14.02.2022 - 22:20
|
Actualització: 14.02.2022 - 23:20
El govern dels Estats Units confia que l’amenaça de “greus conseqüències econòmiques” dissuadeixi Rússia d’envair Ucraïna, un escenari que segons la intel·ligència nord-americana podria ésser imminent.
En resposta a una hipotètica ofensiva de Moscou, els EUA han anunciat un ambiciós paquet de sancions contra Rússia, que inclouria l’embargament dels fons personals del seu president o bé la prohibició d’exportar-hi components econòmicament indispensables com ara els semiconductors. Mentrestant, el senat nord-americà es troba enfeinat preparant la “mare de totes les sancions“, que primordialment se centraria en entorpir l’activitat dels bancs del país. Aquestes mesures podrien entrar en vigor fins i tot si Putin s’acaba desdient finalment d’una confrontació militar directa.
Tal com s’evidencià en la reunió del president nord-americà amb el seu homòleg alemany, el passat 7 de febrer, els EUA i els seus aliats no han vacil·lat a l’hora de fer front comú contra Rússia. Però Moscou disposa d’un as a la màniga que podria soscavar aquesta solidaritat: una xarxa de països europeus, particularment Alemanya, que depenen de Rússia per al subministrament energètic, sobretot pel que fa al gas natural. Això podria dissuadir-los de secundar les ambicioses sancions plantejades pels EUA.
Aquesta dependència no ha sorgit pas de la nit al dia. Com bé he après tot escrivint un llibre sobre el conflicte econòmic entre els EUA i l’URSS durant la guerra freda, es tracta d’una qüestió que històricament ha causat profundes divisions entre els EUA i els seus aliats. Això es deu, en gran part, a la destresa per part de Rússia a l’hora d’explotar l’ambigüitat de les seves pròpies intencions.
Una preocupació que es remunta a la guerra freda
Fa molt de temps que els EUA especulen sobre el potencial de Rússia d’instrumentalitzar les relacions comercials amb l’objectiu de limitar les opcions d’altres països. Es tracta d’una preocupació que, de fet, es remunta a la primeria de la guerra freda.
Per exemple, a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta –quan l’URSS i els EUA competien per l’hegemonia mundial– ambdues superpotències intentaren d’immiscir-se en els afers d’aquells països que no estaven nominalment alineats amb cap dels dos bàndols. En aquest context, alguns analistes nord-americans advertiren d’una “ofensiva econòmica soviètica”. Això incloïa els esforços soviètics per a promoure acords comercials favorables amb els països del bloc comunista (i fins i tot socis neutrals com ara Finlàndia, la República Àrab Unida o bé l’Índia), que hi fomentarien una dependència sostinguda de Moscou. Aquests acords, al seu torn, podrien facilitar futures pressions per part del Kremlin alss seus socis comercials.
D’altres, en canvi, asseguraren que la motivació última del comerç soviètic a l’exterior era netament econòmica. Així ho creien, també, els aliats dels EUA –especialment el Regne Unit– que desobeïren les crides de Washington a restringir les relacions comercials amb el bloc soviètic.
L’oposició entre aquests dos punts de vista –entre els EUA i els seus aliats– són simptomàtics de l’ambigüitat de les intencions soviètiques. I és que, ateses les rivalitats de la guerra freda i la mateixa condició de l’URSS com a economia planificada, les intencions de Moscou mai semblaven del tot clares.
Kennedy se les té amb un oleoducte
L’any 1963, l’administració Kennedy va provar de paralitzar la construcció de l’oleoducte Drujba, també anomenat “oleoducte de l’amistat”, tot intentant d’embargar l’enviament de les canonades requerides a l’URSS. Conscient que no podria aturar el projecte tot sol, Washington féu pressió sobre els aliats (particularment l’Alemanya Occidental, un dels principals exportadors de canonades) perquè s’hi afegissin.
El Regne Unit s’hi negà, però l’Alemanya Occidental ho acceptà a contracor, cosa que va permetre un embargament parcial.
No obstant això, l’oleoducte s’acabà completant un any després, amb poques incidències.
La maniobra de Reagan desferma una crisi pel gas
Dos decennis més tard, l’administració Reagan s’enfrontà a un dilema similar.
L’any 1981, la Unió Soviètica construïa un gasoducte per a anar de Sibèria fins a l’Europa occidental. El govern Reagan, que el va concebre com una nova amenaça per a l’hegemonia nord-americana a la regió, va provar de persuadir els seus aliats europeus, com ara França i Alemanya, perquè s’unissin a l’embargament de l’equipament necessari per a la construcció del gasoducte. Alemanya i França s’hi van negar, i els EUA hi van respondre tot imposant-los sancions destinades a impedir que les empreses europees aportessin materials i recursos al projecte.
La maniobra va desencadenar una crisi al si del bloc occidental, que agreujà les divisions entre els EUA i Europa. Washington acabà desdient-se’n, i pocs mesos després retirà les sancions.
