Rufián: ‘Que deixin les amenaces i que diguin d’una vegada què faran per impedir un referèndum’

Gabriel Rufián diferencia el Madrid del poder del del carrer. Diu que rep afecte, que li han arribat a dir que, malgrat no ser independentistes, se senten representants per ell. Dins del congrés espanyol, la cosa que hem vist és ben diferent: la tensió i l’hostilitat amb què és tractat per part de representants de partits com el PP, POSE i Ciutadans. I els comuns? Diu que s’entén més bé amb Iglesias que no pas amb Domènech. I que ja no esperarà a saber què diguin ni ell, ni Colau, ni Rabell del referèndum.

—Penseu que l’estat espanyol pot acabar fent ús de la força?
—Crec que ja ho fa. La força i la violència judicial, quan porten els nostres polítics davant un jutge, són una ofensiva envers Catalunya. Potser ens acostumem a fets que són extraordinaris i antidemocràtics, però ja tenim polítics inhabilitats per les seves idees. I la presidenta del nostre parlament també es troba sota l’amenaça d’inhabilitació. Són amenaces en tota regla. Ara, també crec que els tancs, de manera física, al segle XXI, si existeixen, són els mitjans de comunicació i els tribunals, la maquinària del fang que utilitza l’estat espanyol.

—Han amenaçat de suspendre l’autonomia, de prendre el control dels mossos, de precintar col·legis…
—Veurem coses que no som capaços d’imaginar ara mateix. Jo sóc a la comissió de l’operació Catalunya. Les reunions són a porta tancada. I allà no hi ha càmeres. Hi veus de primera mà la total impunitat amb què actuen el PP, Ciutadans i el PSOE, quan veten una comissió tan important com aquesta que investiga fets tan greus. I els veus que surten rient, i ningú no els demana res. No sé quina reacció tindran, només sé com actuen en l’àmbit privat. Que deixin les amenaces i que diguin d’una vegada què faran per impedir un referèndum.

—Potser perquè se saben impunes podem preveure que actuaran.
—Jo crec que hi ha coses que no els fa falta fer. Un altre exemple: vaig anar fa poc a una entrevista en prime time a Telencinco, al ‘Deluxe’. I allà, sense cap mena de problema, un dels tertulians que em feia l’entrevista va dir d’una manera clara que a ell ja li semblava bé que la policia ens perseguís. I no va passar res. Doncs a mi em sembla escandalós.

—Ja no sembla tan estrany que un tertulià digui això en una televisió espanyola.
—Perquè ens acostumem a unes coses que són molt greus. I amb el temps, quan tot això es revisi, hi haurà molta gent que passarà molta vergonya. Passen coses molt greus: amenaces explícites, de gent com Albiol, de gent de Ciutadans, del PSOE… L’ex-president de Societat Civil Catalana [Josep Ramon Bosch], que va haver de dimitir, deia de manera explícita a Twitter: ‘Ni ens podem imaginar el que ens caurà al damunt’. Això no és una lluita igualitària. Lluitem contra els de sempre, la gent que ja va guanyar fa vuitanta anys.

—Davant això, què fareu?
—Ho tenim tot. La democràcia és imparable. Som en el millor moment possible. I veiem, també, que els partits hegemònics a l’estat espanyol són cada vegada més secundaris. Tenim un govern determinat a emprendre i culminar aquest procés. Tenim una majoria parlamentària i centenars de milers de persones disposades a votar que sí o que no. L’única notícia positiva d’aquesta violència judicial de l’estat espanyol és que l’eix s’ha simplificat molt: és democràcia sí o democràcia no.

—No trobeu que no es treballa prou perquè, a més de fer el referèndum, guanyi el sí?
—Encara no hi ha data i pregunta, ni s’ha convocat la campanya de manera formal, que ja serà la del sí i la del no. Hi ha una trampa de l’unionisme, i també dels comuns, quan diuen que encara no se sap res del referèndum. Home, sabeu que la gent vol votar, que hi ha un govern determinat a fer-ho, i l’amenaça d’inhabilitacions. Quan el govern de Catalunya signi la convocatòria del referèndum passaran coses.

