Rufus Wainwright i l’any sense estiu

  • Semblarà que parlem del clima però serà música i literatura, llum i foscor

Tina Vallès
30.01.2025 - 21:40
VilaWeb
La caldera del volcà del mont Tambora, en una illa d’Indonèsia, de 8 km de diàmetre
00:00
00:00

Sortirem de l’illa de Sumbawa, que forma part de les Illes Petites de la Sonda, a Indonèsia, l’abril del 1815, i acabarem a Barcelona el 24 de gener de 2025, amb Rufus Wainwright i Lord Byron. Semblarà que parlem del clima però serà música i literatura, llum i foscor.

L’estiu del 1816 Lord Byron va escriure el poema “Darkness” (‘Les Tenebres’) al costat del llac Léman, a Suïssa, a la Vil·la Diodati, on s’allotjava amb el doctor John Polidori. A prop d’allà, a la Maison Chapuis, s’hi estaven els Shelley amb Claire Clairmont. Als vespres es trobaven per explicar-se històries de por i un dia Byron va fer aquella proposta avui dia arxiconeguda: un “concurs” d’escriure històries de fantasmes aprofitant que estaven sota la influència del que es contaven cada nit quan es reunien i que a més eren dies “de pluja incessant”, segons va escriure Mary Shelley.

Va ser l’any sense estiu, el 1816, tant a Europa com a l’Amèrica del Nord. Un núvol de cendra, una boira seca i persistent, o més concretament un vel estratosfèric d’aerosols de sofre, va enfosquir el cel. El 4 de juny d’aquell any hi havia gelades a Connecticut. El 6 de juny nevava a Nova York. Es va fer malbé bona part dels cultius tant a Europa com a l’Amèrica del Nord i va morir bona part del bestiar, i va arribar la pitjor fam del segle XIX. Tot plegat tenia una explicació científica, va ser un hivern volcànic”, a conseqüència de l’erupció del volcà del mont Tambora, un volcà actiu situat a l’illa de Sumbawa que l’abril del 1815 va arribar al seu màxim històric d’activitat i la seva erupció va ser de nivell 7.

Si un volcà de 60 km de diàmetre, 2.722 m d’altitud, 1 km de profunditat i amb una caldera de 8 km de diàmetre esclata en una erupció, les conseqüències són devastadores tant al moment com a la llarga. A més, el 1815 el sol sembla que passava per un període de baixa activitat i la temperatura del planeta s’havia reduït un grau, i la violenta erupció del Tambora, amb 90.000 morts, va agreujar-ho tot encara més. No hi va haver estiu i el temps va ser més fred i plujós del normal.

Així que a Suïssa, aquell estiu, mentre veien ploure dia sí dia també, Mary Shelley ja sabem que escrivia el seu Frankenstein, que amb la perspectiva del temps queda clar que va ser la novel·la guanyadora d’aquell concurs”. Som al segle XIX i aquestes anomalies meteorològiques, aquest fred, aquesta foscor, són interpretades de forma apocalíptica, molts creuen que s’acosta la fi del món. I és des d’aquesta visió que Lord Byron escriu el seu poema “Darkness” (I had a dream, which was not all a dream”, comença), una composició ecocrítica sobre una apocalipsi ambiental escrita aquell mes de juliol a Ginebra, quan hi va haver un dia fosc, i els ocells se’n van anar a dormir al migdia i les espelmes es van encendre com si fos mitjanit”.

Un fragment d’aquest poema, des de l’inici i fins a la mort del gos (licking the hand which answered not with a caress he died”), va ser recitat, en anglès, la setmana passada, al Palau de la Música, pel músic canadenc Rufus Wainwright. En teoria, ho hauria hagut de fer l’actriu Sharon Stone, però els incendis de Los Angeles l’hi van impedir. Va ser dins la interpretació del Dream Requiem, compost per Wainwright per encàrrec de Radio France, amb Ludovic Morlot de director, la soprano angloaustríaca Anna Prohaska de solista, l’OCB i l’Orfeó Català. Si us ho vau perdre, en podeu recuperar l’enregistrament de Radio France, a París, amb l’actriu Meryl Streep de narradora.

Dream Requiem és una composició fúnebre concebuda arran de la pandèmia. […] Pretén exorcitzar els malsons, transformar el desvetllament en una forma de vida en què torni a ser possible somiar”. Impactat pel Rèquiem de Verdi, Wainwright ha tornat a la seva faceta clàssica i lírica, que compagina amb la de cantautor, per servir-nos 75 minuts d’apocalipsi musical amb rerefons ecocrític. Combinant el poema de Byron en anglès amb el Rèquiem de Celano en llatí, Wainwright, amb l’OCB, l’Orfeó Català i Anna Prohaska, ens transporta a un espai mental que és la interjecció entre la fi del món i el judici final, segons de quin peu coixegis o cap a quina banda et decantis. Ni vaig anar al Palau el 25 de gener ni hi entenc ni un borrall, de música, però sí que vaig poder assistir, la vigília, a l’assaig general, gràcies a una boníssima persona a qui li va sobrar una entrada l’assaig es va fer per a familiars i amics dels cantaires i para de comptar.

Així que divendres, a les 20.00, entràvem una quarantena de persones a la platea del Palau i hi trobàvem els músics, els cantaires, el director, la soprano i l’autor vestits de carrer i acabant d’afinar les peces. Assistíem als últims retocs de l’obra i hi havia gent corrent amunt i avall per comprovar l’acústica i mil i un misteris més de la música i donant indicacions per trobar el to just a tot plegat.

Abans d’entrar, només sabia que anava a veure una peça clàssica d’un dels cantants que més admiro. Els cants en llatí, els versos originals de Byron, els efectismes musicals, tot plegat em venia de nou, i em va costar tancar la boca, badada, durant aquelles dues hores llargues que va durar l’assaig general. Però el que més em va captivar va ser veure com l’autor escoltava la representació de la seva peça per uns intèrprets diferents que els de París, assistint a la màgia de la música, idioma universal. Els ajustos que s’anaven comentant quan el director feia callar cantaires i músics ens feien adonar d’una banda de la imperfecció de la interpretació i de l’altra de la impossible perfecció que es persegueix quan es té la batuta als dits. Era com si Wainwright estigués acabant d’escriure la peça davant nostre. Tancava els ulls, es balancejava, també ho feia la soprano, i si te’ls miraves ho acabaves fent tu també.

Si tancava els ulls, tornava a l’any sense estiu, a la foscor, la por, la gana, el gos mort i la fi del món, i les peces en llatí m’acabaven de transportar fora del temps, gràcies a un Orfeó que m’inflava el cor d’orgull, com si hi tingués algun familiar, al cor cantaire. Em fixava en el primer violí, en els de la percussió, en les cares de tots els que tocaven, en els gestos de la soprano allargant els braços i tibant el cos enrere perquè la seva veu pogués arribar lluny. I que lluny que ens duia. A Indonèsia, a l’illa de Sumbawa, l’abril del 1815, amb un volcà en erupció que ho cremava tot, com crema ara Los Angeles. I al llac Léman, a Suïssa, on Byron i Shelley escrivien, com semblava que ho fes Wainwright en aquell moment, com si a fora la tempesta i la boira seca feta de sofre ens anunciessin un dia sense sol i un any sense estiu, dos segles i unes quantes guerres després, perquè el somni de Byron, ja ho deia ell, no era del tot un somni. 

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

dldtdcdjdvdsdg
272829303112345678910111213141516171819202122232425262728123456789
dldtdcdjdvdsdg
272829303112345678910111213141516171819202122232425262728123456789
Fer-me'n subscriptor