20.03.2022 - 22:29
|
Actualització: 20.03.2022 - 23:29
“No podem mostrar gens de feblesa.” La frase, referint-se a Espanya, la va pronunciar Manuel Bastos el 1921, amb motiu d’allò que s’anomenà el “desastre d’Annual“. Aquella derrota de l’exèrcit espanyol a mans dels rifencs va portar al paroxisme la por d’Espanya de no ser una nació de les grans i, de retop, va originar la nova concepció de la nació espanyola que els militars “africanistes” implantaren després durant dècades en la població. Gràcies al colp d’estat i la dictadura.
Cent anys justos després, aquest “no mostrar cap feblesa” i aquella por de no saber si Espanya és una nació gran que compta al món i a Europa, torna a ser, em sembla a mi, la clau més adequada per a interpretar la sobtada i indignant traïció executada per Pedro Sánchez contra el poble del Sàhara Occidental.
Espanya, una nació que no sap què és
Igual com avui, ara fa cent anys Espanya es movia tota nerviosa en cerca de la seua substància, delerosa de saber què era com a nació. Durant segles l’imperi espanyol s’havia considerat a si mateix una “nació a les Amèriques”, sense pretensions ni gaires connexions, ni interessos, a Europa. Però la pèrdua de les darreres colònies –Cuba, Puerto Rico i les Filipines– l’havia deixada de sobte completament desemparada i sense identitat, sense saber què era. D’allí nasqué aquella “generació del 98” que s’interrogava plena d’angoixa sobre el seu ésser nacional.
Quan les nacions havien començat a aparèixer com les coneixem avui, amb la Revolució Francesa, Espanya s’havia desvinculat d’aquell moviment, pel seu caràcter imperial –que li feia pensar que ser una nació era poc– i per l’odi a França, probablement el factor d’empobriment més constant de la seua història. Amb l’agreujant que durant el segle XIX a bona part d’Europa s’havia anat imposant la imatge d’una Espanya colorista, “oriental” en el sentit que Saïd va donar a la paraula, un lloc, com diu Gemma Torres, “de plaers i d’indolència, lluny dels països on dominava l’ètica de la raó i el treball”, una terra, en definitiva, exòtica, no gens europea, més aviat africana i tot. La conjunció d’aquestes dues menes de por –la de no ser reconeguts i la de no ser reconeguts com a europeus– va fer nàixer el colonialisme compensatori del Marroc i, alhora, la nova manera d’entendre Espanya. Una manera profundament nacionalista, masclista, reaccionària i agressiva que l’ha definit i marcat de fa un segle i que avui Vox encarna a la perfecció.
En aquell temps Espanya es preguntava, angoixada, com podria ser reconeguda com a membre del club de les nacions europees, diguem-ne, modernes i civilitzades. Sobretot tenint en compte que a la primeria del segle XX les grans nacions europees, aquelles que calia emular, tenien totes imperis colonials. El colonialisme espanyol al Marroc, com ja he dit, va ser per això mogut per la gran por de no ser massa europeus. Però, paradoxalment, el resultat no fou l’equiparació a Europa sinó el contrari: el franquisme i, per tant, la implantació d’una concepció absolutament antieuropea de la societat. Concepció que encara dura avui i que apareix per poc que grates.
La transició, amb la traïció al Sàhara com a pòrtic
Mort Franco al llit, el 1975, la por de no ser prou europeus i els dubtes sobre què significa ser espanyol van tornar a centrar l’escena amb la comèdia de la transició com a gran escenificació i la traïció al Sàhara ja com a pòrtic. Aquesta vegada la descolonització generalitzada del tercer món ja no deixava espai a somnis imperials delirants i aquella Espanya que s’havia sentit americana primer i dubtosament africana després es trobava obligada a formar part d’Europa, a reconèixer-se com una nació europea. Per això la transició es va fer com es va fer. Del punt de vista d’allò que volia aconseguir va ser un èxit aclaparador per a ells. Als anys vuitanta, gràcies al PSOE de Felipe González, Espanya va modificar completament la visió que tenia de si mateixa i va entrar a formar part, amb tots els honors, d’aquella elit europea que perseguia d’ençà de la pèrdua de Cuba. Féu una modernització impressionant i ràpida que, emperò, restava buida per dins i tenia massa de façana per a transformar realment res.
La reunió de les Açores
Ofegat el PSOE, per la corrupció i els GAL, va arribar José María Aznar, al capdavant d’un PP impulsor d’un renaixement espanyol que va tenir el punt culminant en l’episodi, certament grotesc, de Perejil i sobretot en la reunió de les Açores. Bush, Blair i Aznar amb els peus damunt la taula: aquella era la imatge somniada per Espanya durant dècades! Els Estats Units, el Regne Unit i Espanya com a líders del món lliure. Quina emoció que tenien! Que Aznar no entengués que els altres països simplement ni volien ni podien participar en aquella operació criminal contra l’Irac i que Espanya no era sinó un agregat no volia dir res del punt de vista espanyol. A final dels anys noranta del segle passat, finalment, Espanya semblava haver trobat el seu lloc i haver recuperat un espai on s’afirmava nacionalment, ara com a nació europea i com una de les importants.
