Rull descarta de renunciar a l’escó: ‘S’obriria la porta perquè el Suprem triï els representants del poble’

El conseller empresonat Josep Rull ha descartat renunciar al seu escó de diputat. ‘Em temo que si cedim, si renunciem a l’escó, obriríem la porta que el Tribunal Suprem i no el poble de Catalunya sigui qui esculli els seus representants’, ha afirmat en una entrevista realitzada quan era a Estremera abans del seu trasllat a la presó catalana de Lledoners. Rull qualifica ‘d’infàmia’ que es pugui aplicar la llei d’enjudiciament criminal per suspendre diputats amb l’objectiu ‘d’alterar les majories democràtiques del parlament’. Així s’ha expressat uns dies abans que el jutge del Suprem, Pablo Llarena, hagi fet pública la resolució de suspensió de sis dels diputats processats per rebel·lió. Preguntat per si creu que podrà ser restituït com a conseller aquesta legislatura, no s’ha mostrat ‘massa optimista’ argumentant que el Suprem ‘s’ha refugiat en la venjança’. I tot i la ‘rebaixa de tensió’ amb el govern de Sánchez, Rull s’ha mostrat ‘escèptic’ tot recordant que el PSOE va ser ‘un dels pares del 155’.

—Ja fa més de tres mesos que ha tornat a ser empresonat, després que el jutge Pablo Llarena el tornés a tancar, tal com va fer amb Jordi Turull. Què creu que hauria canviat si la CUP hagués votat a favor de l’aleshores candidat, investint-lo en primera volta?
—És evident que no és el mateix empresonar un candidat a la presidència que un president de la Generalitat. Vam perdre l’oportunitat de garantir que qui esculli el president Catalunya fos el parlament, per tant el poble de Catalunya, i no un jutge que va al·legar que amb Jordi Turull ‘no es garantia un retorn encertat de l’autogovern de Catalunya’. Malauradament, no podrem obviar que en molts aspectes estem sotmesos a un estat d’excepció.

—Creu que tindrà més possibilitats de sortir de la presó si renuncia a l’acta de diputat? Ho està valorant? O té decidit mantenir-la fins al final de la legislatura?
—No, no hi ha més possibilitats. Avui, en el nostre cas, la presó preventiva està concebuda com un càstig, com una bestreta de la condemna que es considera com a certa, independentment del judici oral. Més enllà, cal recordar que, en la línia de la demolició de la separació de poders, les prediccions/instruccions de l’ex-ministre de Justícia, Rafael Catalá, s’han complert mil·limètricament en termes i terminis. La interlocutòria de processament ja és ferma i amb la presó preventiva se’ns pot aplicar l’article 384 bis de la Llei d’Enjudiciament Criminal i suspendre’ns com a diputats. L’objectiu: alterar les majories democràtiques del parlament. És una infàmia. En qualsevol cas, jo sempre estaré a disposició del president, però em temo que si cedim, que si renunciem a l’escó, obriríem la porta a que sigui el Tribunal Suprem i no el poble de Catalunya qui esculli els seus representants.

—Com ha viscut la decisió d’investir Quim Torra i la configuració del seu govern?
—S’ha prioritzat l’aixecament de l’article 155. I ho hem hagut de fer davant d’un estat que vulnera la seva pròpia constitució impedint l’elecció de Carles Puigdemont, convertint Jordi Sánchez i Jordi Turull en ostatges i impedint que es publiqués en el DOGC el decret de nomenaments del govern. En aquest procés he après diverses coses, una de les quals és extraordinàriament rellevant: la debilitat de l’estat espanyol l’ha abocat a desballestar elements nuclears del seu estat de dret per aturar el moviment pacífic i democràtic que nosaltres representem. Quan un estat arriba a aquest extrem per ‘protegir-se’, que ningú no s’equivoqui, els damnificats són tots els seus ciutadans. És la campanya ‘Demà pot ser tu’ d’Òmnium.

—Com s’explica que hagi pogut presentar-se a les eleccions i tingui acta de diputat, però en canvi no hagi pogut ser nomenat conseller?
—Perquè els poders de l’estat estaven convençuts que els independentistes no guanyaríem les eleccions. Per això, Llarena ens deixa sortir de la presó a uns quants el 4 de desembre. Per això, líders del PP, Cs i PSOE, membres de la caverna mediàtica reptaven en termes quasi testosterònics el president Puigdemont a presentar-se a les eleccions, per bé que ja era a Bèlgica i ja havia comparegut davant de la justícia d’aquell estat. Aquesta és la raó per la qual vam poder ser candidats i no podem ser consellers o se’ns pretén suspendre com a diputats. L’arbitrarietat com a concepte.

—Torra el va proposar a vostè com a conseller de Territori i Sostenibilitat per complir amb l’objectiu de la restitució, però l’estat el va vetar. Com i quan va decidir renunciar a formar part de l’executiu i donar pas al relleu a la conselleria?
—Després d’una conversa amb el president Torra. Ja li vam explicar que els presos mai no formaríem part del problema sinó de la solució. Nosaltres no volíem ser consellers des de la presó: és simplement impossible. Volíem ser membres del govern com a ciutadans lliures. Més quan teníem tots els drets polítics intactes. Jo vaig mantenir la meva condició de membre del govern legítim durant els set mesos d’aplicació del 155 amb tota la dignitat de què vaig ser capaç. Mai no em vaig sentir cessat, només em podia retirar la confiança el president Puigdemont, que em va nomenar, o el Parlament de Catalunya. Finalment li vaig presentar la meva renúncia a un president investit pels diputats escollits pel poble, el president Torra. 

