09.10.2020 - 19:50
Només hi ha una cosa pitjor que no tenir diners. Poder disposar-ne, no fer-ho per ineptitud i acabar perdent-los. I això ha passat a l’estat espanyol durant molts anys. Fixeu-vos-hi bé. Entre el començament de gener del 2014 i del 2020, el programa de fons estructurals comunitaris havia reservat per a Espanya un total de 56,3 milions, dels quals un 70% venien del pressupost europeu. A les portes de l’últim curs del sexenni, l’estat espanyol tot just havia gastat el 33% d’aquests ajuts. En realitat, no tan sols no es va emprar el 67% dels recursos disponibles, sinó que el 31% dels projectes exigits encara no s’havien compromès.
En voleu més? Els fons FEDER, de desenvolupament regional, i els FEADER, de desenvolupament rural, presenten taxes d’execució inferiors al 60%. Les iniciatives que financen els dos programes arriben per actuacions d’ocupació, digitalització, competitivitat, R+D… No obstant això, moltes d’aquestes iniciatives no han arribat a materialitzar-se a causa de l’embús burocràtic i la incapacitat de gestió.
A la vista de la mala gestió administrativa existent, s’entenen més les paraules de Sánchez en el recent discurs de presentació del pla de recuperació, en què s’hauran de gestionar 72.000 milions transferits i 68.000 més a un tipus d’interès molt baix. Són xifres molt altes –molt superiors a les mai rebudes– i el govern espanyol creu, senzillament, que l’administració no està preparada per a gestionar-les, veient què ha passat repetidament en el passat.
‘No ens podem permetre que la burocràcia obstaculitzi la recuperació’, va admetre Sánchez. I per mirar de solucionar-ho, vol reciclar 120.000 funcionaris públics (són més de 2,5 milions en total) amb programes d’adaptació digital i emprendre una reforma profunda de les lleis de l’administració general de l’estat per a eliminar ‘tots els colls d’ampolla’ en la gestió dels fons. Cal suposar que començant per la modificació de la llei de contractes del sector públic –que Brussel·les fa anys que reclama– i la llei general de subvencions.
Al començament de la pandèmia es van succeir un seguit d’episodis dramàtics per la rigidesa burocràtica de l’administració. Un exemple el tenim a final de març, quan als hospitals faltava material de protecció i diagnòstic. Havia arribat alguna cosa, però no n’hi havia prou. S’hauria pogut resoldre si els mecanismes oficials de compres s’haguessin agilitzat, però el govern sembla que va prioritzar la seguretat burocràtica de la compra que no pas la compra en si. De manera que, per no pagar al comptat, molt material es va quedar a la Xina, i els professionals es van continuar contagiant a un ritme paorós.
El problema era, senzillament, que la Xina volia cobrar l’import de la comanda al comptat. Això no ho va acceptar, el govern espanyol, que va prioritzar la burocràcia –pagar a noranta dies, com dicta Hisenda–, circumstància que va propiciar que la Xina aturés els enviaments, i que els nostres hospitals anessin perdent dies per assortir-se del material necessari per a afrontar la pandèmia. Per no parlar d’altres problemes interns, com els temps per a aconseguir l’homologació d’un projecte d’enginyeria mèdica, les autoritzacions per a començar un assaig clínic o els permisos per a volar als països que tenien les peces necessàries per a culminar els prototips que s’anaven creant.
Són només uns pocs exemples dels molts que trobaríem. I això, en situació d’emergència! Sembla impossible que en un país desenvolupat passin coses com aquestes, on la flexibilitat sembla que no existeixi, però són reals i ben recents. La burocràcia ha fet, i fa, una mala passada al país. Hem de recordar què ha passat amb la gent que no ha cobrat els ERTO o que els ha cobrat tard i parcialment? O amb la renda mínima vital? No sé si la solució que va apuntar Sánchez resoldrà un problema endèmic del país, que ja ens ha portat durant molts anys a la cua dels països desenvolupats en tots els rànquings on es mesurava l’agilitat, en aspectes tan cabdals per a l’economia com els tràmits i els terminis per a la creació d’empreses.
Ara tenim davant un desafiament molt important, potser el més important de l’era moderna. I l’estat no es pot permetre de perdre ni un euro dels que han d’arribar per ineficiències i inutilitats com les comentades. Ho acabo d’escriure i sento vergonya que, ben entrat el segle XXI, hagi de parlar d’això. Esperem i desitgem, pel bé de tots, que en els mesos que falten perquè arribin els primers diners europeus del nou fons tinguem l’administració a punt. Però si us he de ser sincer, avui no m’hi jugaria ni un pèsol.
