Una ruta pel París de Rodoreda

En el quarantè aniversari de la mort de Mercè Rodoreda, VilaWeb vol commemorar l’efemèride aprofitant l’extraordinari treball de recerca de Mercè Ibarz sobre aquesta escriptora durant trenta anys. El nostre propòsit és posar la mirada en la feina que encara es pot fer per remarcar aspectes de la vida de Rodoreda per a la memòria col·lectiva –en aquest cas el paisatge–, que ajudin a revisitar-la i conèixer-la des d’angles diferents.

En el llibre Rodoreda Paisatges, editat per l’Institut d’Estudis Catalans, Ibarz ens trasllada als paisatges de l’escriptora (Roissy-en-Brie, Llemotges, Bordeus, Ginebra, Viena, Barcelona i Romanyà de la Selva) amb una profunditat i intensitat contingudes que inciten a rellegir l’obra de Rodoreda. En la introducció del llibre, l’autora explica: “Una de les aspiracions de Rodoreda Paisatges (2021) és contribuir a la lectura de la seva obra gràcies a les traces personals i històriques dels llocs on va viure. També pot ser útil a qui agrada de recórrer les passes d’escriptors que admira.”

En aquest article hem volgut centrar-nos en París, on l’escriptora va viure del 1946 al 1954, tot i que hi va mantenir les golfes de Cherche-Midi fins a la dècada dels setanta. Per què París? Perquè és una de les ciutats més visitades i en què, a partir de la recerca feta per Ibarz, seria relativament fàcil de divulgar una ruta pels carrers on va viure i transitar Rodoreda. Fer-ho és també entendre l’època, aprofundir la història d’ella i dels seus coetanis i reviure aquell exili en què van haver de sobreviure immersos en la desfeta sobrevinguda de la Segona Guerra Mundial.

Ja no hauria de ser possible passejar per molts llocs d’Europa sense afegir-hi les petjades de la nostra història i imbricar-les amb la dels nostres veïns. Ja no s’hauria de poder passejar per Saint Germain-des-Prés o pel bulevard Raspail sense barrejar aquest paisatge també amb la nostra història i la d’escriptors que, com Rodoreda, són patrimoni de la literatura europea. El Cafè de Flore, Les Deux Magots, els magatzems Au Bon Marché, l’hotel Lutetia són llocs freqüentats per Rodoreda des del número 21 de Cherche-Midi i que, com la pastisseria Poilâne, al número 8 del mateix carrer, encara hi són. Igual com l’Antiga Henry à la Pensée, el Cafè des Oiseaux que surt en dos dels seus contes, el Louvre –naturalment– que tant visitava, la sala Labrouste de la Bibliothèque Nationale, el Museu d’Història Natural, el parc de Luxemburg…

Com abans a Bordeus i a Llemotges, ens recorda Ibarz, Rodoreda cus a París per guanyar-se la vida. Ho havia explicat així des de Bordeus a l’amiga Murià: “He passat penes i misèries, vaig viure sola un any i mig, he viscut molt i he produït poc… Treballo fins a l’embrutiment per a mal viure. Faig camises de dormir i combinacions per a un magatzem de luxe. Això sí ho faig magistralment. Tinc una màquina un maniquí i el meu desig més fervent és de veure-ho tot en flames.” Continua cosint a París.

En la seva recerca, Mercè Ibarz ens ha fet fixar en allò que anomena “el triangle de París”: el formen el domicili de Rodoreda, l’antiga presó de Cherche-Midi i l’hotel Lutetia. Rodoreda torna a París, des de Bordeus, el 1946, quan encara hi ressonen els crits dels empresonats –a Cherche-Midi– i la memòria dels rescatats dels camps de concentració sense identificar traslladats a Lutetia perquè familiars i amics els poguessin recuperar. Petges que marquen, al seu entendre, l’obra de Rodoreda molt més que no en sabíem abans de considerar aquest triangle.

París és rica en plaques que recorden personalitats, posades per l’administració de la ciutat o per grups de persones que volen recordar-les. A la casa on va viure Mercè Rodoreda hi ha una placa que, per un moment, de lluny, podria semblar que la recorda. No, és d’un altre il·lustre veí; com, a la vora, al número 17, hi ha la del visionari pensador il·lustrat i socialista utòpic Saint-Simon quan hi va escriure els capítols de les seves Memòries consagrats a Espanya i els inicis de la monarquia dels Borbons. Seria bo que les institucions catalanes es decidissin a posar-n’hi una. La memòria de Mercè Rodoreda s’ho mereix.

