SOS palestins

El desembre passat, Donald Trump, tot contravenint el mandat de l’ONU i el dret internacional, va reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel en anunciar-hi el trasllat de l’ambaixada americana, que fins avui és a Tel Aviv. Cap president americà no havia gosat de fer aquest pas. Això vol dir que renuncia a una solució de pau? És un moviment de provocació clar fruit de la influència actual del govern israelià en l’administració nord-americana. Consegüentment, setmanes després s’anunciava una forta retallada dels ajuts americans a la UNRWA, l’agència de l’ONU per als refugiats palestins, que, entre diverses funcions, gestiona set-centes escoles i cent quaranta-vuit clíniques en els camps de refugiats.

Les conseqüències d’aquest enduriment de la política contra els palestins s’han fet evidents aquesta Setmana Santa, amb un augment cruel de la repressió israeliana. Trenta-dos morts palestins i uns dos mil ferits són ja, de moment, les víctimes dels primers dies de la Gran Marxa del Retorn, la manifestació més massiva dels darrers anys per a recordar al món la lluita dels centenars de milers de palestins que han estat expulsats de casa seva.

El gir de Trump i la repressió impune d’Israel, que, a més a més, en contra de la demanda de l’ONU, es nega a investigar els fets, fan pensar en les conseqüències fatals que tot plegat tindrà per a la joventut palestina i les seves lluites, atrapats de fa molts anys en l’angoixa d’un laberint a la seva terra ocupada, als camps de refugiats o a les presons d’arreu del món. Sobre aquest problema existeix una producció cultural interessant.

Georges Ibrahim Abdallah, 34 anys entre reixes
Al documentari L’avocat de la terreur (2007), dirigit per Barbet Schroeder, l’advocat intrigant i polèmic Jacques Vergès, defensor de militants del FLN algerians, del superterrorista Carlos, i de Klaus Barbie, ‘el carnisser de Lió’, implicat en molts més grans casos polítics, confessava que, de tots els seus defensats, el libanès Georges Ibrahim Abdallah, militant pro-palestí i fundador de les FARL (Fraccions Armades Revolucionàries Libaneses), és un dels homes que més respecte li mereixen. ‘No va voler declarar a la justícia i em va demanar si us plau que no hi fes tractes ni hi cerqués atenuants ‒va explicar‒: o la llibertat o la perpètua. I va ser la perpètua’.

Fins avui, que Abdallah s’enfronta el seu trenta-quatrè any de presó, hi ha passat més temps que Nelson Mandela. Té el trist privilegi de ser el pres polític més antic d’un país que no li’n reconeix l’estatus.

Sobre els morts i  ferits d’aquests dies a Palestina, Georges Abdallah, ha divulgat aquest missatge: ‘Camarades, Palestina avui compta cada dia amb la seva quota de joves màrtirs. La resistència continua i continuarà fins al col·lapse de l’ocupació sionista. Naturalment les masses populars palestines poden confiar més que mai en la vostra solidaritat activa’.

El seu és un dels casos més emblemàtics de la lluita armada dels anys setanta i vuitanta. Abdallah va ser condemnat a perpetuïtat per complicitat en un doble assassinat comès el 1982, segons l’advocat Vergès, sense proves. Se’l pot amollar des del 1999, quan va complir els seus divuit anys de presó ‘incompressible’. D’aleshores ençà, tal com preveu el sistema penitenciari francès, ha cursat prop d’una desena de demandes de llibertat condicional, que li han estat denegades sistemàticament. Per què? Qui té por de Georges Ibrahim Abdallah? Si hi esteu interessats, vegeu-ne aquí la web de solidaritat, un llibre molt ben documentat, elaborat l’any 2012 pel Collectif International de Marsella, i un assaig de reflexió política, periodística i autobiogràfica Où le sang nous appelle (Seuil), escrit a quatre mans per una neboda seva, l’escriptora Chloé Delaume, i el periodista de Le Monde Daniel Schneidermann.

Abdallah, ostatge de la política internacional
L’afer Abadallah és ple d’incògnites. El 1984, el detenen a Lió i l’acusen de dur documentació falsa. Algèria va intercedir per ell. Els seus camarades van segrestar un ostatge per fer un intercanvi. França hi va estar d’acord, però no va complir la seva part del tracte. Després d’això, Georges va ser acusat de comandar dos atemptats mortals contra dos diplomàtics, un agent del Mossad i un militar nord-americà. Des d’aleshores, han passat trenta-quatre anys, i encara hi té les dues potències en contra, que se sumen a la passivitat de França, que, quan se’n planteja la llibertat, sempre s’amolla a la pressió dels EUA i Israel. Per si no n’hi havia prou, el contraespionatge francès, la Direction de la Surveillance du Territoire (DST), hi ha afegit un element d’alerta més: l’impacte que l’alliberament provocaria al Líban, on podria ser rebut com un heroi.

Georges Ibrahim Abadallah va néixer el 2 d’abril de 1951 a Kubayat, al nord del Líban. Acaba de complir 67 anys, 34 dels quals ha viscut empresonat. És un símbol històric, un home respectat pels seus. Precisament per això, pot ser molest per a molts. I ara encara ho pot ser més, amb l’enduriment de la repressió israeliana i el menyspreu nord-americà dels palestins.

