareta, gel de mans, un fulard, bolígrafs, llapis, retoladors, pòstits. Amb un llibre obert a la falda, l’agenda i un bolígraf a prop i la bossa entre les cames, miro al meu voltant.

Davant meu, una senyora que espera mentre operen el marit de cataractes. La bossa de plàstic on devia dur la bata i les sabatilles del seu home l’ha plegada meticulosament fins que li ha cabut a la bossa, petita com una carmanyola d’una ració, que li penja de través. L’abric se l’ha tret fa poc, i també l’ha plegat bé per asseure-s’hi a sobre. Els peus clavats a terra, duu unes sabates que li van una mica balderes del taló, mitjonets de mitja de color “carn”, d’aquells que amb el temps es donen i et fan bossa damunt l’empenya, li veig la pell estampada de varius del turmell dret. De tant en tant, belluga els peus, uns moviments mínims, t’hi has de fixar, com si els volgués fer lliscar uns centímetres cap a la dreta o cap a l’esquerra sense que ningú se n’adonés. No ho sap, que la miro.

La miro i veig uns pantalons de micropana planxats amb la ratlla davant, d’un marró gavardina. Les mans als genolls, ara. Només duu un anell, un rellotge petit que mira cada dos per tres, les ungles pintades d’un vermell fosc estàndard, una mica despintades. Les mans sí que no s’estan quietes. Pigades, amb plecs, algun dit una mica tort, però robustes, feineres. Repica damunt dels genolls una melodia muda de pensaments que no puc imaginar sense caure en tòpics. Un jersei de coll alt, morat amb ratlletes negres fines, m’hi jugo el que vulguis que a sota només duu una samarreta interior, segurament de tirants, i em ve al cap la meva àvia, que es posava el jersei directe damunt del viso atrapat per la cintura de la faldilla de llana.

Però aquesta senyora més aviat podria ser ma mare. Segur que a casa llegeix, però llegeix a la butaca, amb la feina feta i la tarda al davant. No tragina llibres a la bossa per si de cas. Aquí no llegeix, aquí mira i no veu res, perquè ha activat una mena de salvapantalles mental que la deixa ser present sense fer-se notar, sense fer. Una estona sense fer res, això és per a ella la sala d’espera.

Deso el llibre, l’agenda, tot, mig avergonyida. Esperar és esperar, això no és una sala de lectura, la gent va i ve, la megafonia recita instruccions, infermers que corren, zeladores que empenyen, metges que atenen pacients, pacients que tenen paciència. I ella la té tota, la paciència. En sap, d’esperar. El seu cos m’ho diu. Només li veig els ulls, tornem a dur mascareta als hospitals, però els té ben oberts rere unes ulleres de muntura daurada però austera. Encara es tenyeix, i no sé per què dic encara. Cabells curts amb alguna clariana, pentinat de perruqueria de divendres passat, avui és dilluns. No sé si s’ha pintat els llavis, els ulls no.

Li sona el telèfon. El treu de la bossa sense córrer, contesta, deu ser el cirurgià per dir-li com ha anat l’operació. Aquí tots esperem la mateixa trucada. Fa que sí amb el cap, no diu res, escolta, i finalment resa un entesos fluixet i penja. Desa el telèfon i recupera la posició. Mans repicant, peus fent petits moviments, ulls mirant cap endins o cap enlloc.

Davant seu, una dona de quaranta-set anys li imagina tota una vida i cau en molts llocs comuns, però s’aixeca i ho revisa fins que li encaixa que es diu Pilar, que té setanta-quatre anys, que va treballar en una gestoria fins que es va jubilar, que hauria volgut estudiar magisteri però era la petita de sis germans, que el marit es diu Enric, setanta-vuit anys, lampista jubilat, fa feinetes per no avorrir-se, als amics i familiars. Ara el tindrà a casa recuperant-se de l’operació i la Pilar ja està pensant com s’ho farà per no perdre la paciència. Surt a caminar un cop la setmana amb una colla que es coneixen des de l’escola dels fills. S’ha apuntat a un club de lectura, a finals de mes comentaran la novel·la que ha deixat a la tauleta del menjador, és d’aquella autora francesa que duu barret, no li ve el nom. Al club són tot dones i el marit de l’Encarna, que ve però no hi participa mai, tot i que es llegeix tots els llibres.

Davant seu, una dona de quaranta-set anys no té ni idea de qui és ella, de si espera el seu marit, el seu germà, el seu cunyat, un veí o l’home que cuida per diners. Potser no té fills. Potser viu sola. Potser, potser, potser. Potser no sap cuinar ni cosir, i la ratlla dels pantalons vés a saber si no és perquè els estrena. Potser és informàtica, o ho era, més aviat, i duu un telèfon bàsic perquè no es refia dels mòbils carregats d’aplicacions. Potser era advocada. Metge. Dentista.

Davant seu, una dona de quaranta-set anys pensa que no sap res de res sobre la senyora que té davant, ni l’edat, ni la professió, ni qui espera, i que ni tan sols l’accent lleidatà que li ha semblat intuir en aquell entesos que ha dit tan cap endins no és segur. Li mira els ulls, els té clars. Potser ha sigut sempre rossa, no només ara que va tenyida. Potser aquell entesos tenia un deix estranger. I no sap si espera un home o una dona. Potser espera la seva mare nonagenària.

Potser la dona dels dits inquiets sí que em veu. Sense el potser, és clar que em veu. Ho he decidit jo, escrivint, que no em veia. Em veu, m’ha vist, s’ha fixat en mi, en la roba que duc, en la bossa plena de coses per aprofitar-el-temps, m’ha posat edat, professió, no sap si espero ma mare o mon pare, i aquí m’aturo. Mon pare farà cinc anys que és mort i per a aquesta dona podria ser que jo ara l’estigués esperant mentre l’operen de cataractes. Esperar és això. Esperar i esperar també dels altres, esperar qui ha de venir i qui podria ser que vingués. Sala d’espera, no sala de lectura? Sala de lectura d’esperes.