25.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 29.11.2023 - 19:50
Tatiana m’explica una escena que van viure uns parents seus. Una escena que en unes altres circumstàncies podria arribar a semblar còmica i tot, però que ací es repeteix cada dia en els combats porta a porta. Havien tornat a casa seua, un edifici que l’exèrcit rus havia confiscat durant setmanes per al gaudi de comandant de la zona. Els ucraïnesos sabien, per tant, el valor d’aquella casa, però no sabien què podien esperar trobar-s’hi dins. De manera que quan van irrompre-hi els soldats van començar a cridar: “Palianitsia!, Palianitsia!”, un crit inesperat, però que els amos de la casa van respondre amb entusiasme: “Palianitsia! Palianitsia!” Els soldats van abaixar les armes immediatament.
Palianitsia és la paraula que designa una mena especial de pa. Que no té res de l’altre món. És un pa tradicional amb una forma molt reconeixible en què destaca un tall a la part superior. Però no és pas la gastronomia la raó del crit dels militars, sinó la fonètica. La paraula és impossible de pronunciar per un rus sense que es note per l’accent que no és ucraïnès. Amb la qual cosa, s’ha convertit en una consigna, en una mena de contrasenya, amb una significació que sap tothom. Per a entendre’ns, és com si en cas d’una guerra als Països Catalans l’exèrcit fes servir per identificar la gent paraules com ara Sabadell i Benitatxell, d’aquestes que tots sabem que habitualment un castellanoparlant, fins i tot si és locutor de ràdio o televisió –o, especialment, si és locutor de ràdio o televisió– no sap pronunciar ni en sabrà mai.
“També és una guerra cultural, i no hauríem d’oblidar-ho en cap moment.” La frase és de Volodímir Xeiko el director de l’Institut Ucraïnès, una nova eina de diplomàcia cultural i de promoció internacional de la llengua i la cultura ucraïneses, una mica a l’estil de l’Institut Llull. Parle amb ell a la seu del PEN Club d’Ucraïna, una de les entitats més mobilitzades i actives del país, que em va convidar a visitar-los i que ha estat fonamental a l’hora d’organitzar aquest viatge dins el seu programa de solidaritat, amb més periodistes. El PEN ha dedicat grans esforços tots aquests mesos a protegir els escriptors –fins i tot anant-los a cercar a casa per portar-los a zones més segures d’Ucraïna, si eren en perill–, i comparteix la idea de la guerra cultural: “No hi haurà victòria si no hi ha també una victòria cultural a Ucraïna, contra la russificació.”
Comprensiblement, l’esforç bèl·lic i la necessitat de cobrir les necessitats més bàsiques de la població ara com ara són la prioritat del govern. Però la guerra no fa distincions i no deixa de banda ni al marge les institucions culturals.
Ho comprove al Museu Khanenko. És obert, però els quadres i els objectes d’art, amb alguna excepció, i relacionada amb la guerra, no són penjats a les parets. Un míssil va esclatar els primers dies del conflicte just a la plaça de davant i va destrossar totes les finestres i una part significativa de la façana. Immediatament, tothom es va posar a treballar per empaquetar les obres d’art i enviar-les a un lloc segur a Polònia –un viatge que els responsables del museu expliquen amb orgull que va requerir una telefonada “de president a president” per a resoldre els entrebancs logístics i legals de transferir-les.
Però, just a l’entrada, a l’escala que un dia va ser l’escala noble de la casa que ara allotja el museu, un gran quadre resta tapat. Però penjat a la paret. És La mort d’Orfeu, de Luca Giordano, un gran pintor barroc italià, molt amic del xativí Josep Ribera.
En el seu moment, el quadre va entrar enrotllat a la casa de Bohdan i Varvara Khanenko –la família de mecenes que és a l’origen de la col·lecció– i el marc es va fabricar allà mateix, a la sala. Avui resulta que no passa per cap porta i no es pot desmuntar perquè el marc és protegit com a obra d’art i correria molt de perill. De manera que els conservadors del museu han decidit d’encomanar-se al cel i deixar-lo on és. Tapat per evitar que la pols el faça malbé i tot esperant que cap míssil més caiga sobre l’edifici. Cosa que, si puc dir-ho així, el transforma i li dóna un altre relleu i presència. Me’l mire de l’escala estant i el fotografie. I la visió del quadre convertit en un llençol blanc, envoltat de desperfectes, però ben il·luminat, em transporta a la segona meitat del segle XX, com si veiés una obra contemporània, pròxima a l’informalisme d’Antoni Tàpies.
