Rússia i la geopolítica de la independència de Catalunya

L’operació Volhov ha tornat a posar sobre la taula el possible paper de Rússia en el procés d’independència de Catalunya. El tema és recurrent des del 2017, però ningú no ha aportat encara cap prova, ni tan sols, de l’interès real del Kremlin per ajudar Catalunya o per desestabilitzar la Unió Europea amb aquesta maniobra.

Les investigacions diuen que Rússia es va comprometre amb el govern català fins i tot a enviar tropes, deu mil soldats, però no n’aporta cap mena de prova. Només converses entre alguns dels detinguts. Però a Madrid hi ha inquietud. En primer lloc, perquè no se sap què passa realment i Rússia no ho aclareix. De fet, el piulet d’ahir de l’ambaixada burlant-se de l’afer dels soldats té dos components, si més no, curiosos. El primer és que, com assenyalen algunes fonts diplomàtiques, Rússia fa servir la irona per a no negar. Diplomàticament, era més assenyat desmarcar-se’n del tot. El segon, és la reacció del diari El País dient que Rússia es burlava dels independentistes, tot i que és evident que es reia del jutge. I per què? Perquè, paradoxalment, investigacions com aquesta de la Guàrdia Civil reforcen que la qüestió catalana ja ha deixat de ser un afer intern i envia a la població catalana el missatge que, més enllà de la seva posició, hi ha potències internacionals que podrien estar clarament interessades en el procés.

En aquesta línia, us oferim una anàlisi dels tres grans blocs que podrien estar interessats, per raons pròpies, a fer servir el procés d’independència de Catalunya en favor seu.

L’anglosfera, a la recerca d’un aliat clau al continent
L’anglosfera és a la primera línia d’interès. Especialment, l’aliança estratègica entre el Regne Unit i els Estats Units, reforçada pel Brexit. A Brussel·les han pres bona nota de la comprensió amb què, especialment el 2017, tant els Estats Units com el Regne Unit han tractat Catalunya. Rajoy ho va sofrir en primera persona a Washington. Als Estats Units, el reconeixement diplomàtic no depèn dels capricis del president. La maquinària potent del Departament d’Estat i el congrés hi tenen molt a dir i, en el moment que la independència podia ser imminent, van tenir gestos que no van agradar gens a Madrid. Com l’anunci que estaven disposats a pactar ‘amb l’entitat’ que en sortís del resultat.

Mentrestant, el Regne Unit és un dels països més actius en la defensa oficial del dret de decidir dels catalans, sobretot al parlament. És evident que hi ha el cas de Gibraltar de fons i la voluntat de tornar les constants humiliacions espanyoles, però el context geopolític també hi pesa molt. El Regne Unit ha de trobar una nova posició al món, fora de la Unió Europea. La posició de fer de pont entre els Estats Units i la Unió Europea tenia lògica amb el Regne Unit dins la Unió Europea. Amb el Regne Unit fora de la Unió Europea, l’anglosfera ha d’aspirar a fer-se forta per si mateixa i atreure països cap a un espai que haurà de competir, com a mínim comercialment, amb la Unió Europea. En aquest sentit, l’oportunitat catalana és molt atractiva. Un eix entre Londres i Barcelona ben connectat a l’altra banda de l’Atlàntic que atragués els països de l’EFTA, especialment Suïssa, que cada vegada s’allunya més de la Unió, redibuixaria l’espai continental i crearia unes dificultats molt grans a Brussel·les, que deixaria de ser l’actor únic a escala europea.

Rússia, sempre amatent a qualsevol dificultat europea
La competició amb l’angloesfera comença a preocupar Brussel·les, però sempre tenint en compte que, al final, només seria una competició interna entre aliats. En canvi, la hipòtesi que Catalunya s’acostés a Rússia o, sobretot, a la Xina si quedava fora de la Unió Europea després de la independència és un autèntic malson per als estrategs europeus.

El fet que Catalunya hagi rebutjat de manera consistent qualsevol relació enverinada, especialment amb Rússia, malgrat l’actuació de la Unió Europea, paradoxalment, tranquil·litza molt Brussel·les. Però a la capital europea imaginar què passaria en el supòsit que Catalunya es veiés forçada a abandonar la Unió Europea per la intransigència espanyola i Rússia o la Xina n’intentessin treure profit causa un autèntic calfred.

Rússia, especialment, ja era en el punt de mira, sobretot arran de les interpretacions maquiavèl·liques que alguns mitjans han fet del paper de Julian Assange. Molts observadors, sense gaires arguments, el relacionen amb el Kremlin. I una explicació simplista del seu interès evident pel cas català és que darrere hi ha Vladímir Putin. El fet que la Guàrdia Civil i algun jutge, com passa ara, doni credibilitat als rumors sobre una possible intervenció del Kremlin causa inquietud a Brussel·les.

Perquè no hi ha cap dada que certifiqui l’interès concret de Rússia en el cas català, però és ben cert que Rússia ha evitat amb molta cura de posicionar-se sobre la independència o ha fet servir, com ahir, l’humor per no negar allò que Espanya voldria que negués; i també és cert que li interessa tot allò que impliqui afeblir la Unió Europea. A més, en cas que la Unió Europea no aclarís la situació d’una manera fàcil, Rússia tindria una oportunitat de maniobrar per tornar dues agressions importants: el cas del reconeixement diplomàtic per part d’occident de la independència de Kossove i el no-reconeixement de l’annexió de Crimea. Si el cas de Catalunya es complica i Rússia pot intervenir-hi, això seria un regal per al Kremlin, que de ben segur que ho aprofitaria.

I la Xina, amb la nova Ruta de la Seda esperant
A Brussel·les preocupa un possible interès rus en Catalunya, però encara més un possible interès xinès. En aquest cas, no preocupa tant el component, diguem-ne, ideològic, però l’amenaça comercial és molt més seriosa i important. Tant, que alguns observadors creuen que la Unió Europea no deixarà escapar mai Catalunya perquè els ports de Barcelona i Tarragona al servei de l’estratègia comercial xinesa serien el problema més gros que podria tenir la UE els pròxims anys.

El govern xinès ha començat l’anomenada nova Ruta de la Seda, un projecte extraordinàriament ambiciós que pretén de fer una reconfiguració del comerç mundial al voltant dels interessos de Pequín. Aquesta iniciativa està pensada per canviar l’estructura econòmica del món i ja té un enorme impacte a l’Àsia i a l’Àfrica.

De moment, l’impacte a Europa és limitat precisament pel paper de la Unió Europea. La Xina només ha aconseguit de fer entrar al projecte una part dels Balcans, molt especialment Sèrbia, i ha aconseguit algunes facilitats a Grècia, que estan molt allunyades d’allò que espera i necessita. Una Catalunya independent amb els ports de Barcelona i Tarragona fora de la Unió Europea seria, en aquest sentit, un caramel per als xinesos que originaria un autèntic malson comercial a la Unió Europea.