24.09.2018 - 22:00
Com tanta altra gent, l’altre dia vaig mirar l’entrevista que el ‘Preguntes freqüents’ de TV3 va fer al senyor de les urnes. La persona a qui hem d’agrair que no haguéssim de dipositar el nostre vot dins una capsa de cartó reciclada del supermercat. La persona que va deixar en ridícul còsmic un cos de teòrica intel·ligència com el CNI. La persona capaç d’empescar-se un sistema piramidal de distribució de les urnes que imagino inspirat en el de les màfies professionals, però que, fos com fos, va funcionar a la perfecció. De moment l’anomenem Lluís i en un futur confiem que no gaire llunyà podrem agrair-li-ho com es mereix i dir-li pel seu nom.
Ara s’acosta l’aniversari del primer d’octubre i és evident que el país recordarà aquell dia de mil maneres diferents, com diversos són els records i les memòries personals que n’han quedat. La Plataforma 1 d’Octubre, que aplega diverses entitats entre les quals hi ha Òmnium i l’ANC, ha fet un manifest i aplega en una web totes les convocatòries, moltes de les quals es faran aquest cap de setmana vinent davant les escoles i llocs de votació, sovint amb la implicació dels CDR. Dilluns mateix hi ha programada una vaga d’estudiants, concentracions davant els llocs de feina, una reunió extraordinària del govern a Sant Julià de Ramis, on va votar Puigdemont, i una gran manifestació a les 18.30 a Barcelona. L’Ajuntament de Barcelona anunciarà avui com s’afegeix a la commemoració.
Una de les coses que seran interessants d’observar és si el missatge i la música dominant dels actes és tan sols el del gos apallissat, el del votant pacífic atonyinat mentre fa cua per votar o, en canvi, és també la de celebració del dia en què vam desobeir de manera multitudinària l’estat espanyol, el dia que no vam demanar permís per ser, el dia que vam exercir de manera sobirana el nostre dret de ser el que som: un poble. És obvi que la brutalitat de l’agressió policial, amb complicitats que tampoc no oblidarem ni perdonarem mai, fa que sigui impossible de no recordar-la. A més, com deia recentment Roger Español i ha confirmat de manera sorprenent el ministre Borrell, aquell dia l’estat espanyol va perdre bona part de la credibilitat internacional que pogués tenir.
El joc brut i destraler de l’equip contrari, en lloc de merèixer targetes vermelles i dimissions, ha estat recompensat amb ascensos, medalles i sous vitalicis. ‘A por ellos’ abans de venir cap aquí i ‘buena faena’ en tornar cap a casa. Olé. Àrbitres inexistents, tampoc a Brussel·les. Crec, però, que no ens podem quedar només amb aquesta part. Hem de ser conscients que nosaltres vam jugar el millor partit de la nostra vida, que vam mostrar una capacitat de resistència formidable i que vam saber trenar jugades i superar obstacles com només ho fan els grans campions. Ens van dir que no podíem sortir ni al terreny de joc i vam fer gols a cabassos. Concretament 2.286.217 gols, que òbviament inclouen els vots contraris o en blanc.
La primera gran lliçó del primer d’octubre és que junts som imparables. Quan treballem plegats sense mirar si el del costat és de la CUP, d’Esquerra, de Junts o del PDECat, o, encara millor, un comú, si simpatitza més amb Òmnium o amb l’ANC, guanyem. Quan els líders polítics fan passar el país davant del partit, guanyem. La segona lliçó és que, amb l’estat espanyol, ens caldrà desobeir. Podem continuar clamant pel referèndum pactat enmig del desert hispànic, però perilla que d’aquí a tres-cents anys encara siguem allà on som ara. Caldrà desobeir de manera pacífica, multitudinària i organitzada. Disposats a assumir-ne el risc i a pagar-ne el preu. Si hi ha un lideratge ferm i un objectiu clar, com hi era el primer d’octubre, sabem que el poble està disposat a tot. En veient que la presó preventiva dels actuals líders no ha estat suficient, potser serà la sentència condemnatòria l’espurna que encendrà la metxa.
