Els països rics poden deixar de dependre del petroli rus?

Una opció de què disposen els països occidentals per a intensificar la pressió sobre Rússia és reduir el volum d’energia que n’importen. D’ací ve que la ministra d’afers estrangers del Regne Unit, Liz Truss, hagi proposat que els països del G7 (els Estats Units, el Regne Unit, el Canadà, França, Alemanya, Itàlia i el Japó) imposin límits a les importacions de petroli i gas rus. Amy Myers Jaffe, experta en política energètica internacional, explica en què consistiria aquesta estratègia, i quines implicacions podria tenir per a un mercat internacional de petroli que ja ha estat prou castigat per l’esclat de la guerra d’Ucraïna.

Quina és la importància de Rússia com a proveïdor mundial de petroli?

Rússia produeix prop d’onze milions diaris de barrils de cru. Si fa no fa, la meitat d’aquesta producció es destina a la seva demanda interna, que presumiblement ha augmentat darrerament, arran de les necessitats creixents de combustible per a ús militar. La resta, entre cinc i sis milions de barrils diaris, es destina a l’exportació. Avui dia, Rússia és el segon productor mundial de cru, darrere els Estats Units, però davant l’Aràbia Saudita. Tanmateix, aquesta classificació canvia prou sovint.

Aproximadament la meitat del petroli que Rússia exporta (uns 2,5 milions de barrils diaris) és enviat a països europeus, com ara Alemanya, Itàlia, els Països Baixos, Polònia, Finlàndia, Lituània, Grècia, Romania i Bulgària. Gairebé un terç del petroli rus arriba al continent per l’oleoducte Drujba, que travessa Bielorússia. Aquests profitosos intercanvis energètics per oleoducte –un total d’uns 700.000 barrils diaris– serien un primer objectiu a l’hora d’imposar sancions contra Rússia.

El 2019, Europa deixà d’acceptar durant uns quants mesos el subministrament del Drujba, perquè el cru s’havia contaminat amb clorurs orgànics que podien malmetre les refineries durant la fase de processament. Moscou s’afanyà a redirigir els seus enviaments de cru cap a oleoductes que no fossin el Drujba, però en el procés el volum total d’exportacions a Europa va disminuir notablement.

La resta d’exportacions de cru rus cap a Europa es duen a terme principalment per via marítima, mitjançant vaixells que salpen de diversos ports.

La Xina és un altre gran comprador del cru rus: Pequín importa 1,6 milions de barrils diaris de cru rus. La meitat hi arriba per un oleoducte directe, l’oleoducte de Sibèria oriental – oceà Pacífic, que dóna servei a més clients –com ara el Japó i Corea del Sud– mitjançant un port situat al punt final del recorregut.

Com se’n ressentiria, Rússia, de la reducció de les importacions del seu petroli?

Les sancions contra la indústria petroliera russa tindrien un impacte més gran que no la limitació de les importacions de gas natural, perquè les rendes que Moscou extreu del petroli són més altes –i, per tant, tenen més pes en el pressupost estatal. L’any passat, Rússia va recaptar més de 110.000 milions de dòlars en exportacions de petroli, el doble que no va recaptar en exportacions de gas natural.

Com que el petroli és una matèria primera relativament fungible, gran part de les exportacions de cru de Rússia a Europa (i més països del G-7) podrien ser redirigides cap a destinacions diferents. Això alliberaria els subministraments de proveïdors com ara Noruega o bé l’Aràbia Saudita, que podrien reorientar les exportacions cap a Europa.

El petroli rus té un alt contingut de sofre i més impureses, i per això cal refinar-lo amb equipament especialitzat, de manera que no es pot exportar a qualsevol lloc. Però alguns compradors asiàtics, com ara l’Índia i Tailàndia, sí que disposen de la infrastructura necessària per a tractar-lo. A més, Rússia té acords especials de proveïment amb països com ara Cuba i Veneçuela.

A hores d’ara, ja és evident, tanmateix, que Rússia té dificultats per a reorientar les seves exportacions de cru cap a uns altres mercats.

