Les claus de la compra del Sabadell pel BBVA

“Som oberts a totes les oportunitats que signifiquin generar valor per als accionistes.” Va ser premonitori. Ho va dir el conseller delegat del Banc Sabadell, Jaume Guardiola, a la darrera presentació de resultats trimestrals, el 30 d’octubre, contestant a la pregunta d’un periodista. Han passat solament quinze dies i vet aquí que ahir el Sabadell i el BBVA ja van posar fil a l’agulla de manera oficial per a una possible operació posterior, quan van fer saber a la Comissió Nacional del Mercat de Valors amb sengles comunicats que eren en converses. De fet, no ha estat cap sorpresa. Des del dia que CaixaBank va absorbir Bankia, no s’ha parlat de res més al sector financer.

El Sabadell no passa el seu millor moment: per la situació general de pandèmia, pels tipus d’interès negatius que l’afectaven el marge, per la seva clientela, basada fonamentalment en les pimes que són les que pateixen més la crisi, pel pes negatiu que arrossega de la seva operació amb el banc anglès TSB, per la necessitat d’aprovisionar… Tot plegat havia portat a una caiguda de beneficis del 74% en el període de gener a setembre sobre l’any passat. En l’esmentada reunió, Guardiola també va dir que la pandèmia havia accelerat la digitalització, “cosa que justifica els plans per a reduir 2.000 llocs de feina de manera no traumàtica”. La idea, segons que va explicar, és fer servir baixes incentivades i prejubilacions, sense necessitat de fer cap ERO.

Mentrestant, a l’altra banda del món es materialitzava una operació gegantina que seria definitiva per a l’operació de la qual parlem avui. El BBVA arribava a un acord amb PNC Financial Services Group per a la venda del 100% del capital social de la seva filial als EUA, a més d’altres societats del grup amb activitats connexes amb el negoci bancari. El preu va ser d’11.600 milions de dòlars (equivalent a 9.700 milions d’euros) i l’operació es pagarà completament en efectiu. La venda ha estat molt rendible, com feia avinent Carlos Torres, president del BBVA, quan va dir que era “una operació excel·lent” perquè el preu representava “gairebé el 50% de la capitalització borsària del BBVA, per a un negoci que genera menys del 10% del nostre benefici”. I va afegir: “El preu que ens han pagat és més de dues vegades i mitja el valor que els analistes assignen a aquesta filial.”

I es tanca el cercle. Tenim el Sabadell disposat a aprofitar qualsevol oportunitat per a “crear valor per a l’accionista” i els del BBVA que es troben amb un patracol de diners superior a l’esperat que els permet d’invertir ràpidament. I d’aquesta manera comença una operació que veurem quin recorregut tindrà i si, finalment, es tanca. Si es fa, a tot l’estat els actius combinats de les entitats que presideixen Carlos Torres i Josep Oliu serien 596.481 milions, per darrere dels 627.187 milions de CaixaBank i Bankia i superant els 352.290 milions del Santander.

De l’operació hi ha quatre punts que em semblen interessants d’analitzar. El primer, el nom de l’operació. El segon, el preu al qual es pot fer l’operació. El tercer, la situació de la xarxa a Catalunya i el quart, el nou retall de la competència bancària que pot afectar els seus clients de casa nostra.

Comencem per l’operació. Tal com va passar amb Bankia i CaixaBank veig que hi ha tendència a parlar de fusió. I no. Ni llavors ni ara. És una absorció nua i crua. La diferència de grandària i de valor de mercat entre les dues entitats és molt significativa, amb una relació pràcticament de 10 a 1. El BBVA val en borsa uns 24.000 milions i el Sabadell, al voltant de 2.400 milions. Si es tanca l’operació, és lògic que facin com amb Caixa Catalunya, que li mantinguin el nom durant un temps i després desaparegui. Tampoc no m’imagino gaire quin paper poden tenir al BBVA la cúpula del Sabadell, Oliu i Guardiola. La cosa més normal és que l’actual cúpula de poder del BBVA es mantingui intacta. En definitiva, si l’operació es tanca, se’n van cent quaranta anys de la història financera catalana. Recordem que va ser fundat el 31 de desembre de 1881 per un grup d’empresaris i comerciants de Sabadell, amb l’objectiu de finançar la indústria tèxtil local i proveir-la de les matèries primeres que necessitava, en condicions més favorables.

