27.11.2020 - 21:50
|
Actualització: 28.11.2020 - 18:23
El Sàhara Occidental és reconegut per l’ONU com un territori per descolonitzar, el darrer del continent africà, i per tant, amb dret d’autodeterminació. Tanmateix, la major part continua ocupada pel Marroc.
Un dels principals responsables de la situació és l’estat espanyol, que va ser nomenat per l’ONU potència administradora, és a dir, l’encarregat de descolonitzar i de fer un referèndum. Però, per interessos de la corona espanyola, el 1975 se’n va desentendre i va deixar desemparats, en mans del Marroc, desenes de milers de persones que fins llavors formaven part d’una província espanyola.
Un pacte que beneficia tothom… menys els saharians
En un començament, les autoritats espanyoles havien fet passos cap a la descolonització i, fins i tot, havien arribat a anunciar un referèndum per al primer semestre de 1975. No obstant això, el Marroc va forçar la paralització de la votació, demanant a la Cort Internacional de Justícia si algun estat havia ostentat la sobirania del Sàhara Occidental abans de la colonització espanyola.
En aquell moment, i en plena Guerra Freda, la zona era molt inestable. Portugal havia viscut la Revolució dels Clavells, el dictador Francisco Franco i el seu règim agonitzaven i molts temien que, si el Sàhara Occidental s’independitzava tot i les pretensions marroquines, caigués la monarquia alauita i s’establís un règim revolucionari al Marroc. També era possible que el nou estat independent s’aproximés políticament a Algèria, alineada amb l’URSS, i que això donés accés a matèries primeres que podien tenir finalitats militars, com el fosfat.
Diego Camacho, llavors cap del servei d’intel·ligència de l’ambaixada espanyola a Rabat, explica que els EUA van voler apuntalar la monarquia de Hassan II i que Juan Carlos I, com a cap d’estat interí, es va desentendre dels saharians i, en canvi, va maniobrar per assegurar la restauració borbònica.
Els documents desclassificats de la CIA revelen que l’actual rei emèrit sabia pels serveis d’intel·ligència que el Marroc planificava una ocupació pacífica. Tanmateix, va decidir de facilitar el lliurament del Sàhara Occidental, en canvi de guanyar-se el suport dels EUA i França, als quals els interessava aquesta “solució” al nord de l’Àfrica. Les transcripcions de les converses fetes per l’ambaixador espanyol al Marroc van en la mateixa línia. Per sobre de tot, era primordial que les relacions no es veiessin afectades, de cap manera, a causa del Sàhara Occidental. De fet, van dir al rei Hassan II que, si s’oposaven a cedir el territori, era perquè volien mantenir les aparences davant les Nacions Unides.
L’estat espanyol deixa el Sàhara Occidental a la seva sort
La Cort Internacional de Justícia refusava l’octubre del 1975 que el Marroc tingués cap sobirania sobre els saharians i ratificava el dret d’autodeterminació. Pocs dies abans de la Marxa Verda, Juan Carlos va fer un viatge sorpresa a Al-Aaiun, en teoria per donar suport a les tropes, en realitat per apaivagar i controlar l’exèrcit, peça clau del règim franquista, i preparar la retirada.
El 6 de novembre, va començar oficialment la Marxa Verda. Juan Carlos ja havia pactat les condicions amb anterioritat. Els ciutadans marroquins entrarien només uns quilòmetres i durant pocs dies, fet que serviria de pretext per a fer un gir a la política espanyola.
Només vuit dies després, l’estat espanyol va acordar amb el Marroc i Mauritània de posar fi a la presència espanyola i va renunciar a ser potència administradora del Sàhara Occidental. Ni tan sols era un tractat, sinó una declaració de principis entre els tres estats. En el text introductori de la llei de descolonització, de fet, es nega que el territori hagués format mai part de l’estat espanyol i es deslligava de qualsevol responsabilitat. Tot i això, l’ONU, que té l’autoritat, no ha canviat mai l’estatus del territori i no ha retirat mai la responsabilitat a Espanya. El ministre de la Presidència espanyol, Antonio Carro, en una intervenció al congrés, reconeixia que la retirada del Sàhara Occidental era causada també “pel desig de no transferir a la corona problemes d’un potencial contenciós tan important”.
Mig any després, el juny de 1976, Juan Carlos era rebut amb aplaudiments pel congrés nord-americà.
