Dir en rus com estan les coses

Us vull parlar d’un llibre ple de dolor i de guerra, però també ple d’herois i pacifista, escrit per no oblidar i també, diguem-ho tot, per evitar manipulacions. Ens ho va explicar la seva autora, Katerina Gordéieva, acompanyada del periodista Manel Alias, el 13 de març a la sala del Mirador del CCCB, a Barcelona. El llibre, traduït per Marta Nin, el publica Comanegra i s’ha de llegir, ens ho diu la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx: “És la millor defensa davant del mal.”

La periodista Katerina Gordéieva, que va sortir de Rússia el 2014 arran de l’annexió de Crimea, ha entrevistat les víctimes de la guerra entre Rússia i Ucraïna, de tots dos bàndols, tot i ser ella russa, o perquè ella és russa, i perquè ha assumit, com ella diu, “un compromís contra l’amnèsia col·lectiva”: “perquè en el futur els meus fills puguin conèixer la història de primera mà, no com l’explica la propaganda. I perquè, en processos futurs, aquests testimonis puguin servir a la veritat i la justícia”. Ella diu la guerra en rus, una guerra que a Rússia no es diu “guerra”, perquè a Rússia la guerra no es diu i no es veu: “No es refereixen a la guerra com a ‘guerra’, sinó com a ‘això d’ara’, ‘els esdeveniments’, ‘el que va passar el dia 24’.” Una de les víctimes entrevistades, la Irina, ho té clar: “Si de la guerra en diguessin guerra, les preguntes s’aclaririen per si soles. I així semblaria que nosaltres i els nostres nois defensem la pàtria. […] Però com que es tracta d’una operació especial […] no s’aplica la llei sobre la protecció dels presoners de guerra.” És així de pervers. No dir-ne guerra permet fer aquesta guerra. Les paraules com a arma.

Les paraules, el relat, la propaganda. Ho explica un altre dels testimonis: “La gent que estava enganxada al televisor, com els nostres pares, gent de cinquanta anys o més, va començar a canviar davant dels nostres ulls. […] Va ser llavors quan vaig sentir per primera vegada aquesta expressió: el ‘món rus’. […] I va resultar que havíem de defensar-lo.”

Gordéieva, com va dir Manel Alias, cedeix el relat als testimonis, els dóna la veu que els han pres, i entoma tot el que això comporta. És russa i no és ben rebuda a tot arreu i ella ho accepta i intenta no donar la seva opinió, vol escoltar i retransmetre el que li diuen –“jo era l’instrument per donar-los veu”–, per combatre l’amnèsia, sí, però també pel sentiment de culpa i el de responsabilitat que carrega per ser russa i periodista, tot i que com ella afirma tant l’una cosa com l’altra ho és per casualitat. Una de les persones entrevistades, en llegir el manuscrit d’Emporta’t el meu dolor li va dir: “Cadascun de nosaltres ha viscut una història, terrible, tràgica, però només una. Tu les has viscudes totes”, però tot i això Gordéieva afirma que no ha fet tot el que podia per lluitar contra Putin. “La història es repeteix”, ens diu. “Putin enganya el poble i l’envia a matar o a morir, els converteix en assassins de la seva pròpia gent. Els crims queden impunes. I l’odi que abans no sentien ara el senten.” Això ens ho diu al CCCB, en una sala plena fins a exhaurir localitats i on no tothom necessita els auriculars per entendre què diu la periodista russa, que parla en rus.

El llibre és ple de dolor, de mort, de por, i costa llegir-lo, t’has d’aturar, perquè tot allò saps que ha passat, que no hi ha ni un gram de ficció, i t’hi ofegues. Crec que Gordéieva cedeix la veu a les víctimes perquè és que no hi ha cap altra manera d’explicar-ho, no es pot explicar, és una rutina de mort i és tan perversa que t’hi pots acostumar, fins que ho expliques i prens consciència de com ha canviat tot, de com tot s’ha capgirat, de com s’ha destruït i de com la gent continua matant i continua morint. “La guerra no fa millor ningú”, ens diu, et fa acostumar a situacions horribles, et fa entrar en un edifici, per exemple, i estudiar-ne totes les parets per tenir clar on et refugiaries en cas d’atac. T’ho mires tot d’una altra manera, una manera que era impensable abans del 24 de febrer de 2022. I no entens res.