“La meva recerca i lectura de Rodoreda –ens diu Ibarz– és paral·lela a la meva evolució professional, literària i investigadora. Ja ho dic al Retrat de Mercè Rodoreda, publicat l’any passat: vaig començar escrivint de Rodoreda com a periodista cultural i ara escric sobre ella i la seva obra com a escriptora. Valoro molt la seva pintura com a imprescindible per a comprendre millor la seva narrativa major, per la qual la coneixem i admirem. M’ho vaig ensumar fa trenta anys, és una pintura que hauríem de poder veure sovint, que les institucions facin el que convingui. Vaig tenir la fortuna, el 2008, d’ocupar-me d’una exposició, a la Pedrera. A valorar-la per ella mateixa i en relació amb la seva obra m’ha ajudat ser cronista d’art i d’exposicions durant anys i la docència d’art a la UPF. El periodisme i la tesi doctoral m’han donat el mètode de la investigació, que m’agrada aprofundir. Escriure la meva pròpia literatura m’ha permès copsar més a fons la de Rodoreda… Tot plegat –que ja sé que són molts barrets, però sóc aquesta mena d’escriptora– és el que m’ha permès seguir i seguir aquests trenta anys les seves traces sense avorrir-me mai, sempre trobo alguna cosa més en la seva obra que m’enlaira i em mou a tornar a Rodoreda”

Tot seguit, us oferim una ruta pel París de Mercè Rodoreda, en format interactiu, per on podreu navegar amb calma.

I també us deixem els escrits i les fotografies de Mercè Ibarz, que combinen els seus texts amb fragments de cartes i d’obra de Rodoreda.

1. La casa de Cherche-Midi

Adreça: carrer de Cherche-Midi, 21.

Els anys de París, de 1946 a 1954, són una cuina fèrtil en un paisatge creatiu en moviment. Una cerca de la forma en el marc de la contemporaneïtat europea que en MR passa per la poesia, la prosa poètica i la pintura (aiguades i collages). La novel·la se li resisteix, les provatures de Llemotges i Bordeus no quallen i són abandonades, a la recerca del to i la manera propis per a la refeta del món, o sigui de l’obra, després de la desfeta i, més encara, dels finals de l’ocupació nazi i de la guerra mundial que no acaben amb el franquisme. 

El novembre de 1948 escriu a Delfí Dalmau, amb qui havia compartit l’experiència periodística de Clarisme durant la república: “ara sóc a París on l’or no abunda però on una relativa tranquil·litat em permet d’elucubrar literatura. Sense heroisme i sense vergonya he anat tirant; no és molt, però Déu n’hi do. I sempre he pensat que ja que havíem perdut tant, havíem de procurar, almenys, de no perdre’ns nosaltres”. Treballar és resistir.

Prova de tornar a Barcelona, sense èxit. Fa vestits de ganxet per a una casa de modes, la vida material és incerta fins el 1951 que el seu company entra a la Unesco. 

A frec dels temps de guerra i dels contes llavors madurats, els de la postguerra són temps de concentració poètica i pictòrica, portes d’accés a una narrativa altra, de la qual les primeres Flors són tast i forma, que s’obriran a Ginebra. 

Rodoreda i la seva parella ocupen primer una chambre de bonne, una mansarda, del 21 del carrer de Cherche-Midi, “petita com un cop de puny i sense aigua. Un desastre”, escriu a Anna Murià. Els l’ha facilitat Rosa Nicolau, germana de Lluís Nicolau d’Olwer, escriptor i polític, un dels fundadors d’Acció Catalana, partit d’Armand Obiols, conegut a l’exili també per l’ajut als refugiats des de la presidència de la JARE (Junta d’Ajut als Republicans Espanyols). Han tornat a París el setembre de 1946. El 1948 passen a ocupar dues cambretes de les golfes del mateix edifici, igual de minúscules. MR conservarà l’habitatge fins el 1978. El carrer de Cherche-Midi, un dels més llargs de París, és aquí prop de Saint Germain-des-Prés, l’epicentre del marge esquerre del Sena, la Rive Gauche, important en l’ocupació i en els anys posteriors a l’alliberament de París, sobretot en els anys 50.