El segon punt important és el preu al qual es pot fer l’operació. De moment, en dos dies, la cotització del Banc Sabadell ha pujat al voltant del 30%. El motiu és que el mercat creu que el preu que pactaran estarà molt per sobre del que marcava divendres passat, és a dir, hi haurà una prima important per a l’accionista. En certa manera això és un eufemisme, perquè depèn de quan hagi entrat l’accionista. Si és dels de primera hora, quan va sortir a borsa el 2002, va comprar a gairebé 3,5 euros i avui –després de la pujada esmentada– és al voltant de 0,45 euros. Feu comptes. Si va entrar al màxim del 2007, li va costar més de 8 euros, i si va comprar fa un any, va pagar un euro. Amb això vull contextualitzar el preu. És a dir, els 0,45 euros són encara la meitat dels 0,90 que marcava abans de la pandèmia. En definitiva, vull dir que el BBVA s’emporta una ganga, per més forta que pugui ser la prima que hi posi.

Hem de pensar que el preu al qual es cotitza el Banc Sabadell a borsa ara com ara representa al voltant del 15% del seu valor comptable. És a dir, un 15% del valor de l’entitat segons el seu balanç. Vol dir que encara que la xifra final que pagui el BBVA sigui molt alta, en funció de la cotització actual, comprarà l’entitat amb un 70% o un 80% de descompte sobre preu de llibres, que no està gens malament. Feu comptes.

El tercer aspecte era el de la xarxa. Es dóna la circumstància que el BBVA ha estat molt arrelat a Catalunya de fa anys, tant per via del Biscaia com del Bilbao. El Biscaia, per exemple, es va quedar Banca Catalana ja fa un munt d’anys (1984). I el Bilbao, la Banca Mas Sarda (1981). Ja com a BBVA, es van quedar el 2012 les tres caixes d’UNNIM, Sabadell, Terrassa i Manlleu i dos anys després, la gran operació amb Caixa Catalunya, que ja havia absorbit Caixa Manresa i Caixa Tarragona. Això fa que la introducció del grup a Catalunya amb l’adjudicació de sis caixes catalanes sigui molt important. D’aquesta manera, amb les últimes dades disponibles, el BBVA més el Sabadell tindrien a Catalunya 1.232 oficines (687 i 545, respectivament). Això representa el 39% de la xarxa catalana.

En l’àmbit estatal, el BBVA tenia al setembre 2.521 oficines, segons el seu informe trimestral, mentre que el Sabadell en sumava 1.704. Una anàlisi de la consultora Bain & Company (esmentada pel digital El Confidencial) feta a partir del codi postal de les oficines mostra que hi hauria un possible encavalcament amb el 29% de la xarxa conjunta, és a dir, que podrien sobrar unes 1.250 sucursals. Cal recordar que el Banc Sabadell també té una certa importància, en xarxa d’oficines, al País Basc, arran de la compra el 2010 del Banco Guipuzcoano. Això fa que l’operació sigui un risc important per a la continuïtat de molts treballadors, sobretot a Catalunya i al País Basc.

I falta el quart punt. Pel que fa a la clientela, a Catalunya es presenta una situació molt propera a la d’haver d’enfrontar-se a un duopoli. És a dir, el pes en termes de xarxes –perquè no hi ha informació de negoci– de la nova CaixaBank més el nou BBVA seria molt proper al 80% del total d’oficines a Catalunya. És una barbaritat! I això, pel que fa a la clientela, significa un altre retall a l’hora d’escollir una entitat amb la qual treballar. De fet, aquest és un procés que no ha parat d’avançar des de la darrera crisi i la desaparició de les caixes. Per exemple, si una pime treballa avui amb el Sabadell i el BBVA, ara es trobarà en mans d’un sol banc i que se li talla novament –com al llarg dels darrers anys– el seu marge de moviment en els comptes. Sempre pensant que acabarà havent-hi l’absorció, és clar.

I quedaria un cinquè punt molt curt. Catalunya es queda pràcticament a les fosques en el món bancari, només amb CaixaBank, que té la seu a València, la fundació amb seu a Ciutat de Mallorca, la cúpula cada vegada més a Madrid i, sortosament, els principals òrgans centrals operatius encara a Barcelona. Sembla poc, molt poc (gairebé no goso dir poder financer) per la riquesa que és capaç de generar Catalunya. I la cirereta del pastís és que l’operació que comento s’acabarà fent a preu de saldo, si fa no fa com el de les caixes desaparegudes –sis a la panxa del BBVA– que no vull ni recordar. Potser algun dia sabrem tot sobre com i per què en un tres i no res va passar el que va passar aquells anys…