—Quin tipus de contacte espera mantenir amb el seu successor a Territori, Damià Calvet, per mantenir el lligam entre el govern legítim i l’actual executiu?
—Damià Calvet és ara el conseller de Territori i Sostenibilitat en plenitud i amb totes les conseqüències. Fa molts anys que som molt amics, en conec la capacitat i l’actitud. Serà un gran conseller. Amb el seu equip desplegarà l’agenda modernitzadora de país que vam confegir plegats durant la legislatura anterior. Hi parlo un cop per setmana (amb moltes dificultats pròpies del captiveri) per intercanviar impressions sobre el país i, evidentment, sobre el Departament.

—El govern de Torra aposta encara per la ‘restitució’. Confia en ser conseller abans que acabi la legislatura actual, si les circumstàncies judicials així ho permeten?
—El president Torra va solemnitzar el principi de restitució. Jo estic a disposició si recuperem la llibertat. Tanmateix no sóc massa optimista. Fa temps que el Tribunal Suprem, de la mà del jutge Llarena i de la Sala d’Apel·lacions, ha abandonat el dret i s’ha refugiat en la venjança. Aquesta, insisteixo, és la base de la presó preventiva a què estem sotmesos ignominiosament.

—S’espera que el seu judici se celebri a la tardor. Com creu que l’ha d’afrontar?
—Si es vol mantenir una aparença de justícia, d’imparcialitat, de garantia de la tutela judicial efectiva és molt difícil que el judici oral pugui començar a la tardor. Els fets m’aboquen a pensar, tant de bo m’equivoqui, que la sentència està decidida. La cúpula del Poder Judicial espanyol s’ha mirat al mirall de la història i s’ha sentit ungida per salvar la unitat d’Espanya a qualsevol preu. Semblen uns termes ‘hiperbòlics’, però el simulacre d’instrucció del jutge Llarena i les resolucions de la Sala d’Apel·lacions avalen aquesta tesi. Per tant, afronto un judici polític en un estat que fins ara està acreditant que s’estan perseguint i empresonant idees legítimes i democràtiques.

—Com veu el canvi al govern espanyol? El PSOE a la Moncloa és una bona notícia pels presos polítics? Què n’esperen?
—És evident que, en termes generals, s’ha rebaixat la tensió. I això és una bona notícia. Cal veure si més enllà de gestos i bones paraules hi ha fets, hi ha política. Tanmateix, la decisió de Josep Borrell de donar tota la solemnitat a la intervenció de l’ambaixador Morenés no és un bon precedent, és una provocació amb tota la càrrega. D’altra banda, el nostre acostament a les presons catalanes respon a l’aplicació del règim penitenciari vigent, després que s’hagin conculcat els drets dels infants fills dels presos en presó preventiva. Deixi’m ser escèptic, no debades el PSOE va ser un dels pares del 155.

—Confia que el PSOE permeti una nova etapa de diàleg entre Catalunya i l’estat?
—Mentre hi hagi presos polítics i exiliats no es podrà començar a normalitzar res. Dit això, en un nou escenari que hagi superat aquest escull, que té un caràcter estructural, fóra lògic poder afrontar un diàleg seriós i solvent, bilateralment, de govern a govern. Partint de la premissa que és vigent allò que representa l’1 d’octubre, com a expressió del principi democràtic, un dels desllorigadors podria passar, tal com ha suggerit el mateix president Torra, per un referèndum pactat. Si hi ha voluntat política i altura de mires, hi ha marge, molt de marge. Recomano, tal com vaig fer davant del Suprem la lectura de l’article ‘Un referèndum per a Catalunya’ publicat al diari El País l’octubre de 2012. El seu autor és el malaguanyat Francisco Rubio Llorente, que fou president del Consell d’Estat del Regne d’Espanya i vicepresident del Tribunal Constitucional. Un home, per cert, amb poques simpaties amb el moviment independentista. Sánchez hauria d’entendre que els problemes no es prohibeixen, els problemes es resolen. Cal tenir coratge polític.

—Quina opinió té sobre la nova Fiscal General de l’Estat, María José Segarra, en principi de caràcter progressista?
—No la conec prou per judicar. Em conformaria que s’estimés el dret.

—A principis de juny es van difondre unes imatges sobre la vida dels presos polítics dins el centre penitenciari. Creu que cal explicar com és el seu dia a dia, o que aquest tipus de publicacions els denigren?
—És ignominiós que s’hagin difós aquestes imatges sense autorització. Ens diuen que algú ha pagat molt i que algú altre ha cobrat molt. Però el més dur de la presó no són els elements materials, ni d’entorn. El més dur és l’absència mateixa de la llibertat, no hi ha cap càmera que pugui enregistrar-ne aquest sentiment tan colpidor.

—L’independentisme ha d’assumir que hi pot haver més líders empresonats?
—Insisteixo a dir que l’afany venjatiu de la cúpula del poder judicial espanyol no té límits. Evidentment aquest és un escenari que hauríem de poder evitar. Hem travessat un mur i sabem què hi ha darrere. Tenim una cartografia de quins itineraris hi ha i quins costos o dificultats tenen en l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació.