Saben aquella ‘Creatura’ que ha guanyat els Gaudí?

“Amb totes vosaltres, Ana Polo i Oye Sherman“, en femení genèric. El fet és que la nit ha tingut un nom protagonista de dona: Creatura, premi a la millor direcció per a Elena Martín i el millor film en català, que s’ha lliurat a la una de la matinada tocada, en una nit (llarga) del cinema en català. Martín ha recollit el guardó visiblement emocionada, tot recordant el llarg camí i sense evitar les qüestions més conflictives del seu projecte: “Ens han ensenyat que el nostre desig és perillós i que, si hi ha perill, val més eliminar el desig. Contra la violència sexual cal sobretot educar, no castrar.” La lluita contra la violència sexual, les reivindicacions feministes i el clam per la pau a Gaza han planat sobre tota la gala.

La nit de Creatura ha començat amb el bon peu del Gaudí a la millor interpretació revelació per a la jove Clàudia Malagelada, la Mila de catorze anys. “Elena, ets la germana gran que sempre he volgut tenir. Ets una directora i una actriu increïble. Ho he après tot de tu. T’estimo infinit… A mi també em bota la vulva.” De seguida ha estat replicat pel primer guardó per a Saben aquell, que ja prefigurava una nit que ha estat cosa de dos. Un primer premi tècnic, en l’apartat de millor direcció de producció, que s’ha completat més tard amb el Gaudí al millor so, millor maquillatge i perruqueria, millor vestuari i millor direcció artística.

Duel entre les dues grans favorites

Els pronòstics s’han complert amb el Gaudí a millor actor per a David Verdaguer, camaleònic posant-se en la pell d’Eugeni Jofra Bafalluy, Eugenio, a Saben aquell, de David Trueba, que ha fet somriure tot l’auditori amb la llista d’agraïments redactada per la seva filla Lupe, on no han faltat els Reis d’Orient, el Tió i les Súper Kittys. La seva companya al film, Carolina Yuste, s’ha endut l’altre gran premi protagonista. L’extremenya Yuste ha fet el seu discurs en català, i amb un agraïment especial a la seva professora de la llengua que va aprendre per a posar-se en la pell de Conchita Alcaide, la gran dona que hi havia rere l’humorista de rictus impertorbable, camisa negra, ulleres fosques i el sempitern got de tub i la cigarreta. També ha tingut un record per Ruben Wagensberg, perseguit en la causa del Tsunami Democràtic i que s’acaba d’exiliar a Suïssa, relacionat amb el món del cinema per mitjà de la seva tia, l’actriu Eulàlia Ramon, vídua del cineasta aragonès desaparegut Carlos Saura.

Àlex Brendemühl ha repetit el guardó al millor actor secundari que va obtenir l’any passat per Historias para no contar, amb què reconeix la brillant interpretació del pare de la Mila, un home modern i tolerant, però incapacitat per a comprendre que la seva filla és un ésser sexual. Era el tercer Gaudí per a l’actor, que el 2010 es va endur el premi al millor protagonista per Les dues vides d’Andrés Rabadán, film que també va donar el primer guardó del cinema català a Clara Segura, que ha obtingut també el tercer premi interpretant la mare amb una relació tensa i difícil amb la Mila. La cinta triomfadora s’ha endut encara la distinció al millor muntatge.

Hores abans de decidir-se qui seria el triomfador final, l’Acadèmia del Cinema Català ha volgut aplegar Trueba i Martín, els directors dels dos films de la nit, per presentar els guardons a millor curtmetratge –El bus– i direcció novella, per a la directora basca Estibaliz Urresola Solaguren, per 20.000 especies de abejas, que també se n’ha anat a casa amb els guardons a millor film en llengua no catalana –èuscar, en bona part– i a la millor fotografia. També han estat distingits com a millor telefilm Quico Sabaté: sense destí, de Sílvia Quer, i com a millor documentari Mentre siguis tu, de Claudia Pinto, sobre la malaltia de l’actriu Carme Elias, guanyadora del Gaudí d’Honor Miquel Porter i Moix l’any 2021, i que s’ha endut una de les grans ovacions de la nit. La contadora de películas, producció hispano-franco-xilena dirigida per Lone Scherfig, ha obtingut el Gaudí als millors efectes visuals. Un amor, d’Isabel Coixet, ha estat distingida per l’adaptació de la novel·la de Sara Mesa, fet que la directora ha aprofitat per queixar-se que les darreres vegades se n’havia anat amb les mans buides. El Gaudí al millor guió original ha anat a parar als directors Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vásquez, autors d’Upon entry, drama d’una parella que topa amb la burocràcia migratòria dels Estats Units.