El retorn de l’Espanya indolent i la caiguda de Juan Carlos
Tanmateix, de seguida va tornar a aparèixer l’Espanya real, aquella “dels plaers i la indolència”, l’Espanya allunyada, molt visiblement allunyada, dels països on domina l’ètica de la raó i el treball, les dues bases del gran projecte europeu. De primer va ser sobretot la constatació que la corrupció era, i és, universal i havia esdevingut una manera nacional de viure, probablement el factor econòmic més determinant. Amb l’agreujant, particularment notable als ulls europeus, que l’home que havia estat exaltat com el gran artífex de la nova Espanya, Juan Carlos, era el corrupte major i més escandalós. I immediatament després va arribar la crisi catalana, amb el resultat de la destrucció d’aquell estat de les autonomies que havia enlluernat Europa, amb el qüestionament de la preeminència judicial europea i amb el retorn a la llum pública de l’autoritarisme violent i del discurs nacionalista espanyol, revestit amb les formes de l’extrema dreta.
El retorn a la marginalitat i la maniobra amoral de Pedro Sánchez
I el resultat ben visible de tot plegat ha estat la marginació, una altra vegada, d’Espanya en l’escenari europeu i global i, amb això, el retorn de la por ancestral de no ser-ho prou. Especialment, de no ser prou europeus per a ser considerats europeus. I és ací, crec, on cal col·locar el tomb històric de Pedro Sánchez sobre el Sàhara, que d’alguna manera va anar precedit per un tomb a l’Amèrica Llatina i que molt probablement prompte veurem com es concreta encara més amb un tomb contra Palestina i a favor d’Israel.
Repassem-ho. Poc després de ser elegit president, el 14 de juny de 2021, Joe Biden va anar a Brussel·les per participar en una cimera de l’OTAN. Espanya va afirmar que hi hauria una entrevista entre Biden i Sánchez, però al final només hi va haver aquella curta passejada de mig minut que tots deveu recordar. Humiliant. I ara, un any després, Biden ha exclòs sistemàticament Espanya de totes les reunions sobre la crisi ucraïnesa. En la més decisiva, al gener, van participar-hi França, Alemanya, Polònia, Itàlia i el Regne Unit. En la del febrer, el Regne Unit, el Canadà, Itàlia, el Japó, França, Alemanya, Polònia i Romania. Espanya fou exclosa de totes dues. El declivi de la posició espanyola, la seua caiguda en desgràcia, és tan evident que el primer dia d’aquest mes de març Espanya es va trobar pràcticament sola defensant que no s’enviassen armes a Ucraïna, a la mateixa reunió en què Alemanya, Suècia i Finlàndia feien un tomb històric, total i rotund, en la seua política tradicional de neutralitat per alinear-se contra Rússia i en favor d’Ucraïna.
Després Sánchez va rectificar, o el van fer rectificar, però ja era tard. Espanya havia quedat marcada de nou, està marcada. I Sánchez ha restat marginat i humiliat davant l’avanç del poder nord-americà i del bloc de països de l’est. La divisió dins el govern espanyol sobre la guerra, la posició malenconiosament pro-russa d’una part de l’esquerra espanyola dins el govern i el record que tenen els americans que el PSOE un dia ja va retirar les tropes espanyoles de l’Irac, d’avui per demà, ho han acabat d’arrodonir. I amb tot plegat els nervis històrics han tornat per la porta gran.
Per això, igual com va passar durant la pandèmia, Pedro Sánchez, que és un perfecte amoral, ha decidit de canviar completament allò que se suposa que són els seus principis i les raons per les quals rep el suport d’una esquerra espanyola i catalana que a hores d’ara ja tan sols es pot qualificar de masoquista. I si durant la pandèmia el tomb el va escenificar envoltant-se de generals i soldats, en un gest més propi de Vox que no de la història antiga del PSOE, ara Pedro Sánchez s’ha tornat d’un dia per un altre el més pro-americà del planeta. A veure si així li fan cas i pot tenir el seu minut de glòria, que al final és l’única cosa que motiva aquest personatge tan nefast.
Si per aconseguir això cal trencar, amb una simple carta personal, sense passar ni pel parlament ni pel consell de ministres, un consens polític de cinquanta anys, es trenca. I si per a això cal agenollar-se davant l’enemic potencial més clar d’Espanya es fa. I si cal acabar reconeixent la sobirania israeliana sobre Jerusalem ho farà. Passant, sí, per damunt de les decisions de la comunitat internacional, com ha fet ja en el cas del Sàhara. I això perquè el Marroc, i Israel, ara van junts en el paquet que els Estats Units organitza per mirar de frenar la presència xinesa i russa a l’Àfrica i perquè Israel podria ser determinant en la crisi ucraïnesa. Però sobretot perquè Pedro Sánchez és conscient que ara ell ha de fer molts punts abans que l’amo, els Estats Units, torne a dir-li alguna cosa agradable. I perquè Espanya, per tercera vegada en un segle, no sap ni què és com a nació ni cap on va.
PS1. Aquest tema és d’aquells que, per a explicar-lo a fons, em reclama molt més espai que no el d’un sol editorial. De manera que, en la mesura que les circumstàncies m’ho permeten, el remataré aquests dies vinents amb un altre article, sobre la traïció com a manera permanent de viure, i com a tret definitori, del PSOE.
PS2. Aquesta setmana faré dues presentacions del llibre Fronteres. La primera és demà a Vic, a les 19.00 a la Sala Modernista del Casino. I la segona, dijous a la mateixa hora al Museu de Gavà. Dimarts de la setmana vinent, 29 de març, ens trobarem a València, a la sala gran del Centre Octubre. El llibre el podreu comprar fàcilment a les llibreries i també a la Botiga de VilaWeb.
