22.07.2018 - 22:00
Tot és molt alegre, colorista, amb passatges de postal: terrasses que es van omplint a mesura que baixa el sol, gent relaxada, somrient, de vacances, oberta a la coneixença, xancletes, pantalons curts i barrets de palla. Ara toquen pizzes o tacolotes, hamburgueses, cervesa artesana, plats turcs, sards, libanesos, mexicans, irlandesos, asiàtics, mediterranis o, encara millor, com en un anunci de botiga de mobles, ‘nueva cocina rústica’. Després, mojitos, caipirinyes, còctels de tota mida i colors, obrim la terrassa fins la una trenta, I love València, cool Russafa, coses així.
Tot és molt alegre, sí. En superfície. Que serà, probablement, l’única part del barri que veuran i coneixeran els milers de passavolants que de mica en mica, i també probablement sense adonar-se’n, van fent apujar el volum del rum-rum de veus que de seguida esdevé remor, insistència, soroll. I no s’adonaran, també probablement, que al costat del bar, de la taverna, del restaurant, de la barberia, de la bici-rental, de la botiga de roba vintage, de mobles vintage, de records vintage, hi ha un edifici tot cobert d’una xarxa protectora verda. I un altre molt a prop. Buits. Com esquelets estàtics i freds. Expectants. L’any que ve, qui sap, els turistes que substitueixin els d’ara i que degustin a la fresca la típica pizza valenciana o la no menys típica paella mixta per sopar, tindran un nou edifici on pernoctar en aquest ‘vibrant neighbourhood of Ruzafa‘, amb totes les comoditats i, no cal dir-ho, stylishly decorated with tasteful local art. Tot molt local, molt art i de molt bon gust. Sense gent de veritat, això sí. És el preu que cal pagar. Però no hi sortirien pas, tampoc, a les selfies, els veïns: no els trobaran a faltar.
Qui sí que nota que hi falten, i que cada vegada n’hi ha menys, i que el barri esllangueix sota la purpurina decorativa i que això no pot ser, és la gent d’EntreBarris, una xarxa de col·lectius i associacions de veïns de València ‘que s’oposa frontalment a la turistificació que viu la ciutat’. Darrerament han fet algunes accions de denúncia pública de la situació del barri de Russafa per fer visible un problema que despunta, que expliquen que pot arribar a ser greu i que ja té nom: la ‘turistificació’, és a dir, el procés pel qual un espai es converteix en turístic. Juntament amb Ciutat Vella i el Cabanyal, el tradicional barri de Russafa ja viu de manera accelerada el problema de la proliferació accelerada de pisos (o d’edificis sencers!). Aquí, a més a més, no hi ha previst cap pla especial de protecció. I això reclamen.
Gentrificació, turistificació
Sí, són paraules llargues i que d’entrada potser costen de pronunciar. Malauradament, ja han passat a formar part de la vida diària de força espais de les nostres ciutats: el procés de transformació d’un barri de classes populars amb la remodelació dels seus edificis amb l’expulsió prèvia dels antics llogaters, l’augment del seu valor de mercat, la substitució de la població tradicional (que de sobte ja no es pot permetre el ‘luxe’ de viure al seu barri) per propietaris o llogaters de classes mitjanes/altes; la progressiva dedicació d’edificis i botigues i carrers a abastir de serveis tants turistes com hi vulguin venir. El decorat perfecte per a una ciutat buida.
Irene Esteban i Mijo Miquel formen part d’EntreBarris, i ens descriuen, des del cor de Russafa mateix, un procés que ja han sofert tantes ciutats i que avui, aquí, es repeteix a càmera ràpida, fatalment: ‘Ací hem viscut una transformació progressiva: hi ha hagut una primera gentrificació, i ara això’. El cicle es repeteix com en una trista cançó, relata Mijo Miquel: ‘Hi ha la primera bombolla, que és la de la propietat. Les finques obertes, que hi haja ocupacions, degradació, que la gent demane més policia, que es “netege” el barri. Comencen la construcció o reconstrucció de blocs de luxe. Arriba el 2008, la crisi, i tot acaba parat. Però es publicita com a barri d’oci, hi ha canvi de negocis: de merceries o forns de pa es passa a bars, restaurants i establiments associats a certa hipsterització, amb tota la mercaderia lligada al producte barri d’oci cool‘.
Però encara hi ha qui hi viu. Encara. Miquel continua: ‘De cop, jo diria que de fa dos anys, amb el boom de l’Airbnb i demés, hi ha una onada de turistificació total. Ixen els negocis associats: bicicletes amb guia, menjars preparats, petits records, i els edificis semblen formatge emmental: plens de forats. Els apartaments turístics foraden el barri perquè en substitueixen la població’. O l’eliminen.