L’estupefacció, la impotència, el desconcert es repeteix al llarg del llibre: no sé qui sóc, no em reconec, no sento res, per què he de viure?, no ploraré més, ja no sabem qui som, no importem a ningú, no crec que la mare torni a somriure mai, només vull que deixin de disparar, però què heu fet, no ho podré entendre, no puc odiar més, no sé com viure, hòstia. I després hi ha la por. “Ha tornat la por”, diu Gordéieva, i la por et fa fugir de casa i del país però també pot ser que vulguis tornar a casa, perquè allà la mort et fa menys por, això pots arribar a pensar i sentir en una guerra que no es diu guerra. Qui vol morir?, ningú; però qui vol morir lluny de casa?

“Cada dia aprenia a respirar: respirava per deixar de tenir por”: el llibre és ple d’imatges potentíssimes, però és que no són imatges, no són ocurrències de ningú, són les maneres d’explicar el dolor i l’horror de persones que els han viscut de veritat, que els viuen encara, és una realitat que costa de creure i cadascú la viu com sap i pot, combatent-la, negant-la, escrivint-la, amagant-la, acostumant-s’hi. Hi ha un nosaltres real, fet de gent, de gent que podries ser tu i que un dia ho han perdut tot i tant de bo aquest tot només fos material, i es pregunten per què: “Tot això ens ho han fet a nosaltres: per quin motiu?” I no hi ha resposta. Com hi ha d’haver resposta si ni se’n pot dir guerra. 

No negaré que hi ha algun moment durant la lectura del llibre que el deixaries, el deixaries perquè tot allò no t’hi cap, no te’l pots endur, tot aquell dolor, i alhora penses que ja te n’has fet una idea, que ja en tens prou, que ja t’ha quedat clar què és la guerra i ho penses des de casa teva, còmodament asseguda llegint. Però llegeixes i veus que aquelles persones també havien pogut estar un dia assegudes a casa seva, còmodament, llegint la guerra d’un altre i pensant que ja ho havien entès i que ja en tenien prou. Però no ho has llegit mai tot sobre la guerra, perquè si ni es pot dir així, és que has de continuar llegint.

“Recolzo el cap sobre la taula”, és Gordéieva qui ho fa, “vull desaparèixer, dissoldre’m, i no vull veure mai més com dues dones unides per la guerra ploren i riuen abraçades. I jo no les puc abraçar alhora perquè sóc ciutadana del país que els ha destrossat la vida, cosa que recordo a cada segon”.

En el torn obert de paraules algú va demanar a Katerina Gordéieva què s’hi podia fer i ella va ser taxativa: “No crec en absolutament ningú”, va dir. “La política no pensa en les persones. I l’única forma de protesta és ser persona”, i afegeixo jo que és ser persona pels qui no ho poden ser, perquè els han enviat a matar enganyats, que això també ens ho explica, aquest llibre, com tota una colla de soldats sense experiència, per exemple, són portats a Ucraïna a lluitar sense saber-ho i se n’assabenten pel missatge del roaming que els arriba al telèfon.

Emporta’t el meu dolor és un llibre sobre la gent, ple de gent, per a la gent, de fe en la gent, d’amor per la gent. Katerina Gordéieva en diu herois, de les víctimes, i els dóna veu i nom i pàgines perquè “sembla que el meu país hagi embogit, com si visqués una amnèsia col·lectiva on la gent només vol estar callada davant de la guerra, jo vull que puguin sentir una veu que intenta dir en rus com estan les coses”. Dir en rus com estan les coses.