Envalentits (o no) pel record dels resultats electorals del 2021, el maig d’aquest any els partits que hem titllat convencionalment de “independentistes” van voler tornar a romandre al castell d’ombres de la Ciutadella, si no a passejar-s’hi amb roses sense espines o lliris a la mà. Els resultats els coneixem i les conseqüències són les que són. N’hi ha que ja donen el bròquil per venut i pregonen un “nou cicle” polític amb nous verdulaires autonomistes, ajudats per bastaixos i aprenents de bastaixos. L’esfinx espanyola s’ho mira amb una barreja de commiseració i menyspreu i els ofereix galindaines de pessebre. Res de nou, tampoc. Entretant, el país a la menuda, allò que en direm la quarta part de la pobra gent, continuava amb més penes que treballs covant una mai extingida misèria; els plutòcrates de sempre multiplicaven beneficis; l’estat ens saquejava a consciència (vegeu inversions, dèficits, etcètera); i els babaus destinats a Madrid ajudaven, impertèrrits, a decorar la seva posada en escena de perdonavides polític (vegeu llei d’amnistia i jutges prevaricadors). I, entretant, patíem el menyspreu de la llengua pròpia, els capricis de la naturalesa o la davallada dels serveis fins a l’exasperació, amb la descurança dels buròcrates d’allà i d’aquí i la impertinència dels ocupants de la casa gran barcelonina.

Fora de la rebotiga, encara en quedaven que es nodrien de la fantasia de crear un nou partit polític “rescatant” el milió de pretesos independentistes que s’havien quedat a casa arran de les últimes eleccions europees. La pensada de corregir, esmenar, o donar exemple moral als manifassers dels cicles electorals autonòmics seria, com a mínim, prova de miopia política si, per sota, no hi circulés la gens amagada amb la voluntat de crear un nou “relat” amb nous “lideratges”, etcètera. Però si la seva base ha de ser composta per tots aquells que es van quedar a casa mentre els espanyolistes reocupaven l’Ajuntament de Barcelona, mentre es negociava amb l’estat amb actius històrics i presents degradats a consciència, mentre els pagesos ocupaven el centre de Barcelona, mentre els jutges espanyols es negaven a aplicar l’amnistia inventant sobre la marxa delictes ad hoc i mentre Esquerra Republicana i joventuts adlàters donaven en safata la presidència de la Generalitat a un company de carrer de Vox a canvi de noves promeses de galindaines… Enlloc, i a tot arreu, hi eren, potser, però sense cap mena de cohesió, voluntat interventora ni força organitzada. Demanar-los, doncs, que s’activin en futures conteses electorals és, com a mínim, de cínics. La pulsió d’aquests abstencionistes els pot menar a prestar uns vots a nous conreadors de lliris o de roses amb espines, però, tot plegat, seria com les engrunes que normalitzarien la desaparició del carrer en el “nou cicle polític”. Temps enrere, els socis de l’ANC van fer santament de no dissoldre’s en el joc dels titellaires falsament radicals.

Jo, personalment, em refiava de la carta amagada del president Puigdemont, en el sentit que la seva posició ambivalent (home de país – home de partit) l’obligava a decidir-se entre ser Cèsar (president de Catalunya: figura històrica que pren l’exemple polític i moral de la multitud aplegada, organitzada i activa per canviar el curs de la història de Catalunya) o res (cap d’una de les colles subordinades a l’estat). Era evident que, en aquesta dinàmica, calia incloure la seva pròpia incapacitat al llarg de l’octubre del 2017; i no era menys clar que calia esbrinar fins a quin punt el capital acumulat a l’exili se sabia posar al servei de la gent o al servei dels titellaires (ocupants de les institucions, inclòs el seu partit). I fou evident que no hi havia carta amagada: per això va quedar segon a les eleccions del maig i per això només va tenir un diputat al Parlament Europeu. No hi va haver prou gosadia per a fer un pas endavant i trencar la lògica autonomista, val a dir, crear un front nacional unitari al marge dels partits convencionals. Si creia o no en les seves forces ho ignoro; si considerava que la reivindicació del seu honor i de la seva figura política requerien “participar” per donar una lliçó als seus perseguidors, també ho ignoro; però, en canvi, no ignoro que ell confiava, i diria que encara confia, que només la gent, la mobilització, el carrer, l’esperit del Primer d’Octubre eren, i són, l’actiu real amb què comptem com a país.

Potser sense ell ja al capdavant. La seva carta a l’opinió pública, al marge dels seus encerts i diatribes, no obre cap perspectiva política distinta de la coneguda i manegada pels titellaires de l’autonomia. La responsabilitat històrica de Puigdemont l’obliga a amollar les amarres, ara i aquí, quan l’espanyolisme guanyarà la presidència de la Generalitat mercès a la rendició d’un gruix de país. Carles Puigdemont ha de gosar fer allò que no va ser capaç de fer el mes de maig: desfer el seu partit per a encapçalar un front independentista unitari, dotat d’un programa polític clar i ferm d’alliberament nacional, i amb un ventall de propostes socials que treguin el país de la desigualtat i la injustícia social que pateix la majoria de la gent.

I vull creure que el milió d’abstencionistes, les bases republicanes rebels als acords amb l’estat, els activistes de l’ANC i d’Òmnium, els sindicalistes nacionals, el jovent compromès i tots aquells que creuen en la combinació inseparable entre independència i transformació social s’arremangaran per dur-ho a terme.