Josep Sala i Cullell: “Per alguns va ser un suïcidi, per uns altres un assassinat”

Josep Sala i Cullell (1978) és autor de no-ficció, articulista de VilaWeb i professor d’institut a Noruega, on viu de fa disset anys. L’any 2020 va escriure el celebrat Generació Tap (Ara Llibres), en què descrivia la generació que copa el poder a Catalunya d’ençà de la transició. Ara ha escrit La mort misteriosa de Dolors Bernabeu (Pòrtic), en què, a partir d’arxius i premsa, recupera un dels casos criminals més famosos dels anys vint, la misteriosa mort d’una noia de setze anys a Barcelona. El cas, escrit en prosa continguda, serveix per a explicar els anys vint, el poder de les autoritats involucrades en el cas, la censura i la premsa de l’època. El llibre va arribar ahir a les llibreries, i es presentarà el 23-F.

—Qui és Dolors Bernabeu?
—Una noia de pares valencians, probablement d’Ontinyent, però ja nascuda a Barcelona, al districte cinquè. La Dolors Bernabeu, molt guapa, anava pel camí de la prostitució, dels cabarets, on veia la gent de la part alta de Barcelona, que li podia permetre l’ascens social. I aquesta és la vida que hauria seguit si no fos que va morir el 21 d’agost de 1925 al passatge d’Escudellers de Barcelona. Tenia setze anys. Va morir en unes circumstàncies que la van convertir en el gran misteri de la Barcelona d’aquella època.

—Quines circumstàncies?
—Sortint d’un sopar, va caure daltabaix de l’edifici on vivia. La van recollir, la van portar a una casa de socors. La policia es va presentar a la casa de dispesa, casa de barrets, i la mestressa els va dir que la Dolors havia pujat al terrat i s’havia suïcidat. I que havia deixat una nota de suïcidi dins una bombonera. Però en l’autòpsia els metges van trobar un orifici que podria ser perfectament de bala. Per alguns va ser un suïcidi, per uns altres assassinats. Misteri. La premsa es va dividir entre les dues versions.

—Heu accedit al sumari?
—El sumari no existeix. Ni aquest, ni cap. Tots els judicis penals de la Llotja de Barcelona dels anys vint s’han perdut. Perduda una dècada de repressió política, de la dictadura de Primo de Rivera contra el catalanisme, contra el comunisme. Aquesta barreja de trencaments històrics i destrucció de documents fa que tinguem una memòria històrica molt fràgil. Els arxius s’han destruït. En canvi, els anglesos van a buscar arxius del segle XVIII i en troben! Jo no tinc el sumari. M’he hagut de basar en allò que tenim, els diaris, i altres fonts que hem desenterrat.

—Quines fonts?
—Quan baixava des de Noruega, aprofitava per remenar arxius. A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. A l’Arxiu Nacional de Catalunya, on hi ha l’arxiu dels Mossos d’Esquadra. A l’arxiu del jutge militar de Barcelona. I en aquests viatges en tren que faig per Europa vaig parar a París, a l’arxiu nacional de França, on hi ha els informes que enviava el comissari general d’Hendaia, un cop o dos el mes, i on s’explica el cas. França controlava el catalanisme i l’anarquisme a Barcelona. I n’informava. Aquests informes també expliquen què va passar.

—Passem als protagonistes: Mainou.
—El xicot de la Dolors. En aquells moments era a la presó, vinculat a una estafa a Mallorca de màquines d’escriure. Mainou venia d’una família rica de Barcelona vinculada als tramvies. Donava entrevistes on oferia informació a canvi de sortir de la presó. Són entrevistes extraordinàries. Sembla un tenor d’òpera. Oh, la meva estimada! La premsa es va fixar en Mainou i la seva colla de petits lladres, que es movien pel districte cinquè, propers a la Dolors. I, clarament, si Mainou no hagués estat a la presó, li haurien intentat encolomar la mort de la Dolors. Però Mainou no en sabia res, perquè no hi va tenir res a veure.

—Vírginia.
—Una de les germanes de la Dolors. Havia sortit amb Mainou. La Virgínia torna a Barcelona amb accent francès i no suporta que la premsa esbombi que tenia un passat treballant en cabarets. L’Apache.

—Madam Solange.
—La mestressa de la pensió on vivia la Dolors. És qui rep la policia i els diu que s’ha suïcidat.

—Ramon de Paramo.
—El jutge instructor del cas. Nascut a Granada. Molta experiència com a jutge. El cas li arriba 48 hores tard. Un home molt professional al principi. Som a l’inici de la policia científica. Fa peritatge, comprova el calibre de la bala, disparen a la roba per veure si deixa marca semblant a la trobada, cal·ligrafia. El jutge comprova si la llum de la lluna plena d’aquell dia permetia de veure-hi bé. O fa disparar des del terrat per veure si se sent des del carrer.