Però aquest important museu no és l’únic perjudicat. La filmoteca, un edifici de quatre plantes que guarda dins seu un autèntic tresor en forma de milers de cintes de tota mena, també va rebre l’impacte d’un obús. Per sort no va ser directe i les col·leccions tan sols van ser malmeses parcialment. Però Olena Hontxaruk, directora del centre, es queixa amargament de l’actuació del govern, perquè no els van deixar treure les cintes cap a l’estranger, malgrat les ofertes que tenien de cinemateques de tot Europa, disposades a custodiar amb el màxim tacte i qualitat el material ucraïnès. I encara més, ara fa un any va rebre l’ordre de “reorganitzar” la institució i dividir-la en tres, cosa que va causar una protesta en massa del sector cultural i la sospita que en aquest encàrrec estrany hi havia amagat algun afer de corrupció.
En aquest sentit, aquests dies he pogut observar una subtil però clara diferència entre la percepció que molta gent té de l’exèrcit i del govern. No he trobat ningú que critique les forces armades, que tenen una consideració altíssima entre la població. El govern, en canvi, comença a ser una altra cosa. La llei marcial li dóna poders extraordinaris que no sempre fa servir per a bé –per exemple, va prohibir una manifestació per a protestar davant la filmoteca. I l’ombra de la corrupció, de llarga tradició al país, s’estén sobre seu, tot i la valoració positiva que la majoria de gent fa del lideratge públic de Volodímir Zelenski.
Un bon exemple d’aquest suport incondicional a l’exèrcit, atès que ell mateix se n’ha fet voluntari, és el de l’escriptor Petro Iatsenko. Ens trobem per sopar amb alguns periodistes, editors i escriptors més i apareix vestit amb l’uniforme de camuflatge. M’explica que treballa en un centre de detenció de soldats russos perquè creu que és un treball humanitari que encaixa amb la seua trajectòria i capacitats. Li demane si hi parla, si els treu històries personals que potser algun dia veurem en forma de llibre, i diu que no. Que ara no té el cap per pensar a escriure. Al seu costat, un editor local, que publica una mitjana de cent títols l’any, diu que ha decidit de no publicar cap llibre de cap autor rus mai més. Li recorde que la descripció de la batalla de Borodinó a Guerra i pau és un retrat insuperable de què és una guerra i que encara avui val perquè els lectors la visquen de dins. Diu que sí, que d’acord, però que tant li fa. Ni clàssics ni moderns ni res de res. Sota l’atac, diu, ignorar els autors russos és la meua manera de contribuir a la defensa.
El cas és que Ucraïna no solament oblida la cultura russa sinó que una part notable de la població ha decidit d’oblidar el rus, directament. A Kíiv, en particular, la presència d’aquesta llengua s’ha reduït d’una manera notable i visible en comparació amb aquests darrers anys.
Així, una jove m’explica de manera emfàtica que després de la invasió de Crimea va decidir d’oblidar la que havia estat la seua llengua materna i narra amb entusiasme com de contenta es va posar el primer dia que una paraula no li eixia en rus, però, en canvi, sabia dir-la en ucraïnès.
Fa tan sols deu anys, l’ucraïnès era un idioma pràcticament inaudible a Kíiv, sepultat per la presència enorme del rus. Però la revolució de la dignitat –de la qual dimarts es commemoraven amb molts actes els deu anys–, les Euromaidan, i, sobretot, la guerra i la invasió de Putin han canviat completament la dinàmica lingüística del país.
“Avui parlar en rus pel carrer és mal vist”, em diu. “I s’ha acabat del tot això que et diguen despectivament i amb males maneres que els parles en rus. O que es neguen a atendre’t si parles en ucraïnès. Fa deu anys, era el pa de cada dia i érem ben pocs els qui tossudament ens negàvem a canviar de llengua. Avui mirem enrere i sembla impossible com ha canviat la situació per a bé.”
Potser aquest és l’error més greu dels molts que ha comès Putin. Ucraïna tenia una personalitat gran, però alhora fràgil. Dividida històricament –va arribar a estar partida entre quatre estats–, el seu caràcter nacional ha estat difícil de definir i la seua llengua ha estat històricament maltractada, fins i tot s’havia negat que fos un idioma diferent. Però la invasió de Crimea el 2014 i la invasió general d’ara han canviat del tot el panorama i han originat un procés de reconstrucció nacional i cultural que ha acostat més que mai els ucraïnesos a la seua llengua. Prou perquè els soldats el facen servir de consigna quan entren a les cases i perquè tothom tinga clar que la guerra d’Ucraïna és també una guerra cultural; en aquest cas, contra el supremacisme rus.
Cròniques d’Ucraïna
