De les ruïnes de la Generalitat no en queda ni l’estètica

El cap de setmana passat un periodista madrileny d’ultradreta va fer circular un vídeo en què algú escridassa Oriol Junqueras mentre s’espera en un aeroport, probablement el de Ginebra. Algú li etziba en castellà “a la presó, allà és on has de ser”, i ell contesta “porta-m’hi tu”. Fins aquí tot força habitual.

Ara bé, la cosa més sorprenent del vídeo és que just a davant de Junqueras hi ha el 132è president de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Pere Aragonès i Garcia. I aquí em vénen al cap moltes preguntes. Algú es pot acostar amb actitud hostil al president de la Generalitat de Catalunya sense que cap servei de seguretat hi faci res, i més en una època d’alerta terrorista i d’emergència de l’extrema dreta? És cert que les imatges duren pocs segons, però Junqueras sembla que també enregistri la situació amb el mòbil, i per tant ja havia vist venir l’home. On són els escortes i per què no actuen? També és força trist que el president Aragonès romangui palplantat i no badi boca –els que tenim uns quants anys podem imaginar-nos com haurien reaccionat els presidents Pujol o Maragall en una situació semblant. El detall que més em trasbalsa, però, és que el president Aragonès dugui una motxilla a l’esquena. No hi ha ningú que pugui carregar els trastos del president de la Generalitat de Catalunya? L’hem de veure voltant pel món com un estudiant universitari?

La setmana passada també es va celebrar l’acte de presentació de la futura Casa de les Lletres, que s’ubicarà al Palau Requesens de Barcelona. Aquest edifici serà la futura seu de la Institució de les Lletres Catalanes, la Reial Acadèmia de Bones Lletres, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, el PEN Català, Espais Escrits i el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil. I la nota de premsa venia acompanyada de la fotografia següent.

Deixem de banda l’angle contrapicat que ressalta calvícies i panxes. Algú va decidir fer la fotografia a l’exterior, i què hi veiem? Jaquetes d’hivern, vestits de mig temps, bufandes i mocadors de coll, senyors de peu dret amb l’americana descordada, senyors despitregats, senyores que arrapen la bossa com si els l’anessin a robar, una tote bag vermella a terra, grupets al fons que no sabem si són de participants o de passavolants, una bicicleta repenjada a la paret. Hem d’admetre que els catalans som força nefastos en les ocasions solemnes, però no hi havia ningú de protocol que hi pogués posar ordre? Per més que hi hagi la consellera al mig, això no és la fotografia d’un acte institucional. Això és una calçotada.

La Generalitat de Catalunya sempre ha tingut un poder força minso, limitada per la manca de competències exclusives, pel cafè per a tothom (no hi ha gairebé cap diferència amb el govern de la Rioja) i els problemes històrics de finançament. Fa un parell o de tres de dècades es compensava amb una obra de país a l’estil de la Mancomunitat, i amb l’intent de vendre poder simbòlic. Qui ho va entendre millor va ser segurament el president Pasqual Maragall, que va implantar l’acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya (que encara se celebra), i va voler que el nou estatut tingués un preàmbul que els alumnes poguessin aprendre a l’escola, a l’estil de We the People (això no va prosperar).

Encara que alguns no ho vulguin entendre, el poder immens dels símbols no ha canviat, i el millor exemple és que durant tot l’octubre de 2017 cap dels nostres polítics no va ser capaç de despenjar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat, perquè aquell tros de roba representava un estat que anava a totes. Ara, quan es tracta dels símbols de la nostra nació, sembla que aquest govern de politòlegs i llicenciats en dret ha decidit renunciar-hi, no sé si perquè no hi creuen, o perquè els fa mandra tenir cura del protocol (us imagineu un polític basc o un de francès fent això mateix?). Tot i que, ben mirat, potser és el camí més honest. Si la Generalitat actual només és una gestoria que serveix per a assegurar sous i repartir subvencions, és ben normal que les fotografies de grup semblin d’alguna activitat de lleure amb els treballadors, i que el cap tingui l’estètica d’un buròcrata gris, motxilla inclosa.