—Els diaris que ho tracten són la Publicitat, La Vanguardia, Diario Grafico i El Progreso, entre més. Uns defensen el suïcidi, uns altres l’homicidi. Impressionant com La Vanguardia defensa el suïcidi i l’assassinat a la vegada. Impressionant.
—La teoria és que la noia ha decidit de suïcidar-se, s’enfila al terrat de casa i just en el moment que és a punt de saltar, hi ha algú en un terrat veí que, per evitar que salti, dispara. És la tesi de La Vanguardia, cosa que provoca molts riures.

—Llegint els diaris de l’època, què els heu envejat?
—La Publicat és el millor diari que s’ha publicat mai en català. No crec que hi hagi discussió possible. Hi escriuen Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Pompeu Fabra, J.V.Foix, Rovira i Virgili, els dos germans Soldevila, Joan Creixells, Tomás Garcés. És aquesta gent, als diaris, els que fan el català modern impulsat per Fabra. No es fa a les novel·les. I després vindrà la següent generació de periodistes, com Irene Polo. És un diari enlluernador. Hi ha cròniques meravelloses de futbol, de l’òpera del Liceu, les teatrals les fa Sagarra. Enlluerna. És d’un nivell literari que ara costa de trobar.

—La tesi de l’homicidi, i l’autoria, qui la defensava? Sense aixafar la guitarra, què ens en podeu dir?
—La tesi de l’homicidi, i l’autor, es troben en fulletons a l’Arxiu de la Ciutat. Fulletons clandestins. La tesi de l’autoria es troba aquí, i no a la premsa. La veritat del cas també surt a la premsa francesa. Molts diaris francesos van publicar coses que la premsa d’aquí no va treure.

—I què deien?
—En aquest cas hi havia autoritats castellanes involucrades. Això ho van fer les autoritats castellanes que hi havia a Barcelona. Autoritats que es protegien i no van permetre que això es publiqués. Aquí només es deia que el dia de la mort hi havia “gent important a la dispesa”. Doncs el jutge va acabar interrogant els periodistes que ho havien escrit! I com que hi havia censura, els diaris es van veure obligats a publicar una sèrie de notes de les autoritats castellanes que amagaven encara més la veritat del cas. No hem avançat gaire. Ho sabia tot Barcelona. Però no es podia dir. El nom, que surt al llibre i no revelarem aquí, surt als fulls clandestins, a la informació de la policia francesa, dels diaris francesos, i anys després hi ha gent que ho escriu. Com Ricardo Sanz, de la CNT. Fins i tot Miguel de Unamuno (això no surt al llibre), exiliat a França, en parla.

—Per què us ha interessat tant aquest cas?
—Primer, pel cas en si. En segon lloc, per l’època. És la dècada dels anys vint, l’època daurada de la cultura catalana. Quantes coses en sabem? Dels gàngsters de Chicago i dels cabarets de l’Alemanya de Weimar, en sabem moltes coses, però de la Barcelona d’aquesta època, que no té res d’envejar a París o Berlín en efervescència cultural, política…

—Una ciutat d’un milió, i on els baixos fons parlaven en català.
—Hi ha una cosa molt divertida. Si vas als anuncis de La Vanguardia d’aquella època, hi diu: “Es lloga habitació en casa de dispeses castellana.” T’avisen que s’hi parla castellà.

—Coses que us hagin sorprès fent el llibre?
—Que aquesta història no s’hagi explicat abans. És una història prou grossa. La segona és que ens assemblem molt a fa cent anys. Trobo Francesc Macià a l’exili fent la campanya “Llibertat presos polítics”. Darrere d’aquest cas hi ha una policia patriòtica contra tot allò que pugui ser subversiu, per damunt de tot, els catalanistes. Fa cent anys ja hi havia policia patriòtica.

—Heu fet una escriptura molt continguda i no torrencial, com el primer llibre.
—L’he escrit dins els cànons estrictes del true crime. Aquest gènere t’obliga. També he volgut que el llibre no fos gaire llarg. I no ho és.

—Conclusió del llibre?
—Que els catalans fa segles que tractem autoritats castellanes que no responen als nostres interessos, sinó als seus. Aquestes autoritats castellanes encara hi són.

—Conclusió de la història?
—La fragilitat de la memòria històrica. Passen coses que no s’escriuen. Hi ha la destrucció d’arxius intencionada. Si a sobre els protagonistes no parlen, i els diaris no ho publiquen… Som molts els qui ens agraden els anys vint. Algú voldrà saber de la nostra època i només trobarà runes. La memòria criminal també és memòria històrica.

—Per acabar: a banda d’escriure llibres, ara feu articles a VilaWeb. Es nota que us ho passeu bé.
—La meva setmana és la columna: dilluns hi penso, dimarts n’escric l’esborrany, dimecres la faig bé. I dijous l’envio.