19.07.2016 - 05:01
Com es va interessar per la investigació i, especialment, per la neuroanatomia comparada?
Vaig estudiar medicina just després de la Segona Guerra Mundial. Durant la guerra i l’ocupació alemanya, moltes universitats holandeses van tancar, i això va ocasionar una enorme afluència d’estudiants a la universitat després de la guerra. A causa de la limitada capacitat dels centres hospitalaris per a acollir estudiants, calia esperar al voltant d’un any entre el final de la formació teòrica i l’inici de les pràctiques clíniques. En aquell moment, vaig decidir explorar l’Institut Central per a Investigació del Cervell [d’Amsterdam]. Hi passava per davant cada dia camí del departament d’Anatomia, però la porta sempre era tancada i tenia un aire misteriós. Un dia vaig decidir cridar i va passar que només hi havia dues persones treballant, un tècnic i un administratiu. El director del centre havia estat el mundialment conegut professor C. U. Ariëns Kappers, que havia mort sis anys abans, el 1946. Després de la seua mort, l’Institut va quedar en un estat de letargia. Els dos «supervivents» van ser extremadament amables i em van mostrar l’Institut, incloent-hi la immensa col·lecció de cervells i la biblioteca del professor, de qui em van parlar amb el màxim respecte. Em vaig quedar profundament impressionat. Com a estudiant de medicina, en aquell moment estava més o menys familiaritzat amb el cervell humà, però llavors vaig tenir l’oportunitat d’observar el de tota mena de vertebrats. Gradualment em vaig adonar que tots aquells cervells, per diferents que foren en grandària i forma, compartien un pla estructural bàsic. Aquell va ser el començament del meu interès en la investigació en neuroanatomia comparada.
Actualment no és comú trobar metges amb un interès i un coneixement tan ampli sobre evolució del cervell. Quins van ser els seus primers passos en aquest camp?
Quan vaig acabar els estudis de medicina, vaig aconseguir un contracte en l’Institut i vaig començar a treballar en la tesi doctoral. El fisiòleg Jaap Segaar estava estudiant el substrat neural del comportament reproductor de l’espinós de tres puntes, un petit peix teleosti. El mascle d’aquesta espècie té un comportament reproductor molt interessant: construeix un niu on la femella diposita els ous que ell fertilitza, i després de fer-lo cuida i defensa el niu. Segaar va descobrir que quan s’elimina el telencèfal, el peix comença a construir el niu cavant un clot, però no sap com continuar. Com a fisiòleg, Segaar no coneixia l’estructura microscòpica del cervell i em va demanar ajuda. Aquest es va convertir en el tema de la meua tesi doctoral. Vaig descobrir que el desenvolupament del prosencèfal (cervell anterior) de l’espinós i altres peixos teleostis és molt diferent del de la resta de vertebrats i aquesta diferència afecta considerablement la interpretació de la seua organització. A més d’estudiar medicina, vaig seguir uns quants cursos de zoologia. Aquest doble interès, com a metge i com a biòleg, m’ha acompanyat al llarg de tota la meua carrera; unes vegades em centre completament en un problema biològic i d’altres en un de mèdic. Per això m’autodenomine bicomponential [un terme inventat per ell].
Què li diria a un jove estudiant interessat en els estudis comparats?
Quan em vaig iniciar en la neuroanatomia comparada, molta gent em va dir pretenent donar-me un bon consell: «Però Rudolf, què estàs fent? Tens una esposa i dues xiquetes menudes. Has de pensar en el teu futur i el que fas és una bogeria. La neuroanatomia comparada no té futur, perquè ja està tot fet i tot sabut.» Tres anys després, vaig fer una estada d’un any com a postdoc als EUA. Tan sols havia fet la tesi doctoral i vaig anar al congrés de la Societat Americana d’Anatomia; allí set directors de departament em van oferir feina, però vaig decidir tornar a Holanda. En aquell moment, els estudis comparats eren un boom als EUA. La ciència és tremendament susceptible a la moda. En un moment donat, una disciplina és moda i més tard deixa de ser-ho i ningú pot dir amb certesa per què. Per tant, és molt difícil aconsellar els joves que facen una cosa o una altra. El meu consell és: fes el que t’agrada i espera el millor.
Vostè va escriure un llibre de text de neuroanatomia humana que s’ha convertit en una referència imprescindible en les facultats de medicina d’arreu el món (s’ha traduït fins i tot al xinès i al japonès). Una cosa que fa a aquest llibre especial és que inclou nombroses dades d’investigació del cervell de diferents animals, incloent-n’hi de no mamífers. Què aporten els estudis comparats a la comprensió del cervell humà?
Explicar neuroanatomia humana o escriure un llibre sobre el tema per a metges és sempre un compromís. El cervell humà és tan ultracomplex que és indispensable disposar de figures d’alta qualitat, per això apareix l’artista Christiaan van Huijzen com a coautor del llibre. El cervell és el producte de dos processos altament interrelacionats: ontogènia i evolució. El coneixement d’aquests processos i la seua interdependència és conditio sine qua non per a la comprensió del cervell humà, però el temps en les classes o l’espai en els llibres per a tractar aquests temes és limitat. He ensenyat neuroanatomia humana durant 25 anys i fins al final de la meua carrera he bregat amb el problema d’explicar el cervell de manera que els estudiants no es limiten a memoritzar. Pots saber que això està ací i allò està allà, però «entendre» és extremadament difícil. Les classes i llibres sobre la matèria també han d’incloure el significat funcional i les implicacions clíniques de les estructures descrites. Per tant, aquest és el dilema, explicar com és el cervell, incloure informació suficient sobre aspectes funcionals i clínics i, a més, donar una idea de la seua ontogènesi i evolució.
Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.
Loreta Medina. Catedràtica Serra Húnter del departament de Medicina Experimental de la Universitat de Lleida.
Ester Desfilis. Professora Serra Húnter del departament de Medicina Experimental de la Universitat de Lleida.
