25.08.2021 - 21:50
|
Actualització: 25.08.2021 - 21:57
Si a Gràcia l’escridassada de la ciutadania va agafar la batllessa Ada Colau per sorpresa, a Sants ja no va ser així. A Sants, Colau anava preparada, amb el text ben estudiat, i els comuns havien mobilitzat els seus efectius per a contrarestar amb aplaudiments entusiastes el descontentament ciutadà.
Segurament passarà això, a partir d’ara, fins les eleccions vinents. És més que probable que, en cada actuació pública que faça la batllessa de Barcelona, ens trobem amb una barreja de mostres de suport i de rebuig. I tan sols aquest fet ja és ben significatiu: Colau ha esdevingut un problema. Per al seu partit, per a l’ajuntament i per a la ciutat. Finalment, allò que era un rum-rum somort ha esclatat i s’ha fet ben visible girant-se contra seu. I és una molt mala notícia per a la dirigent dels comuns.
És tan clar, això que passa, que fins i tot el baròmetre municipal d’aquest juliol ja detectava el descontentament ciutadà. Fins al punt que la figura, l’actuació i la gestió d’Ada Colau han passat a ser el segon problema més important que té la ciutat, segons la percepció dels enquestats, solament per darrere de la –també significativa– inseguretat ciutadana. Que aquest descontentament acabaria esclatant a les places i carrers era una evidència. Qüestió de temps, només.
Els comuns han reaccionat insultant els protagonistes de les protestes, qualificant-los d’extrema dreta o d’intolerants, i provant de treure els fets de la crítica a la gestió concreta i inserir-los en una dinàmica ideològica en què els atacs a la batllessa simplement serien atacs a l’esquerra en general. És una trampa molt matussera tot i que no puc dir que siga sorprenent. Una de les característiques essencials d’aquesta esquerra pretesament revolucionària, però profundament al·lèrgica a la revolució, és precisament aquesta desconnexió tan bèstia de la realitat.
Els crits, les protestes, els fora-fora naixen de la indignació de veure la ciutat desfeta i en caiguda lliure o, en cada cas concret, d’obstacles que l’ajuntament no ha sabut o no ha volgut resoldre. Aquesta és la realitat i no es pot dissimular. Potser també es protesta per certes posicions de Colau massa difícils d’entendre. Com ara haver-li robat la batllia a ERC per mitjà de pactar amb el racista Manuel Valls. O la deixadesa de funcions permanent que fa, deixant el govern municipal en les mans del PSC. O les seues provocacions contínues contra la llengua catalana. Però, essencialment, hi ha una sensació d’engany, de burla. Simplement, el fet que han passat sis anys d’ençà que va arribar a la batllia prometent canvis revolucionaris i no n’ha fet cap ni un. Per a desgràcia seua, les hemeroteques hi són per alguna cosa i és ben fàcil de repassar que va arribar a prometre que s’aturarien els desnonaments, que va suggerir que sabia com frenar l’augment dels lloguers a Barcelona, que va dir que tancaria el CIE immediatament, que va afirmar que intervindria en “la màfia de TMB”, que va jurar que mai no pactaria amb la dreta o que la ciutadania decidiria en una consulta pública si Barcelona s’adheria a l’AMI. Fins i tot, que va qualificar insistentment de “màfia” –sí, ella, la paraula “màfia”, la té fàcil– el PSC i va dir que amb ells no podia governar.
El conjunt d’incompliments i despropòsits acumulat per Ada Colau en aquests sis anys és majúscul, segurament únic en la història de Barcelona, i té a veure sobretot i per damunt de tot amb la seua manera de gestionar, desganada en el dia a dia, prepotent davant qualsevol crítica, mancada totalment de coherència, grisa, molt grisa, com ella sola. I el seu problema és que, ara, el resultat d’aquesta gestió és massa visible per a poder-lo dissimular amb la trampeta de les exclamacions retòriques i partidistes, amb embolcalls de parauletes revolucionàries. És tard: ja l’hem coneguda, ja hem vist què fa.