—Penseu que els comuns no s’acaben de creure el referèndum?
—Jo diferencio molt el militant o simpatitzant dels comuns de la cúpula, on hi ha molta gent que ve d’Iniciativa i que fa vint anys ja hi era. Als votants, els van prometre un canvi a l’estat espanyol, i el problema és que va guanyar Rajoy. I no sembla que hagi de deixar de fer-ho.

—No n’espereu res, de la cúpula dels comuns?
—No, jo ja no espero que Colau, Domènech, Rabell o Coscubiela parlin del referèndum. Jo espero que en parli el seu votant, que estic convençut que sap que l’única amenaça possible al règim del 78 és el referèndum d’autodeterminació. La moció de censura real a Rajoy és el referèndum.

—En deveu haver parlat moltes vegades, del referèndum, amb la gent dels comuns a Madrid.
—No.

—No?
—No, no, no.

—Em sobta. No hi ha hagut cap voluntat d’aproximació ni d’entesa entre vosaltres i ells?
—Ells, bàsicament, pensen que no es farà. O diuen que no tenen informació. Al final, demanem a gent que li costa posicionar-se en pràcticament tot que es posicioni davant un repte tan important com el referèndum. I potser és normal el seu comportament. No és una qüestió de mania, sinó de memòria. Sé perfectament d’on vénen i qui són. Ja no esperem Colau i companyia, sinó que el seu votant decideixi de participar en aquest referèndum.

—Fa un temps, vau dir que l’enemic polític de l’independentisme era Podem. Ho manteniu?
—Amb un matís. Vaig dir-ho perquè era l’adversari electoral. Ho vaig dir en campanya electoral. I no em refereixo a un rival o un enemic, sinó a un adversari electoral, perquè ells prometien un canvi a l’estat espanyol. Prometien de pactar un referèndum, amb Rajoy, amb Rivera, amb Sánchez, amb el Tribunal Constitucional… Els preguntàvem, simplement, ‘com ho fareu?’. I la resposta va ser: fraternitat. És una paraula bonica. Però amb això ens diuen que esperem; que esperem que a Galícia deixin de votar el PP i a Andalusia, el PSOE. De fet, em sobta que alguns dirigents dels comuns tinguin més fe en el PSOE que en el poble de Catalunya; que Domènech digui que pot arribar a pactar amb un PSOE de Pedro Sánchez o desacrediti l’independentisme per la presència del PDECat de Puigdemont. El seu projecte és espanyol, però no ho diuen.

—Com va la relació amb Xavier Domènech?
—Bé… Políticament allunyats i poc més. No tenim gaire relació. En tinc més amb Pablo Iglesias i amb Aberto Garzón. M’entenc més amb ells que no pas amb els líders dels comuns. Suposo que és una qüestió de barri: Iglesias és de Vallecas, i jo de Santa Coloma.

—És cert que Podem s’aproxima al referèndum unilateral? Hi faran costat a l’hora de la veritat?
—Jo agraeixo molt la valentia d’Albano-Dante [Fachin] i dels companys de Podem a Catalunya perquè han demostrat que són gent valenta des de la discrepància. Han demostrat que en el moment de la veritat són al costat de la democràcia. Que l’Albano s’assegui en una taula al costat de les forces independentistes que donen suport al procés no el fa independentista.

—I què hi diu Pablo Iglesias?
—N’hem parlat alguna vegada. Ell respecta enormement el procés constituent que hi ha a Catalunya. Parlem sempre del mateix, que hi ha una diferència de tempos: ells encara s’enfronten a un PP hegemònic. Encara hauria de canviar la fiscalia, el Tribunal Constitucional… Els queden moltes coses per canviar. Amb nosaltres sempre podran comptar. La diferència és que nosaltres, al Parlament de Catalunya, algunes vegades els hem trobat a faltar.

—Canviarà alguna cosa del PSOE amb Pedro Sánchez?
—Res. Tant de bo m’equivoqui. Ja coneixem Pedro Sánchez: vam veure en ell un senyor que no entenia res del que passava a Catalunya ni ho volia entendre. Ens va semblar el que és: un ex-conseller de Caja Madrid, professor d’universitat privada. S’ha tret la corbata i l’americana, s’ha posat una jaqueta i sembla que sigui d’esquerres. Però no hi tinc cap esperança. Al congrés, hi veiem un grup del PSOE que cada vegada que fa falta s’alinea amb el PP i Ciutadans.

