Josep Sala i Cullell: ‘Hem de passar comptes amb la generació Tap’

Josep Sala i Cullell (1978) és un gironí que fa catorze anys que viu a Trondheim (Noruega), on fa de professor d’institut. L’any 2013, a Noruega, va veure una cosa que no havia vist mai: un ministre de trenta-cinc anys. I un dia que va baixar a Girona va sentir Josep Maria Terricabras dir que Joaquim Nadal havia estat batlle de Girona amb trenta-un anys. Va lligar caps: a Noruega hi havia hagut relleu generacional. A Catalunya, no. I va fer l’article ‘La generació T ens ha arruïnat‘, que explicava que els protagonistes de la transició havien copat les bones feines, i encara hi són ara. L’article va ser un èxit de lectures formidable. N’ha acabat escrivint un llibre, Generació Tap (Ara Llibres) que ara ha arribat a les llibreries. Al llibre descriu quatre generacions: la generació T (1943-1963), la generació X (1964-1981), els mil·lennistes (1982-1996) i la generació Z (1997-2015). VilaWeb entrevista el ciutadà noruec nascut a Girona Josep Sala i Cullell per parlar del llibre i de la seva experiència vital.

—Heu escrit un llibre sobre la ‘generació Tap’ (1943-1963). Qui són?
—Generació Tap, generació de la transició. Són els boomers americans, a Occident. A Espanya són els qui als anys vuitanta tenien trenta anys, i ja són catedràtics d’universitat, batlles, ministres i porten els programes del matí a la ràdio. Es col·loquen allà i s’hi queden. Fa trenta anys, quaranta, que hi són. Estan molt menys preparats que els qui pugen, i el seu gran objectiu és que ningú els pugui fer ombra. No són els líders i prou, és la generació sencera. Cap generació cobrarà les pensions que cobraran ells, una pensió més alta que els sous dels seus fills i dels seus néts. Per saber qui són només cal engegar la televisió i llegir els diaris. Són la Pilar Rahola, l’Enric Juliana, el Salvador Cardús, el Vicenç Villatoro. Els tenim opinant cada dia des de final dels vuitanta. Quan els joves d’Urquinaona van néixer, Pilar Rahola i Salvador Cardús feia quinze anys que tenien una columna diària. No l’han deixada.

—Nosaltres, la generació X (1964-1981), venim després. Què ens caracteritza?
—Que ens van fallar les matemàtiques. Vam pensar que un dia o un altre substituiríem la generació Tap. No ha passat, això. A la Universitat de Girona, on vaig estudiar Ciències Ambientals, el degà que teníem quan érem estudiants i els caps de departament encara hi són, amb feina fixa i ben pagada. Els meus companys de promoció no els han substituït, i són els professors associats mal pagats. No hi ha hagut relleu. Sempre podem recordar la nostra dècada, els noranta, quan tot anava bé, i jo votava el PSC de Quim Nadal. Imagina’t! La generació X hem fet tres aportacions: la insubmissió, la CUP i l’ecologisme, com ‘Salvem el Castell’. Vam acabar la carrera i es trobaven feines. Algunes. Anàvem de vacances tres cops l’any amb Ryanair. Fins que el 2008 arriba la catàstrofe i acaba tot.

—Ho expliqueu al llibre: ‘Mare, què són tots aquests cotxes aparcats al barri?’
—Són els cotxes de la generació X, que el 2008 van tornar a viure a casa els pares. La mare ho veia des de la finestra. És l’hecatombe. El període 2008-2010, cada cop que baixava a Girona, hi veia botigues tancades, gent perdent la feina. I els estralls de la doble escala salarial. Transformació terrorífica.

—Quin era el vostre barri?
—Jo sóc del barri de Sant Narcís de Girona. Barri obrer de tota la vida. El meu pare portava el camió de la fàbrica. Ara n’ha fet setanta. I a mi m’han de venir a dir que el meu avi era un burgès explotador perquè es deia Cullell de cognom? El món de comuns, Podem, ICV que fan aquest discurs són l’apoteosi del franquisme. En els seus somnis més humits, Franco somniava que nosaltres com a societat consideréssim que això era l’esquerra! En fi.

