22.09.2023 - 21:40
Felipe González va dir dimecres que, si el PP i el PSOE no es posen d’acord, “no es podrà dur a terme cap reforma seriosa” a l’estat espanyol. No són declaracions noves, però ara tenen un color diferent. N’hi ha una en marxa, de reforma: la que mira de teixir Pedro Sánchez, no tan sols sense el PP, sinó contra el PP, per a llançar-lo en mans d’Isabel Díaz Ayuso, radicalitzar-lo i proscriure’l del constitucionalisme progressista que ell vol convertir en hegemònic. La diferència amb la legislatura passada és que, llavors, els socis estables de la majoria de la investidura –PSOE, Unides Podem, ERC i Bildu– compartien una estètica progressista, uns valors de moda, fins i tot uns arguments, però no compartien cap objectiu de futur comú, no hi havia un pacte de fons. Per això l’única reforma grossa que van concretar, la reforma de la reforma laboral, es va aprovar de casualitat, pel descuit d’un diputat del PP. Ara tot és diferent. Pot sortir bé o malament, però el pacte que es cova és un pacte d’època.
Quan el president Carles Puigdemont parla de “compromís històric” es refereix precisament a això: que el pacte amb el PSOE, si s’acaba tancant, ha de definir un temps, ha d’implicar algun canvi que ell pugui vendre com a substancial, i no s’ha de limitar a ser una aliança parlamentària, com ho ha estat amb Esquerra. Puigdemont no tan sols necessita mostrar que ell no es deixa enredar com els republicans, ni que cobra per avançat: necessita que hi hagi un tall amb l’autonomisme dels últims cinc anys, que els catalans percebin que han entrat en una etapa nova, gràcies a ell, sigui quina sigui. El gener vinent, farà vuit anys que Puigdemont va ser investit president. Tot es va endurir després, amb la introducció del referèndum al full de ruta, però, quan fou elegit, el president va dir que volia portar Catalunya “de la post-autonomia a la pre-independència”. En aquest punt entremig, Puigdemont té una escletxa per a vendre un producte, o més aviat una excusa.
El gran turment públic de Puigdemont és no haver acabat la feina l’any 2017, segons que ell mateix ha explicat unes quantes vegades. Va dir que es penedia d’haver suspès els efectes de la declaració d’independència, i un dels moments en què més ha grinyolat la narrativa va ser quan va reconèixer que “no hi havia el treball previ fet”. Ara, segons el relat que va construint aquests dies el seu propi entorn mediàtic, l’hipotètic “compromís històric” amb el PSOE s’hauria d’assemblar a l’Acord de Divendres Sant del 1998 a Irlanda. És a dir: un règim polític de pacificació en què la reunificació de la república amb el nord –en el nostre cas, ben diferent, la independència– és una possibilitat, però tan sols en l’horitzó. És a dir, “de la post-autonomia a la pre-independència”, però ni una cosa ni una altra. És a dir, també, l’etern retorn a Ítaca en què la qüestió important és el camí. Un nou ordre autonòmic, beneït pel PSOE i, per tant, per l’estat funcional, que aparenti menys hostilitat i més pluralitat. En aquests llimbs hi ha l’escenari que es perfila.
La qüestió és quin marge de terreny està disposat a cedir el PSOE. Pedro Sánchez sap que el Primer d’Octubre, per més que l’hagin folkloritzat i buidat de significat, va significar de fet el final del sistema del 1978. El consentiment català per a pertànyer a l’estat espanyol havia desaparegut l’any 2010, amb la sentència contra l’estatut. Amb el referèndum no tan sols es va tornar manifestar aquesta absència de consentiment, sinó que el consens tendia a l’alliberament nacional. Després d’allò, l’independentisme s’ha llepat les ferides, però l’estat espanyol també, perquè és l’estat –i no tan sols Pedro Sánchez– qui necessita renovar una aparença de consens a Catalunya: una nació no es pot governar de manera sostinguda sense el consentiment de l’ocupat; aquesta havia estat tradicionalment la funció de Convergència, apuntalar i maquillar una forma de consentiment provisional que fes més amable la imposició, i és això que ara reneix com una au fènix.