L’oleoducte s’acabà l’any 1984.
La dependència energètica com a arma
Les conseqüències de la dependència energètica europea envers Rússia van començar a manifestar-se durant l’ascens al poder de Vladímir Putin, una dècada més tard de l’ensorrament de l’URSS, l’any 1991. A diferència dels seus predecessors soviètics, que s’abstingueren de tancar l’aixeta del gas, Putin ha mostrat reiteradament la disposició a barrejar objectius econòmics i geopolítics en la gestió de la política energètica russa. I per això, esporàdicament, Putin no ha dubtat a exercir pressió sobre els seus socis comercials, una pressió que Moscou sol justificar amb arguments econòmics.
A mitjan dècada del 2000, per exemple, Ucraïna continuava rebent gas de Rússia al mateix preu –molt subvencionat– que quan formava part de l’URSS. Però a final del 2004 la Revolució Taronja va causar la destitució del president del país, estretament vinculat al Kremlin, que fou substituït per un altre que volgué estrènyer llaços amb occident. Un any després, la companyia de gas estatal russa, Gazprom, va exigir a Ucraïna que abonés les tarifes de mercat corresponents per la importació de gas rus.
Quan Ucraïna s’hi negà, Rússia restringí el volum de gas transportat pels seus oleoductes i es limità a transportar-hi el just per a complir les obligacions amb els països de l’Europa occidental. Molts observadors denunciaren que aquesta mesura semblava destinada a desestabilitzar el nou govern pro-occidental a Kíev. A més, també va ser utilitzada més tard com a base per a afirmar que Ucraïna era un país de trànsit poc fiable, cosa que contribuí a aplegar suport per a un nou gasoducte, anomenat Nord Stream, que canalitzaria directament el gas de Rússia a Alemanya.
Aquest gasoducte es va inaugurar el 2011, i per a Ucraïna va implicar una pèrdua d’uns 720 milions de dòlars anuals en concepte de taxes de trànsit. El Nord Stream també va fer créixer significativament la dependència energètica alemanya envers Rússia, que l’any 2020 es calculava que subministrava entre un 50% i un 75% del gas natural consumit al país: l’any 2015, per contra, aquest percentatge era de tan sols un 35%.
Avui dia, el Nord Stream és responsable d’un terç del total de les exportacions de gas rus a Europa. Les exportacions de gas provinent de Rússia cap a Europa assoliren nivells rècord l’any passat, malgrat els esforços dels EUA per a augmentar-hi les exportacions de gas natural liquat.
El desembre passat Europa començà a pair les possibles conseqüències d’aquesta dependència, quan Rússia optà per reduir les exportacions de gas a Europa en resposta a l’augment de les tensions a Ucraïna. Encara que, tècnicament, Rússia continuava complint els seus contractes, havia deixat sobtadament de vendre gas addicional, una estratègia que ja havia seguit temps enrere. El mes següent, l’Agència Internacional de l’Energia va acusar Rússia de desestabilitzar la seguretat energètica al continent.
Ho tornarà a fer Putin?
Segons diverses fonts, Rússia ha acumulat uns 130.000 soldats a la frontera amb Ucraïna, de manera que envolten el país per tres costats.
Encara que les intencions de Putin no són prou clares, els EUA capitanegen els esforços per a dissuadir-lo d’una possible invasió, tot remarcant que els seus aliats estan disposats a abonar un conjunt de sancions devastador contra Rússia. La mesura de més impacte sembla que és la promesa de Biden de frustrar la posada en funcionament d’un nou oleoducte d’11.000 milions de dòlars, anomenat Nord Stream 2, que connecta Rússia directament amb Alemanya.
Però la dependència energètica d’Europa –i, sobretot, d’Alemanya– envers el gas rus la fa altament vulnerable a una mesura d’aquesta mena, i més si es té en compte que a Putin no li sol tremolar el pols a l’hora de tallar l’aixeta del gas quan cal. Això pot afeblir greument la capacitat d’occident per a executar una campanya de sancions de forma coordinada.
Una crisi energètica enmig de l’hivern, per exemple, podria resultar desastrosa per a Alemanya, i la por de Berlín a aquesta situació certament en condicionarà la voluntat d’actuar contra Rússia. Un exemple recent d’aquesta pusil·lanimitat d’Alemanya cap a Rússia és el fet que el canceller Olaf Scholz no hagi ofert el suport de Berlín a la proposta nord-americana d’aturar la posada en funcionament del Nord Stream 2 en cas d’una hipotètica invasió.
La instrumentalització russa del comerç i l’energia per a forçar els seus veïns li ha atorgat un gran poder a escala internacional, superior fins i tot al seu poder militar i estratègic. Ara com ara els EUA i els seus aliats europeus tenen més aviat poques opcions de contrarestrar el múscul geostratègic de Rússia.
Ryan Haddad és investigador de l’Ed Snider Center for Enterprise and Markets, a la Universitat de Maryland. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