—Parlant de fàbriques, què és la doble escala salarial?
—Quan les forces capitalistes decideixen que cal reduir la massa salarial, els sindicats han de decidir si tots els treballadors s’abaixen una mica el sou o fan que els joves que hi entrin cobrin la meitat i els grans el mantinguin. I això van fer. Això és el conflicte entre generacions. Amb el beneplàcit dels sindicats majoritaris i els vots dels treballadors es crea la doble escala salarial: els joves cobren la meitat fent la mateixa feina que els grans. Però al final hi acaba havent la transferència intergeneracional de manera informal. El pare acull els fills a casa, perquè no es poden guanyar la vida fora. I els fills aparquen els cotxes davant la casa on viuen els pares.

—Pitjor ho tenen els mil·lennistes (1982-1996), que no han viscut ni el miratge.
—Són la gent a punt de fer quaranta anys. Els qui es van trobar el xoc just acabada la carrera. Van rebre la trompada de seguida. Sense miratge. Nosaltres vam tenir vuit anys, deu, per a trobar feines i contactes, cosa que a alguns ens han permès de trampejar. Els mil·lennistes, no. L’erm total. La generació Tap els descriu com a consentits i narcisistes. No ho faré. S’ha de disparar cap amunt. No cap avall, que ho tenen encara pitjor que nosaltres.

—Generació Z (1997-2015): a qui feu classe.
—La primera generació que ha crescut amb les xarxes socials. Són els qui veuen els vídeos de quan eren petits penjats a murs de Facebook de fa quinze anys. Un concepte de la privacitat molt diferent. Tot es pot exhibir i ensenyar. Una pressió social brutal: de l’aspecte físic a les notes. Són els meus alumnes a Noruega, i els de la plaça d’Urquinaona a Catalunya. Els qui tallen l’AP-7. Adolescents. Aquests tenen claríssim que els espera un món catastròfic. Els mil·lennistes ho van veure amb vint anys. Ells, de nens. El més lògic és que hi hagi un esclat de ràbia. Urquinaona.

—A Noruega també tenen Urquinaona?
—Hi va arribant. Aquí, a Trondheim, aquest estiu va passar una cosa que no havia passat mai a la vida. Van tenir una manifestació amb desperfectes pel ‘Black lives matter’. Vidres trencats. Nanos sobreexcitats contra el sistema. Passa que el sistema aquí és l’estat del benestar nòrdic… Van trencar dos o tres vidres de la llar dels jubilats de la plaça. Van tirar a terra unes tanques. Fa tretze anys que faig classe a l’institut. I fa tretze anys s’assemblaven més a mi. Ara no. Ara augmenten els casos de suïcidi i de trastorns psicològics. Perquè abans, si et feien bullying, arribaves a casa, tancaves la porta i ja està. Ara el bullying els entra pel mòbil vint-i-quatre hores seguides. Sabeu què és Only Fans?

—No. Què és Only Fans?
—És tan nou que no vaig tenir temps de posar-ho al llibre. És generació Z total. L’Only Fans és una mena de Patreon. Puges continguts a la xarxa i la gent paga un tant al mes. Doncs són canalla de divuit anys, vint, que puja contingut pornogràfic a la xarxa, i cobrant. Hi pengen porno domèstic. Es mostren fent coses. Per necessitat econòmica, molts dels EUA. Es promocionen a Twitter. Entreu-hi i mireu el seu mur. Una tercera part són causes progressistes (‘Black lives matter’, ‘me too’), una tercera part, suport emocional, i una tercera part, porno domèstic.

—Quines assignatures hi ensenyeu, a Noruega?
—Castellà (optativa) i Geografia (obligatòria) a nanos de setze anys a dinou. Un institut de mil alumnes. Fa catorze anys que hi sóc. Sóc a tres mil quilòmetres de Girona. I a cinc-cents d’Oslo. Abans de la pandèmia, un cop l’any baixava a Girona en tren. I anava parant. Trigava una setmana. El meu millor amic viu a Copenhaguen. Un altre, a Oslo. Una amiga amb doctorat viu a Holanda. Després visitava l’Erasmus suís. I finalment arribava a Girona, la meva ciutat de 100.000 habitants. Jo ara visc a Trondheim, de 200.000. Una ciutat amb cases de colors damunt el riu. I una catedral. És com Girona, però amb noruecs. Jo sóc de ciutats mitjanes. I Europa n’és ple. Alemanya, Dinamarca, França.