Abdallah és àrab, però no és musulmà, és cristià maronita, cosa que podria incomodar també els gihadistes. A més a més, és marxista. Com a activista militar es va entrenar al Iemen del Sud, va ser ferit l’any 1978 en els combats contra les forces israelianes. Se’l considerava molt proper a Wadie Haddad, cap d’Operacions Exteriors del FPAP (Front Popular per l’Alliberament de Palestina), i va ser fundador el 1980 de les FARL (Fraccions Armades Revolucionàries Libaneses), una organització comunista i antiimperialista.

Són moltes les personalitats que han donat suport al seu alliberament, d’Angela Davis i Leila Khaled, fins a Albert Woodfox i Robert King, ex-presoners dels Panteres Negres, passant per infinitat de polítics i intel·lectuals àrabs, europeus i del món sencer. El seu cas és tan arbitrari que, fins i tot, Yves Bonnet, cap de la DST quan ell va ser detingut, ha declarat que mantenir-lo empresonat és escandalós, una venjança d’estat.

Un dels ingredients burocràtics esgrimits sovint en contra seva és que no es penedeix de la seva lluita, com va ser el cas de Jean-Marc Rouillan, company seu de presidi durant anys. Sobre això, el comissari Yves Bonnet, ha arribat a declarar: ‘Ell tenia el dret de reivindicar les accions comeses per les FARL com actes de resistència. Hi podem no estar d’acord, però això és un altre debat. Cal recordar el context, també, de les matances totalment impunes de Sabra i Xatila. I avui, França el manté empresonat, mentre que ha alliberat Maurice Papon, còmplice del genocidi nazi’.

Abdallah viu segrestat en un laberint de pressions polítiques internacionals, més intricat del que cloïa els membres de la Baader-Meinhoff i els d’Acció Directa o Iparretarrak, que ja van ser alliberats després d’haver complert condemnes de més de vint anys. En aquest context, el seu advocat Jacques Vergès, l’any 2007, en una intervenció a la justícia, afirmava: ‘El temps dels procuradors ha passat. Ara toca que parlin els historiadors. És per això que demanem que la justícia francesa segueixi l’exemple de l’alemanya amb els de la Baader-Meinhoff, i faci veure als nostres amics americans condescendents que França no és una dona submisa; en una paraula, una puta’. Onze anys després, res no ha canviat. Més aviat, sembla la cosa contrària.

‘El mar és a quinze quilòmetres i no l’he pogut veure mai’
El Centre Israelià dels Drets Humans als Territoris Ocupats o B’Tselem, ha elaborat un informe en el qual alerta sobre com els militars israelians violen els drets dels menors als territoris ocupats sistemàticament i diària. Les forces de seguretat els detenen de matinada a les cases o pel carrer, els emmanillen, els tapen els ulls i els condueixen a llocs d’interrogatori on sovint s’usa la violència contra ells. Per altra banda, Raquel Martí, directora executiva d’UNRWA Espanya, ha explicat que fins al 2014 ‘no es parlava de suïcidis a Gaza i ara sí, i la majoria són de nens. És l’única manera d’escapar-se’n’.

De la bona producció cinematogràfica que existeix sobre el tema palestí i, en concret, sobre les lluites i tribulacions dels joves, recordo molt especialment la pel·lícula Omar (2013), dirigida per Hany Abu-Assad, que va obtenir el Premi del Jurat a la secció ‘Un Certain Regard’ del Festival de Cannes i fou nominada als Oscar. El film transmet l’angoixa de la joventut palestina, la claustrofòbia de viure tancats en una presó a cel obert.

El jove protagonista salta cada dia el mur gegantí que tanca la Cisjordània ocupada per trobar-se amb la noia que estima. Sofreix diàriament la violència i les humiliacions dels militars israelians, la por i la ràbia, fins que s’implica en la lluita armada, participa en l’assassinat d’un militar i finalment és torturat i empresonat. Els serveis secrets israelians el pressionaran perquè traeixi els seus camarades i Omar s’endinsarà en la cara oculta del conflicte, les clavegueres, un món infernal de mentides, delacions, desconfiança i paranoia.

L’obra ens fa partícips de la dificultat immensa que tenen els joves palestins de sobreviure, físicament i psicològica, en una situació d’ocupació, repressió i guerra permanent, sota l’aspecte que sigui. És com una societat en la qual el mal ha fet metàstasi i no hi ha gaires escletxes d’aire pur per a fugir d’una realitat segrestada, deshumanitzada. Hi ha descripció i reflexió política, i un tractament gairebé de documentari en donar el protagonisme a actors amateurs joves, protagonistes també del drama a les seves vides quotidianes. ‘El mar és a quinze quilòmetres i no l’he pogut veure mai’, diu un dels amics d’Omar.

La nova onada ferotge de repressió israeliana contra els palestins tot just comença. La Gran Marxa del Retorn durarà sis setmanes, fins el 15 de maig, dia en què els palestins commemoren els fets del 1948, quan la creació de l’estat d’Israel va causar la nakba, la catàstrofe (literalment) de l’expulsió de centenars de milers de persones de les seves cases. El futur dels joves palestins de Gaza i Cisjordània, i el dels activistes presos arreu del món, com el del veterà Georges Ibrahim Abdallah, és desolador.