Carta a Jordi Gurguí, 9.9.1949

“Vaig rebre la teva carta i esperava poder-la contestar més aviat, però els dies em passen volant i quan me n’adono, ja tinc una setmana més. Ja em faig càrrec que et devia disgustar que a la vigília d’anar-me’n no et digués que me n’anava. Però com que et sé molt nerviós i molt sensible em va semblar que una despedida en forma encara seria pitjor. Potser em vaig equivocar; si és així et demano que em perdonis. No estiguis intranquil per mi; les coses em són molt més fàcils a París que no pas a Barcelona tot i que no nedi en l’abundància ni molt menys. A Barcelona, naturalment, vaig tenir moltes decepcions; no em pensava pas recollir-hi l’or a palades però tampoc no em creia que totes les portes se’m tanquessin… La iaia, m’ha explicat que el teu pare continua el sistema negatiu de cartera tancada i orella sorda: no ens ha d’estranyar; és com una malaltia crònica, com si fos tuberculós o reumàtic; ara, que a la llarga, cansa. Però et caldrà tenir molta paciència.”

Poesia, fragment  

“Címbals bateu, el meu orgull em deixa!
Quina pluja d’amor nodreix l’arrel?
Vençuda i tot, vull ésser jo mateixa,
abella furiosa de sa mel.”

D’Albes i nits, dins de Món d’Ulisses, 1946-50.

2. Antiga presó de Cherche-Midi

Adreça: carrer de Cherche-Midi, 38.

L’antiga presó de Cherche-Midi, al número 38, és a tocar del seu domicili, al número 21. Mesos després de l’alliberament de París, quan ella arriba al barri, continua sent un testimoni dur dels presos que hi van ser i dels que hi van morir durant l’ocupació. Actualment és un centre d’estudis de nova planta, la Maison des Sciences de l’Homme. 

Durant la guerra hi són empresonats gent de la Resistència, un nombre important de membres de la comunitat jueva parisenca i, amb xifres encara més imprecises, bastantes dones, tot i ser presó masculina. Esdevé seu del tribunal militar alemany i amb l’alliberament hi són tancats presoners alemanys. El 1947 queda buida de presos. 

Enderrocada el 1966, la portalada és adquirida per Pierre Cheval, antic membre de la Resistència i regidor de Créteil, instal·lada a l’entrada del cementiri del poble i significada com a Memorial de la Resistència. A París, un monument hi evoca els joves resistents empresonats.

Testimonis de l’època parlen i han deixat escrit que fins llavors, quan Rodoreda s’instal·la a la vora el 1946, encara ressonen pel barri els crits nocturns dels presos, reals, evocats, somiats.

3. Hotel Lutetia

Adreça: bulevard de Raspail, 45.

La reputació de l’hotel Lutetia entre creadors i intel·lectuals, i del seu bar art déco, és llegendària des de 1910. Requisat per la Gestapo com a un dels seus centres d’operació, va ser destinat, quan es van obrir els camps de concentració alemanys, a les persones no identificades perquè les famílies i amistats que els quedaven els reconeguessin i recollissin. Encara devia ser així quan MR s’instal·la el 1946 ben a prop, al 21 de Cherche-Midi.

4. Boulangerie Poilâne

Adreça: carrer de Cherche-Midi, 8.

Li agraden els pastissos i la boulangerie Poilâne els fa boníssims, a l’igual que el pa en tantes variants, superb en una ciutat que adora el pa i la baguette. 

És un dels establiments de MR que perviu, al número 8 de Cherche-Midi, des del 1932, renovat de manera força respectuosa. 

Hi va cada vegada que torna a París, des de Ginebra, després des de Barcelona i Romanyà. 

5. Magatzems Au Bon Marché

Adreça: carrer de Sèvres, 24.

Els magatzems Au Bon Marché compten gairebé dos segles i un de llarg de modernitat. Obren el 1838 com a botiga de nova planta, de randes, cintes, llençols, matalassos, botons, paraigües i articles variats similars. El 1852 són ampliats i renovats, el 1872 engrandits per un equip que inclou l’enginyer Eiffel. 