‘Cal mirar quin model de ciutat es construeix: quan s’han de prendre decisions polítiques i urbanístiques, posem el capitalisme al mig o hi posem les persones?’, es demana Irene Esteban: ‘La substitució del comerç autòcton per un altre que no és arrelat al barri, per exemple, respon a aquest atendre un model de ciutat en comptes d’un altre. Que actualment l’ocupació de l’espai públic siga principalment de terrasses, i no de nanos i nanes jugant o de gent anat a comprar és molt significatiu del model de ciutat que fan’. Mijo Miquel rebla el clau: ‘I la saturació: si omplim el barri de restaurants i de bars, hi ha moltes coses que desapareixen. Fomentes un model de ciutat amb una mobilitat insostenible, has d’anar a centres comercials a proveir-te perquè no tens un comerç a petita escala, accessible caminant i fent vida. És un model ecològicament insostenible. I socialment insostenible’. La pregunta toca el punt i té una resposta fàcil: ‘Què volem, un barri per a visitar o per a anar de festa de nit, o un barri per a viure-hi les vint-i-quatre hores del dia, amb escoles, una botiga de roba, una papereria, un forn de pa…’ Sí, és això: com deia una pintada, no fa gaire, en una paret d’aquesta Russafa saturada d’això que resulta que en diuen oci, ‘Abans teníem un barri i ara ens ofereixen un bar’.
Zona turísticament saturada
EntreBarris proposa cinc mesures bàsiques ‘per a una València habitable’: la regulació restrictiva dels establiments turístics, amb la declaració de ‘zona turísticament saturada’ per a alguns barris de la ciutat, com ara Russafa; la creació d’un parc d’habitatge públic (‘que els pisos socials tornen a ser pisos socials’); l’establiment de mecanismes per a limitar els preus del lloguer; mecanismes que evitin que, mentre la gent dormi al carrer, hi hagi ‘cases buides en mans de grans propietaris que esperen el millor moment per a especular’; i fomentar les cooperatives d’habitatge.
Ja fa temps que a València es parla de la bombolla del lloguer, i amb raó: del 2014 fins ara, els preus s’han apujat gairebé un 40%. Sí: un 40% en quatre anys. L’avís arribava aquesta primavera mateixa amb dades del portal immobiliari Fotocasa. La Generalitat ho considerava ‘inquietant’ i avisava d’un detall que hi afegia alarmes: que l’oferta de pisos de lloguer es redueix i que l’oferta ‘assequible’ pràcticament desapareix. L’administració mateix començava a parlar de ‘situació d’emergència habitacional’. Les entitats de veïns n’apunten les causes: la reducció de la durada dels lloguers, que ha passat de cinc a tres anys; el nou creixement dels preus de venda, que ha fet recular l’interès per a fer rendibles els pisos llogant-los; i la multiplicació dels pisos turístics. Declarats o sense declarar. Comptabilitzats o sense comptabilitzar. L’estiu de l’any passat, a València, constava que n’hi havia poc més de 4.700. Només la meitat eren regularitzats.
L’ocupació de les places s’allarga pràcticament tot l’any: ‘València és una ciutat excepcional per a aquest negoci’ –raona Irene Esteban– ‘té mar, sol, temperatures espectaculars tot l’any, preus encara assequibles si ho compares amb Barcelona… Per això funciona tan bé, perquè ja han rebentat Barcelona o Palma i ara ataquen València’.
Els desnonaments invisibles
És com allò que expliquen de les granotes, que si cauen en un pot d’aigua bullent en salten de seguida, però que si algú el va escalfant a poc a poc mentre hi són dins, no se n’adonen i moren escaldades. Doncs hi ha un seguit de processos d’expulsió de població, de canvi d’usos dels edificis, que ben sembla que vagin escalfant implacablement el pot.
Les activistes d’EntreBarris parlen, per exemple, dels ‘desnonaments invisibles’, les expulsions per qüestions de lloguer: ‘hi ha l’apujada brutal: de cop, dos-cents, tres-cents, cinc-cents euros més, i la gent que no ho pot pagar se n’ha d’anar; una altra és la telefonada del propietari dient, simplement, que posa fi al contracte, legalment, però que te’n vas fora; i després hi ha els conflictes de convivència quan se t’instal·len a l’edifici apartaments turístics, amb persones que vénen quatre dies i ho rebenten tot: horaris, soroll… tot’. Es fa difícil de viure així, i la gent se n’acaba anat, resumeix Irene Esteban.
‘Una altra dinàmica que hi ha és això’, comenta Esteban bo i mostrant una fotografia del seu mòbil. És un d’anunci enganxat a la paret: ‘Venc edifici amb inquilins’. ‘Aquest és de Ciutat Vella, però ací també passa’: sobretot, relata, es venen a fons d’inversions. ‘I totes aquestes persones que ara hi viuen han d’acabar abandonant casa seua. Es produeix de manera generalitzada, però no es té consciència de ser expulsat: és com una fatalitat, que t’han apujat el lloguer o que se t’ha acabat el contracte’. A més a més, continua Mijo Miquel, ‘és un efecte dòmino: una persona pot dir que accepta d’anar-se’n i se’n va a l’altra banda del carrer de Peris i Valero i acaba més o menys a prop d’on era. Però no s’adona que, així, de fet, expulsa la gent que vivia al barri més perifèric, on també comencen a apujar els preus’.