Al començament de la invasió d’Ucraïna, les refineries europees van començar a refusar els carregaments de cru rus per por de sancions. Fou aleshores que l’Índia s’oferí a comprar, a un preu molt rebaixat, el cru dels petroliers que originalment s’adreçaven a ports europeus, i que de fet ja havien salpat. Dit d’una altra manera, és probable que els mercats responguin a les alteracions en el proveïment de cru rus mitjançant rebaixes de preu com més va més grans. És un patró que ja s’ha observat en aquells països productors que han estat objecte de sancions, com ara Veneçuela i l’Iran: després de les sancions, el cru d’ambdós països va continuar trobant compradors, però a preus molts més baixos.

Europa Pot obtenir petroli d’algunes altres fonts?

Les trameses de petroli són més fàcils de redirigir que no pas les de gas natural. Això és perquè, per a ser apte al transportat marítim, el gas ha de ser refrigerat i després liquat, un procés que s’ha de desfer una vegada arribi al port de destinació. Això vol dir que el cru rus pot ser més fàcil de substituir per als països europeus que no pas el gas natural rus, que depèn en major mesura del subministrament terrestre (és a dir, per la via d’un gasoducte).

Per a garantir canals de proveïment alternatius, Europa i els Estats Units poden augmentar alhora les vendes de cru provinent de les respectives reserves estratègiques nacionals. Això els serviria per a atenuar el cop de qualsevol restricció a les importacions de cru rus. Els Estats Units, de fet, ja han començat el procés de venda d’1,3 milions de barrils diaris de la seva reserva estratègica de petroli, i aquesta xifra pot augmentar més i tot. La Xina també ha començat a vendre part de les seves reserves estratègiques per alleujar la pujada dels preus mundials del petroli.

Així mateix, és probable que els Estats Units i més membres del G-7 demanin als països del Llevant que relaxin les seves restriccions de destinació en l’exportació de cru. Una altra mesura seria pressionar països com ara la Xina i l’Índia perquè redirigissin cap a Europa part del cru (d’origen no rus) que importen, i alhora augmentessin les seves importacions de cru rus. Aquest seguit de mesures reduiria la possibilitat que les restriccions del G-7 a les importacions de petroli rus n’acabessin elevant els preus mundials.

No és pas segur que la Xina i l’Índia estiguin disposades a cooperar, però els convindria: ambdues són grans importadores de petroli i l’última cosa que voldrien és que els preus del cru pugessin.

Com fluctuaria el preu del petroli si el G-7 decidís de no comprar tant petroli rus?

Les possibles afectacions dependrien, bàsicament, de les mesures que adoptessin els governs en resposta a les afectacions en el proveïment de petroli rus. Molts països, de fet, ja han començat a aprovar mesures amb l’objectiu de preparar els mercats mundials per a una possible reducció de les exportacions de gas natural liquat rus.

És probable que la diplomàcia energètica del G-7 impliqui més capitals productores, tot instant-les a exportar més petroli amb l’objectiu d’assuaujar l’impacte d’una possible interrupció del proveïment de cru rus. La majoria d’exportadors es troben al màxim productiu, però alguns dels principals productors del Llevant encara podrien augmentar la producció a curt termini. Això podria fer créixer l’oferta mundial de cru en un milió de barrils diaris, o fins i tot més.

Les relacions entre els Estats Units i l’Aràbia Saudita, doncs, podrien encarar-se a un nou envit. Riad té accés a grans reserves de cru, repartides per tot el seu sistema mundial de petroliers i tancs d’emmagatzematge. L’any 2014, quan Rússia va envair Crimea, els aliats dels Estats Units al golf Pèrsic van mantenir emmagatzemats més de setanta milions de barrils prop de Fujairah, als Emirats Àrabs Units. Van decidir-ho així per amenaçar a Rússia que, si les seves tropes es desplaçaven més enllà d’aquesta península, hi hauria una guerra de preus. Rússia va romandre a Crimea, i finalment aquestes reserves no van ser mai alliberades.

L’Aràbia Saudita va començar guerres de preus que van perjudicar greument l’economia russa el 1986, el 1998, el 2009 i el 2020, si bé breument. Però les condicions actuals del mercat del petroli fan improbable que ara n’hi hagi una, atès l’ajustat equilibri entre l’oferta i la demanda. Ara com ara, tan sols es podria desencadenar una guerra de preus si la demanda mundial es contragués sobtadament a causa d’una recessió.

Amy Myers Jaffe és investigadora i professora de recerca a la Fletcher School of Law and Diplomacy de la Tufts University, als Estats Units. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.