Rodoreda hi bada sovint, hi fa descobertes: “vaig anar al Bon Marché així que van obrir i em vaig comprar un casc de bany —dos-cents cinquanta francs— i me’n vaig anar a la dutxa. És esplèndid. Ho havíem d’haver descobert abans. Setanta-cinc francs. Aigua a la temperatura que vols i a discreció. I gran netedat. No val pas la pena de perdre el temps fent escalfar aigua a casa”, escriu a Obiols el juliol de 1953.

En aquests mesos, escriu poesia, un cicle inspirat en els clàssics grecs, Món d’Ulisses, que li permet reunir les dues experiències: l’exili i l’espera. No torna a Barcelona fins el 1949.

6. Museu del Louvre

Adreça: plaça del Louvre.

Al Louvre, “m’hi he passat més hores que davant del mirall”. S’hi està relativament calent, hi ha una calefacció que la immensa majoria dels parisencs no tenen ni a casa ni gairebé enlloc de la ciutat els primers temps després de la guerra. Hi va el dia de la setmana d’entrada gratuïta sobretot. 

Carta a Carner, 21.5.1949

“Estimat Carner: Us volia escriure una carta llarga, però no m’hi veig amb cor. Avui me’n vaig a Barcelona. És un viatge que fa sis o set mesos que vaig diferint, però ara no puc esperar més. He de resoldre problemes materials de la meva mare, cosa que, d’ací estant, tot i que ho he assajat, no m’és possible de fer. M’hi estaré dos mesos —menys; potser, si no em posen dificultats extraordinàries quan demani el visat. En aquest cas tornaria per Andorra. 

Ja us podeu imaginar amb quina desesma hi vaig.”

7. Fundació Ramon Llull

Adreça: carrer de Miromesnil, 81.

La Fundació Ramon Llull, creada a París el 1939 des de la Presidència de la Generalitat a l’Exili, és la iniciativa institucional més estructurada de l’exili. Els primers mesos vetlla per molts refugiats sense recursos. Ara es concentra en la preservació i difusió de la cultura catalana. Torna a editar la Revista de Catalunya, tal com havia fet el 1939-1940 amb quatre números. La Gestapo, que actua amb guant de seda quasi sempre a París en el camp cultural, la prohibeix el 1940 pel número dedicat a l’humanista Joan Lluís Vives, d’arrels jueves. El 1947, sempre amb Armand Obiols com a redactor en cap, surten tres números més, dos d’ells dobles, d’edició impol·luta. Pompeu Fabra presideix la publicació, en el consell editorial hi ha Carles Riba, Pau Casals i Pere Bosch Gimpera. Rodoreda hi ha fet feines d’edició. 

Cartes a Josep Tarradellas, 27.1.1949

“L’intel·lectual català té, del Renaixement ençà, una manera de fer política, i només una: produir en català. Si els nostres intel·lectuals s’haguessin limitat a llur missió, Catalunya, evidentment, hi hauria guanyat molt. Seria absurd que vós, demà, decidíssiu d’aprendre el grec per traduir Aristòfanes posem per exemple. Però encara ho seria més que Carles Riba volgués ésser diputat.”

 

“No crec pas, com Verlaine, que calgui en el vers «de la musique avant toute chose». Però aconseguir una música adequada al contingut, em sembla que ha d’ésser un dels objectius del poeta […] us envio un sonet dels que us havia promès […]. M’heu dit coses tan pertinents sobre Les Penjades, i, en general, sobre poesia, que m’agradarà molt, i us ho dic ben sincerament, de saber què en penseu.”

8. Sala Labrouste (Biblioteca Nacional francesa)

Adreça: carrer de Richelieu, 58.

La sala Labrouste, a la seu històrica del carrer Richelieu de la Biblioteca Nacional de França, recull potser les seves passes. En té carnet com a escriptora i llicenciada en lletres, segons que consta en el document. La freqüenta sovint i hi deu consultar els clàssics grecs que no té a casa i necessita pel seu projecte poètic, Món d’Ulisses. També hi va Obiols, a fer recerca per a Émilie Noulet, esposa de Josep Carner, professora a Brussel·les especialista en poesia simbolista.

9. Galeria Mirador (desapareguda)

Adreça: plaça de Vendôme, 17.