El llenguatge no pot ser el mateix i la gent ha de percebre una millora, sigui autèntica o no. I la dificultat que té Pedro Sánchez és que per a aquesta mena de reformes cal tocar les tres fibres més delicades de l’arquitectura política espanyola actual. Primera, el català, que representa l’històric potencial amenaçador dels Països Catalans a l’hegemonia madrilenya: la indigestió del PP i Vox amb el nou reglament del congrés espanyol beneficia Sánchez, perquè el fa semblar més pluralista, però també revela el potencial conflictiu que tindrà l’expressió constant de la pluralitat. Segona, Europa, que apareix al mapa per l’exili del president Puigdemont i perquè Brussel·les també sembla aixoplugar l’emblanquiment democràtic de l’estat espanyol: és una fibra delicada perquè, malgrat tot, situa un marc jurídic i diplomàtic que obliga l’estat espanyol a complir uns estàndards. I tercera fibra, l’autodeterminació, perquè una part de l’espanyolisme interpretaria l’amnistia, tot i els condicionals, com una manera de reconèixer-la.
El president Puigdemont i Junts han fet fins ara la majoria dels passos necessaris per a escenificar que volen un pacte: han renunciat al referèndum com una condició sine qua non per a la investidura, han refredat l’exigència que el català ha de ser oficial abans de pactar res, i han agraït sentidament un suposat canvi d’actitud del govern espanyol. El problema de Sánchez és que està tocant totes tres fibres alhora, i la resistència se li ha començat a organitzar. Felipe González i Alfonso Guerra poden ser dos vells xarucs i rondinaires, però les pulsions d’indignació que desperten no són dèries personals, sinó que connecten amb la por de molta gent. Els nous convergents poden confiar que la seva base electoral els comprarà qualsevol peix: la qüestió, fins a final d’any, serà si Espanya és prou intel·ligent per a vendre’l.
Quan s’obre la caixa del peix
L’altre problema de Pedro Sánchez és que quan el peixater obre la caixa, tothom vol el producte. Tot i que sigui una fita sobretot simbòlica, el potencial de conflicte que té l’ús del català al congrés espanyol és molt gran, cosa que ja s’ha començat a veure, i que ajuda a entendre molt gràficament per què fins ara hi ha hagut tanta renuència. Les paraules en èuscar de Borja Sémper, diputat del PP que Alberto Núñez Feijóo va recuperar per a adornar el partit de moderació, sembla que han causat una onada de crítiques internes que, arran d’aquest episodi, atribueixen desorientació a l’estratègia de la direcció del partit. Però no ha estat això i prou. Alfonso Rueda, substitut de Feijóo al capdavant de la Junta de Galícia, també ha animat els diputats del PP a parlar en gallec al congrés espanyol, contravenint la directiva oficial. L’única diputada del PP que va trencar la disciplina per votar a favor del reglament era gallega. I Yolanda Díaz també ha rebut crítiques, però en sentit contrari, per haver dit que, tot i parlar gallec, faria la majoria d’intervencions en castellà.
L’ús exclusiu del castellà, justificat per la qüestió pràctica, dissimulava molt eficaçment la dominació forçada. El canvi ha començat a obrir una esquerda. Potser l’exemple més gràfic és la rufianització d’un diputat del PSC, Marc Lamua, que es va vantar amb un cert orgull fanfarró de parlar en català al congrés –mentrestant, com apuntava Abel Riu, el seu partit ha fet servir el castellà per primera vegada al Parlament de Catalunya: “Senyories de Vox, són dos quarts tocats de deu. Parlaré una bona estona en català. Si volen, és un bon moment per a anar al seu lloc preferit d’aquest edifici: el bar”, va dir Lamua. Són anècdotes petites, però símptomes d’una ferida oberta que sempre es pot tornar a infectar de la manera més absurda.
