La ruta de l’Àrtic, l’alternativa al canal de Suez que el canvi climàtic farà possible

El canal de Suez és una infraestructura indispensable per al comerç de mercaderies entre Europa i l’Àsia. Cada any mou més de 25 milions de contenidors amb tota mena de béns entre tots dos continents. Però el seu blocatge durant sis dies a causa d’un accident ha estat aprofitat per Rússia per fer valdre una ruta alternativa més curta i més econòmica: la ruta de l’Àrtic, també coneguda com a ruta marítima del Nord, per la seva traducció de l’anglès Northern Sea Route. Molts experts assenyalen que d’aquí a pocs anys es pot convertir en la principal ruta de comerç i si això passa, haurà estat gràcies a l’avenç implacable del canvi climàtic.

Aquesta travessia permet de connectar la costa oest de Rússia i els principals ports asiàtics amb Sant Petersburg i els ports del nord d’Europa. Tot això per l’estret de Bering i vorejant la costa del nord de Rússia per les aigües de l’Àrtic. Els vaixells que trien aquesta ruta han d’invertir menys temps i menys quilòmetres que no pas si passen pel canal de Suez, i això són molts diners.

Per exemple, per a cobrir la ruta entre el port xinès de Dalian i l’holandès de Rotterdam, un vaixell necessita recórrer 20.000 quilòmetres i invertir 45 dies si ho fa pel canal de Suez. En canvi, si ho fa per la ruta marítima del Nord, retalla la distància a 13.000 quilòmetres i tan sols necessita 29 dies. Tot depèn del port de sortida i arribada, però alguns estudis assenyalen que la reducció de temps és d’entre un 20% i un 30%.

Quin problema té? Que moltes zones estan lliures de gel durant dos mesos l’any i prou i això dificulta molt el pas dels vaixells de grans dimensions, que en alguns casos poden arribar a portar 20.000 contenidors. Però els mitjans tecnològics i, sobretot, el canvi climàtic fan cada cop més navegable aquesta zona. Rússia, qui més interessat està a potenciar aquesta ruta per una evident raó geogràfica, fa anys que la promou.

El 2018 el vaixell Eduard Toll, que transportava gas liquat, va cobrir la ruta des del port de Sabetta (Rússia) fins a Montoir (França) en ple hivern i sense l’ajuda de cap trencaglaç. Va ser el primer vaixell a aconseguir aquesta fita, que demostrava l’alta viabilitat de la ruta també els mesos més freds.

El nombre de vaixells que fan servir aquesta ruta ha anat creixent els últims anys, tot i que encara són pocs els que ho fan. Sobretot perquè requereix mitjans tècnics més costosos i anar acompanyat d’un vaixell trencaglaç. Per això el canal de Suez continua essent l’opció dominant. El 2020 hi van passar 1.170 milions de tones; a la ruta de l’Àrtic, 33 tones.

Qui més fa servir la ruta és Rússia, per al transport de gas liquat. L’empresa que gestiona el trànsit és russa, Northern Sea Route Administration, i és controlada per l’empresa energètica pública Rosatom. Un dels principals directius, Vladímir Panov, s’expressava així d’optimista a principi de setmana, en ple rescat de l’Ever Given: “El precedent de Suez demostra la fragilitat de qualsevol ruta entre Europa i Àsia. En aquesta situació, augmenta la seva importància la ruta marítima.”

La competitivitat de la qual parla Panov té com a gran aliat el canvi climàtic. Un estudi sobre el desgel de l’Àrtic assenyala que aquesta ruta serà operativa durant tot l’any a partir del 2030. Així doncs, el canal de Suez pot tenir els dies comptats si res no canvia.