La fràgil situació del cinema català

La sociedad de la nieve, film de J. A. Bayona sobre la tragèdia dels Andes, ha obtingut el guardó al millor film europeu amb un ull posat al lliurament dels Oscar al Teatre Dolby de Los Angeles el 10 de març. El director ha llevat importància a la qüestió de la categoria de la seva nominació, recordant que el seu llenguatge és el cinema. Justament, com han posat sobre la taula les dues presentadores, un 41% dels films catalans són en català. De fet, l’elefant a l’habitació de la nit no ha estat el Me too, sinó la situació de la llengua catalana en la indústria audiovisual. “A vegades només cal fer una bona pel·li perquè Europa et miri”, han dit, posant el dit a la nafra, en referència al fenomen Alcarràs i a un dels lemes del procés. “L’autoestima no és el que més ens caracteritza i només anem al cinema per veure films en català quan rep un premi a la Berlinale.”

“Al vent”, la icònica cançó que fa seixanta-cinc anys va compondre Raimon un dia que anava al darrere d’una moto amb un amic, ha estat cantada per Julieta, una de les veus emergents del panorama musical, i Guillem Gispert, ex-vocalista de Manel, ha aprofitat l’escenari per estrenar “Un home realitzat”. En l’apartat musical, el compositor i aristòcrata Alfonso de Vilallonga, baró de Maldà, guanyador del Gaudí per Blancanieves, ha recollit un nou reconeixement per Robot Dreams, notòriament desinhibit per l’alcohol. El film, dirigit per Pablo Berger, ha guanyat també l’estatueta al millor film d’animació. El guardó especial del jurat ha estat per a El mestre que va prometre el mar, la història del professor Antoni Benaiges assassinat a Burgos per falangistes al començament de la guerra del 36, dirigit per Patrícia Font.

L’Àgata s’ha fet gran… i és una deixebla d’Alice Guy

Elena Martín Gimeno (Barcelona, 1992) es va fer conèixer com a actriu amb Les amigues de l’Àgata, un film sorgit d’un projecte de final de carrera de les seves directores Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen, estudiants de comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. Aquell film va marcar una fita i va definir una generació de cineastes. La mateixa Martín va estrenar dos anys després Júlia Ist, que també protagonitzava, sobre una estudiant que se n’anava a fer un Erasmus a Berlín. De llavors ençà, Martín ha combinat la interpretació –recordat el seu despullament físic i emocional a Suc de síndria, el curtmetratge d’Irene Moray que va trencar les barreres d’aquest gènere–, el guió, col·laborant amb els Javis, i el teatre i la performança, com a cofundadora del laboratori d’experimentació els Malnascuts i membre fundadora del col·lectiu VVAA. El seu segon film, que també ha escrit i protagonitzat, ha confirmat que l’Àgata s’ha fet gran, i que la Mila, la protagonista de Creatura, ja forma part de la història del cinema català.

No sembla que hagi estat casualitat que l’any que ha consagrat una cineasta de la nova generació, el Premi Gaudí d’Honor Miquel Porter i Moix hagi anat a parar per primera vegada a una cineasta, Rosa Vergés, la primera directora catalana que va guanyar un Goya, l’any 1990, per Boom, boom. Qui va ser deixeble, justament, de Porter, ha animat amb un “somieu i lluiteu contra l’abús i per la igualtat” a les que han vingut rere seu. La presidenta de l’Acadèmia, Judith Colell, ha aprofitat la notabilíssima presència d’autoritats a la sala –el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès; la presidenta del parlament, Anna Erra; el batlle de Barcelona, Jaume Collboni; i els ministres espanyols de Cultura, Ernest Urtasun, Indústria, Jordi Hereu, i Educació, Pilar Alegría– no per fer cap memorial de greuges, sinó per reivindicar el cinema de les dones i, especialment, de les nascudes als anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta, arran de la discriminació de l’edatisme. No ha esquivat la qüestió de l’assetjament, amb motiu de la denúncia de diverses dones per agressió sexual contra el cineasta Carlos Vermut, i ha clamat perquè la cua del lavabo no hagi de ser el lloc més segur per a les dones.

Alice Guy, reivindicada per Vergés com a pionera del cinema de ficció, ha estat el fil conductor de l’espai més feminista de la gala per part de les presentadores. També hi ha hagut un temps per a la reivindicació dels actors negres i racialitzats, a càrrec de Yolanda Sey, que ha posat en evidència la manca de papers protagonistes i d’oportunitats. Ella mateixa només ha protagonitzat La dona il·legal, de Ramon Térmens, l’any 2020, on feia d’immigrant il·legal i prostituta. “Com a actriu no puc fer de catalana perquè no semblo catalana tot i ser catalana.”

En aquesta nit de més de tres hores no hi ha faltat un simpàtic homenatge al mestre Ventura Pons, en què Mercè Pons i Maria Molins han tingut un diàleg amb els títols del director, amb referències a Colita i Itziar Castro. Ha estat la prèvia del tradicional record als desapareguts l’any anterior, que molts dels assistents han aprofitat per fer-la petar, sense preveure que les càmeres seguien l’actuació d’Alba Careta i Sharonne, i quedarien retratats.