‘I la gent que vivia en aquells altres barris se n’ha d’anar a l’anella següent’, continua Esteban: ‘Fixem-nos en Benimaclet, per exemple, un barri estudiantil, amb preus barats, pisos compartits… De dos anys ençà, els preus han augmentat de manera brutal, pisos que es llogaven sencers ara ho fan per habitacions: si abans el pis costava quatre-cents euros, ara cada habitació en costa tres-cents. Hi fan una explotació màxima, i les persones que ja no se’l poden pagar a Benimaclet en aquestes condicions, estudiants o famílies, ara en busquen a Orriols. I la població d’Orriols, de menys capacitat econòmica, se’n va a Torrefiel. I la de Torrefiel… És una cadena que afecta tota la ciutat i en un procés molt ràpid i molt, molt bèstia’
Rapidíssim: Mijo Miquel passa a l’exemple concret per explicar el cas d’una amiga que es va traslladar a Russafa ‘escapant de Ciutat Vella’ i que ja al·lucina: ‘té una bona situació econòmica, pot pagar lloguer, però es va trobar que ja no tenia vida veïnal, ja no hi tenia gent coneguda, ja no veia mai les mateixes cares, només gent de fora que no fa barri perquè ve de pas’. I et sents turista a la teva ciutat: ‘es creen unes zones simulacre, perquè tot sembla molt bonic però en realitat no hi ha gent que ho viu ni res’. El procés al centre de la ciutat és galopant. EntreBarris alerta també de l’acceleració al Cabanyal. I d’aquesta Russafa que es converteix en galindaina.
‘No passa res: és un ascensor’
Això van dir d’entrada als veïns del número 31 del carrer de Buenos Aires, a Russafa. Ara l’edifici sencer és un fred contenidor de mini-apartaments turístics, amb les seves tovalloles fent formes sobre els llits, les cadiretes iguals per als balcons interiors, les antigues portes que decoren les parets com una trista reminiscència d’allò que havia estat.
Hi ha un documentari que explica aquesta història. Quinze minuts i set segons per a relatar l’expulsió dels veïns, les vides que ja no hi són, la recança. Duu per títol Història d’un ascensor, és obra de Paloma Cerdà i s’hi conta, per dins, com va anar que els fessin fora, i hi sura, pertot, la pena. Individual i compartida. Perquè hi vivien bé, a Buenos Aires, 31. La gent es coneixia. La casa sencera era un lloc habitat en l’ampli sentit del terme. Fins que hi va començar a haver senyals que alguna cosa no acabava de rutllar del tot bé: un rumor, homes amb carpetes que es miren el buit de l’escala amb ulls crítics.
‘Vaig rebre una telefonada de Maria Luisa Palomar’, explica Juan amb la veu pausada: la propietària li deia que volia demanar un crèdit hipotecari i que havia d’anar-hi un taxador a fer fotografies dels pisos, que ‘la il·lusió que tenia’ era posar-hi un ascensor i que no s’havia de preocupar de res, que allò no afectaria el preu del lloguer ni res: que tot anava a càrrec d’ella. Era el mes d’octubre. Al gener, una altra dona va rebre un burofax: que el contracte de lloguer s’acabava i no li’l renovaven. Va telefonar a la mestressa: que ho sentia molt, que no ho volia fer d’aquesta manera, que ho duu un administrador i que si us plau no els ho diguis als altres veïns. Ella, és clar, ho va explicar de seguida: reviseu els vostres contractes. A mitjan febrer es va fer efectiva la venda de l’edifici. I tothom va haver d’anar-se’n anant. Van demanar assessorament, però no tenien opcions: el contracte no es renovava, els terminis eren legals.
La transformació de Russafa, la van viure de manera especialment amarga a Buenos Aires, 31: restaurants i terrasses, ‘lloguer de bicicletes cada tres metres, negocis absurds que ixen com bolets de la nit al dia, duren tres mesos i després tanquen…’ Hi ha una espècie de botiga de què, diu que ven ‘objectes absolutament imprescindibles per a la supervivència contemporània’. Són records. Cada vegada que algú hi passi per davant, hauria de fer sonar la veu d’en Juan, en off, per recordar allò dels ‘negocis absurds que ixen com bolets etcètera’ i situar el visitant, resident, turista, qui fos, en la crua realitat.
Els avis de Juan vivien al pis que ell va haver de deixar. I explica, amb un deix molt trist d’ironia a la veu, que ja als anys cinquanta i seixanta els seus avis sentien parlar del Parc Central que s’havia de fer arran de Russafa: una gran zona verda als terrenys del voltant de l’estació de tren. ‘Quan l’inauguren, serà a trenta metres del portal. I al final no el gaudiran ells, ni jo que en sóc el nét, sinó els turistes que vindran als apartaments quan ens n’hagen fet fora. Té gràcia, no?’