—Heu notat hostilitat al congrés?
—Recordo perfectament un diputat del PSOE que va dir que no li agradava Rufián perquè no feia vida pública. Li van demanar què era fer vida pública, i va respondre: anar a sopar, a prendre un cafè, una copa… Jo no sóc allà per agradar ningú, sinó per intentar dir i fer allò pel qual la gent m’ha votat. Si això vol dir que segons qui s’enfadi, doncs és una bona notícia.

—Quin tracte teniu amb Albert Rivera?
—No en tenim. No hi tinc relació.

—No us parleu amb la gent de Ciutadans?
—Sí, de fet alguna cosa hem de parlar amb ells, per alguna transaccionada, alguna esmena… I també amb el PSOE. Tinc una relació cordial amb en Girauta, i en aquest sentit no hi ha cap problema.

—Us critiquen per la manera de dir les coses, i n’han fet caricatura. Penseu que heu contribuït a la vostra pròpia caricatura?
—Quan ets allà has de ser conscient que el ball és com és. Som molt conscients que si la caverna té res de bo és que és previsible. I sabia perfectament que després del discurs d’investidura, quan vaig referir-me al PSOE, es parlaria més del nostre discurs que no pas del que votava el PSOE. O després de l’interrogatori a De Alfonso, també sabíem que es parlaria molt més del que jo preguntava que no pas del que ell confessava, i que no es va destacar. Nosaltres intentem interpel·lar la gent amb sentit crític, és l’única esperança que tenim. No juguem amb les mateixes armes que uns altres. Som conscients de com va això; té un cost personal obvi, però jo únicament rebo del carrer afecte i suport.

—També a Madrid us expressen aquest afecte?
—Sí. He de dir que Madrid és una ciutat magnífica de gent magnífica. I l’experiència és positiva. Sí que és cert que nosaltres no ens movem gaire, per diversos motius. Anem de l’oficina al congrés i a l’hotel. Una de les frases més boniques que m’han dit allà és: ‘Jo no sóc català ni independentista, però em representes’. Al final, no parlem únicament de la gent de Vic o de l’Hospitalet, sinó també de gent de la resta de l’estat espanyol, perquè vegi que no fem això per canviar una bandera per una altra, sinó que és un procés molt diferent, de regeneració democràtica.

—Si surt el sí en el referèndum, què fareu? Us quedareu a Madrid o tornareu?
—Nosaltres estem a disposició del Parlament de Catalunya. Farem el que ens indiqui el govern i el nostre partit. Ara, tenim el compromís electoral de marxar del congrés si guanya el sí i es proclama la república catalana. La imatge és molt potent. I després del procés constituent, ja farem el que el nostre govern consideri. Penso que és important tenir representació i ocupar els espais de poder a tot arreu. Perquè no s’aturarà la maquinària mediàtica, i algú ha de contrarestar en el faristol del congrés segons quins discursos.

—Però dieu que el compromís que teniu és de marxar. Voleu dir que no marxaríeu de seguida?
—No ho sé. Forma part de la decisió que es prengui al parlament, al govern, al nostre partit. Però la imatge hi serà: els diputats d’ERC marxaran del congrés, abans o després, si guanya el sí. Ha de ser l’endemà? No ho sé. Per mi, molt bé. I si ha de ser després d’una reflexió, també molt bé. Però segur que passarà, perquè la imatge reflectirà què passa a Catalunya.

—Hi ha mitjans de Madrid que fan córrer que Sáenz de Santamaría i Oriol Junqueras tenen molta sintonia.
—Qualsevol persona que conegui l’Oriol Junqueras sabrà que és molt difícil de portar-s’hi malament. La veritat, no ho sé. Però si és cert, no m’estranya. Perquè és complicat de tenir una mala relació amb en Junqueras. El ‘junquerisme’ és amor.

—I vós quina relació teniu amb Santamaría?
—En tinc poca. Fora de l’hemicicle és una persona que et saluda sense cap mena de problema. Fins i tot, et comenta coses i et parla. Però més enllà d’això, res.