—Aquest viatge en tren és un llibre de periodisme.
—Alguna cosa farem. A mi, el que m’agrada llegir més a la vida és periodisme. Cada mes pago el New York Times, la New Yorker, el diari local de Trondheim, de 1700, cosa fabulosa, i també us pago a vosaltres, VilaWeb. Algú us ha de pagar. Hi crec. Jo he crescut amb els diaris i Josep Pla. Em torna boig el periodisme dels anys vint i trenta.

—Tornareu?
—No. Estic molt content, aquí. I ja no sóc ni ciutadà espanyol. M’he fet noruec. Fa un any vaig anar a l’ambaixada d’Espanya a Oslo, i davant el cònsol vaig signar actes notarials dient que deixava de ser espanyol. I les emigracions d’ara no són les de fa cent anys, com la de Giuseppe que explico al llibre. Se’n van anar un dia i no en van saber res més fins al cap de trenta anys. Ara ens parlem, ens veiem cada dia, i abans de la pandèmia tenia un peu a cada banda. Baixava sovint. I si s’ha de baixar per acabar d’expulsar la generació Tap dels seus racons, doncs es farà. Al final, el paper que ens queda a la generació X és aquest: fer neteja amb els de dalt perquè un dia els de baix puguin trobar el seu raconet. La gent que té tribuna des dels anys vuitanta hauria de ser tota a casa seva. Que se’n vagi a casa seva. Ja n’estem farts. Ja els hem sentit prou. M’és igual què ens diguin. A mi, que sóc de la X, m’és igual. Els mil·lennistes, més. I els de la Z, ja no diguem. Tota aquesta gent, que se’n vagi a casa seva. Que se’n vagi al centre cívic, a menar un hort. Prou. Els veus i dius, ja tenen seixanta-cinc anys, setanta, i encara volen continuar manant? Prou. Si no vigilem, arribaran a noranta. Haurem d’aguantar un Josep Cuní de noranta anys presentant la ràdio? Cal? Els mateixos tertulians? Tindrem Bru de Sala fent exposicions?

—Estaria bé que us fes una entrevista algú de la generació Tap i no jo, de la generació X.
—No voldran. Bé, un sí. Carles Francino. Ell em va trucar quan vaig fer l’article al bloc. Entusiasmat. Em va portar a la ràdio. Serà dels pocs. Perquè aquest llibre, la generació Tap farà veure que no existeix. Si no hi ha hagut debat generacional a Catalunya, és perquè ells l’han evitat. Llibres de boomers contra mil·lennistes, als EUA se’n publiquen cinquanta mil. A França, Itàlia, n’hi ha. A casa nostra, no. I l’ha de fer un que viu a Noruega?

—Voleu afegir res?
—Quan vaig escriure l’entrada al bloc, el 2013, la generació T era en el seu apogeu. Ara posen els seus successors a dit. Són els clons. Casado, Sánchez, Iglesias. Repeteixen el discurs. A la universitat també tenen els hereus, perquè la generació T té un gran neguit pel llegat. Volen passar a la història. I que d’aquí a cent anys diguem tots que van ser fantàstics i van portar la democràcia, la modernitat i van fer la revolució. I col·loquen els acòlits perquè els escriguin hagiografies. Doncs que tinguin molt clar, tots, que passaran a la història com el que són: una generació catastròfica per a la humanitat. I d’aquí a trenta anys, els llibres sobre la transició espanyola seran als soterranis acumulant pols. Quan desapareguin, recordarem la generació Tap com una plaga de llagostes. Com una gent que ens va deixar una herència fatal. I espero que més gent de la nostra generació s’apunti a fer la crònica. La crònica dels Pujols, del Felipe, de Maragall, de Quim Nadal, de la bombolla immobiliària. Això és generació T. I l’haurem d’escriure nosaltres, també, un dia. No pot ser que quan vagin a veure com van ser els noranta, es trobin la mirada dels nascuts als quaranta. Ho haurem de fer els dels setanta. Ho haureu de fer vosaltres. Que tinguin molt clar que aquest enorme esforç que fan per assegurar-se passar a la història com els reis del mambo, al final, de tot això, no en quedarà res. I quan es morin, com que no podran pagar el sobresou als clons, hauran d’anar cap a casa, i els que vindrem traurem els ganivets i escriurem la història. No entenc com encara no hi ha un llibre de l’autèntica història de l’efecte sociològic del pujolisme sobre la societat catalana. I aquest llibre no l’ha de fer el Bassets, ni el Juliana, sinó algú dels setanta. Nosaltres hem crescut amb això. I hem de passar comptes amb la generació Tap.