Mirador és l’altra galeria de la plaça Vendôme, i la decisiva per a MR. Obre el 1948, el mateix any que engega el Foyer de l’Art Brut, al soterrani de la veïna galeria Drouin. És iniciativa d’exiliats catalans. La financen Víctor Hurtado i Lluís Montanyà entre més i la dirigeix el matrimoni format per Rose Castelucho, filla de la casa de marcs i teles de referència del mateix nom freqüentada per Picasso, Miró i tants més, i el periodista i llibreter de vell Just Cabot. Mirador es diu igual que el setmanari dels anys trenta que Cabot havia dirigit, en què MR havia col·laborat: el seu rètol en reprodueix la tipografia. Exposa Miró, Fenosa, Clavé, Grau-Sala, entre més. Tanca per problemes econòmics abans de l’exposició de Rodoreda, que hauria estat el 1954.

10. Casa de Rafael Tasis

Adreça: carrer de Roma, 99.

Al canal de Saint Martin va filmar Jean Vigo la inspirada L’Atalante el 1934 i és un lloc de referència en les arts. El domicili de Tasis, un pis llogat a un altre exiliat, Odó Hurtado, quan aquest se’n va a Mèxic, hi és a la vora. Hurtado torna a la capital francesa el 1946. El seu fill Víctor és un dels fundadors de la Galerie Mirador, que compta exposar MR.

11. Casa de Joan Puig i Ferreter

Adreça: avinguda de la República, 66.

“Demà aniré a veure els Puig [i Ferreter]. Ara ja no en tinc gaires ganes, però quan hi seré… Bé he de parlar amb algú, oi?”

Carta a Armand Obiols, 4.7.1953.

12. Museu d’Història Natural

Adreça: carrer de Cuvier, 57.

Al Museu d’Història Natural, la fascinen la col·lecció d’escarabats i les restes de dinosaures. A mà i en francès anota apunts sobre l’anatomia del crani i els ossos oferts en sacrifici als déus de la mitologia clàssica. El fantàstic hi treu el nas. I quan li costa de dormir s’enfronta “amb la meva pròpia mort [que] són els meus ossos: allò que hi ha de més durador, allò que quedarà, allò que no es perdrà en el país de l’oblit.”

Cartes, d’Obiols a Carner, i a Carner, 1949

“En la seva darrera carta em diu: ‘Vaig per Barcelona com un fantasma sense contacte amb res… Em sembla que ací estic enterrada en vida… Tardaré molts anys a tornar-hi.’”

Armand Obiols a Josep Carner, 4.7.1949.

“La primera impressió que es té quan s’arriba a Barcelona és que la FAI va guanyar la guerra. I ara quasi es pot dir que si hi classifiqueu la gent segons llur pes —gent decent, fins a 58 quilograms; bandarres, de 58 en amunt— no us equivocareu pas de gaire. Afortunadament encara hi ha alzines, pins i ginesta, i és molt possible que, a partir d’aquests elements, es pugui reconstruir tot.”

A Josep Carner, París, 17.8.1949.

13. Editions de Miniut

Adreça: carrer de Bonaparte

Un dels exemples extraordinaris de revolta durant l’ocupació nazi i, doncs, de l’ambigüitat mateixa d’aquesta ocupació militar, política i cultural, són les Editions de Minuit. Neixen el 1941, al carrer Bonaparte, al costat de la plaça de Saint Germain-des-Prés i dels carrers al voltant del domicili de MR. Allí continua, sense cap canvi en la façana, sense cap pretensió aparent. El primer llibre és El silenci del mar, de Vercors, pseudònim d’un dels fundadors, Jean Bruller (l’altre és Pierre de Lescure), que Jean-Pierre Melville durà a la pantalla el 1949. Fins a l’alliberament, vencent la censura nazi i la propaganda del règim de Vichy, les Minuit publiquen 25 obres d’autors de la Resistència, entre ells Albert Camus.

14. Casa-taller d’Apel·les Fenosa

Adreça: bulevard de Saint-Jacques, 45.

Apel·les Fenosa fa temps que viu a París, hi treballa i exposa de forma ininterrompuda. Ha conegut el món de l’ocupació, per la seva relació íntima amb la modista Coco Chanel, de qui s’apartarà. Viu en un ampli taller-vivenda al 45 del bulevard Saint Jacques, al primer pis de grans finestrals d’un edifici que avui continua dedicat a tallers artístics. Rodoreda hi va de tant en tant, de vegades sovint, com quan Fenosa esculpeix el seu cap. Pels Jocs Florals de París, el 1948, que Rodoreda hi guanya la Flor Natural amb Món d’Ulisses, ella mateixa demana a Nicole Fenosa, gravadora i muller de l’artista, de ser la reina de la festa. 

15. Cinema: la Pagoda i les Ursulines

Adreces: carrer de Babylone, 57, i carrer de les Ursulines, 10.

Va al cine tant com pot. Les sales que més: Pagode, Ursulines, Dragon, Récamier, Parnasse, Bonaparte, Lux. L’Studio des Ursulines és un dels més antics de París i continua l’esperit inicial, el cine d’avantguarda. També manté la façana. La primera projecció, el 21 de gener de 1928, reuneix André Breton, Man Ray, Fernand Léger i René Clair, implicats en el film que s’estrena aquella dia, Entra’cte, dirigit per Clair.

Buñuel i Dalí hi estrenen Un chien andalou el 6 juny de 1929 enmig d’un bon escàndol que assegura l’entrada de l’aragonès i el català al grup surrealista de París. 

Un escàndol, però, sense comparació amb l’anterior, quan la realitzadora Germaine Dulac presenta el 8 de febrer de 1928 el seu fabulós film, amb guió d’Antonin Artaud, La coquille et le clergyman, esbroncat durament pels surrealistes oficials, Breton i Louis Aragon. 

A partir dels anys 50, l’Ursulines encapçala la xarxa de sales d’art i assaig de la ciutat. 

El Pagoda conserva el jardí de la cafeteria. 

16. Cafè de Flore, Les Deux Magots, Brasserie Lipp

Adreça: bulevard de Saint-Germain [Cafè de Flore / Les Deux Magots / Brasserie Lipp].

Els cafès Flore i Deux Magots, la Brasserie Lipp: llocs de trobada de la gent francesa i internacional que compta a París sobretot els més establerts o en vies de reconeixement lluminós en literatura, arts plàstiques i cine, ara com en el temps d’entreguerres i durant l’ocupació. Són locals que conserven la decoració i la prestància, com si el temps no passi en un segle i no et fixes gaire en els clients actuals. Sola o acompanyada, Rodoreda hi va abans o després de sortir de la llibreria La Hune que és al costat.

17. Llibreria La Hune (desapareguda)

Adreça: bulevard Saint-Germain, 170.

Inaugurada el 1949, la llibreria La Hune, al costat de l’església de Saint Germain-des-Prés i dels cafès més celebrats de la Rive Gauche que són lloc de reunió d’autors i artistes des del temps d’entreguerres, és pinyol de la vida cultural de París. Té sala d’exposicions, una de les primeres de París a exposar fotografia. Ha conegut trobades dels surrealistes, els existencialistes i dels cineastes de la Nouvelle Vague, de creadors com Breton, Prévert i Sartre, d’artistes com Dubuffet i Ernst. Duchamp, Magritte, Calder i Picasso hi exposen. És una de les llibreries més apreciades per Rodoreda.

18. Cafè Les Oiseaux

Adreça: plaça d’Anvers, 12.

El cafè Les Oiseaux, a la plaça d’Anvers, es queda en la seva memòria. El març de 1939, quan viatja a la ciutat des de Roissy, escriu a C.A. Jordana en un paper de cartes d’aquest cafè. Després el fa escenari d’un dels contes que recullen l’experiència d’irrealitat de l’exili en la barreja que hi fa la narradora protagonista, pintora, de llocs que, transfigurats, són alguns de l’exili de l’autora: ‘Abans de morir’.

19. Església de Saint Germain-des-Prés

Adreça: plaça de Saint Germain-des-Prés, 3.

“Són importants per a mi les heures a la paret de l’església de Saint Germain-des-Prés”, anota anys després. L’heura de la nit, escriu en més d’una ocasió en poesia, una imatge i un vers d’aquests anys que l’exili es fa sòlid, un cop decidit, després del viatge a Barcelona el 1949, que no pot tornar a casa, on té les portes tancades: la casa, vulgues que no, és aquí, a París, a Cherche-Midi, al costat de l’església que fou també la de Ramon Llull.