Ruben Wagensberg: “Entens per què la gent fuig. Estic en xoc”

Ruben Wagensberg (1986), diputat al Parlament de Catalunya per ERC i activista que el 2017 va impulsar la multitudinària manifestació “Volem acollir” a favor dels refugiats, ha  entrat a Ucraïna per portar gent cap a Catalunya. Són una trentena de parents de catalans, els quals prova d’ajudar amb papers i recursos. Ja ho va fer a l’Afganistan i a Síria. VilaWeb va contactar-hi per WhatsApp dimecres a la nit, quan Wagensberg era dins un cotxe, de tornada, després de més de dotze hores de feina. I ens va explicar això:

—On sou?
—Avui hem sortit de la ciutat de Lviv, a Ucraïna, a dues hores de la frontera amb Polònia, per on surt la gent, i hem entrat una mica més cap a Ucraïna. Hem sortit a les cinc del matí. Són les vuit del vespre i tot just comencem a tornar. Veure coses com aquestes en origen, impacta. Normalment, les veiem en l’arribada, als camps de refugiats. Ara les hem vistes en origen. Entens per què la gent fuig i de què fuig. Estic en xoc.

—I per què heu anat a Ucraïna?
—Hem vingut a Ucraïna a intentar de treure familiars de catalans que són aquí tancats. Unes trenta persones. La política del govern espanyol és molt d’ajudar directament les persones que eren al territori. I la Generalitat s’ha ocupat molt dels catalans. I ho han fet bé. Però hi ha uns llimbs amb els qui tenen familiars a Catalunya i no són catalans. Persones que ara voldrien anar a Catalunya i, en canvi, es troben desemparats de la cobertura d’un estat. És on hem intentat d’actuar una mica. Per això hem entrat a Ucraïna, per recollir un grup de persones. Ja ho vam fer a l’Afganistan, i als camps de refugiats dels Balcans, i a Grècia.

—I quina ajuda necessiten? Papers?
—No únicament això. També recursos. Si només pot marxar la dona, perquè l’home no el deixen, potser li faltaran recursos econòmics. O un cotxe. O valentia. Si muntes un comboi, un grup, es veuen amb més confiança.

—I ho heu aconseguit? El grup de trenta ha tornat?
—Més o menys. A empentes i rodolons, perquè la situació és molt difícil. Però sí, algunes persones ja han pogut travessar. No totes. Ara mateix n’hi ha que són en procés. Hi ha una persona amb un problema de salut que no pot fer el viatge de cop. Un altre problema és que no hi ha gasolineres obertes. No tots els cotxes tenen prou dipòsit per a arribar a Lviv. No serà fàcil. Avui m’han dit que pots tardar tres dies a arribar a Polònia un cop ets a Lviv. Es travessa amb comptagotes, però de manera continuada.

—Què heu vist en el viatge d’avui?
—Podríem fer-ne un llibre. Hi ha molts punts de control. A les carreteres principals, els punts són en mans de l’exèrcit o de la policia ucraïnesa, que si no fos per l’uniforme, et pensaries que són militars. Van armats igual. Però si agafes carreteres secundàries, cosa a què et veus abocat per temes de seguretat o perquè estan tallades, aquests punts els controlen els comitès de defensa civil. Organitzats de manera autònoma, que no responen al govern ni a cap lògica. Punts difícils de travessar que impacten i obliguen a fer gimcanes. Aquests comitès de defensa intenten de defensar pobles amb el que tenen, amb pocs recursos. N’hi ha d’anarquistes fins a gent ultranacionalista, que arribarien a l’extrema dreta. Hem vist tot un ventall ideològic. Ens n’hem creuat uns setanta. Ens demanen passaports, què fem anant cap a Ucraïna i alguns deixen anar alguna brometa: ja porteu bolquers?

—A la carretera, què hi veieu?
—La nostra direcció, buida. La direcció contrària, col·lapsada. Sobretot, en els punts de control, molta gent, en massa, que intenta d’escapar. Entre els punts, hi ha espais sense cua. Però no tothom vol escapar del país. Els homes entre 18 anys i 65 no en poden sortir. I fan de desplaçats interns: anar a zones de dins on no hi ha conflicte i poder estar tranquils. Hi ha gent que ha sentit l’impacte de bombes i ha vist la destrucció generada per les bombes, d’edificis governamentals, però segur que també hi havia cases.

—A Ucraïna, hi sou en qualitat de diputat?
—El parlament no em demana que vingui, no. Però és evident que ser diputat et dóna eines i facilitats per a contactar amb administracions per gestionar els casos. Vull aprofitar aquesta eina.

—La frontera és segura?
—Força. Hi ha hagut algun atac. Han sonat les sirenes, però comparat amb zones de conflicte, és molt tranquil·la. La ciutat fronterera funciona gairebé amb normalitat. Hi ha algunes botigues tancades. A les botigues d’electrònica no hi ha res, perquè la gent s’ha volgut emportar els carregadors, els telèfons, tot. Però la ciutat funciona de manera normal.

—Voleu afegir res?
—Hem vist un recel entre russòfons i purament ucraïnesos que aquests dies, suposo, ha augmentat moltíssim. Amb algunes persones ho hem notat. Segur que hi ha casos en què no ha estat així, i casos on ha passat al revés. Però nosaltres, en un cas, hem vist recel a ajudar-se entre ells.

—El president  Zelenski té com a primera llengua el rus.
—Sí. I, de fet, tots els ucraïnesos l’estimen, ara mateix d’una manera espectacular.

—Quan acabeu la missió?
—Dissabte mirarem de sortir. Dimarts tinc mesa al parlament, i vull ser-hi. I les persones de la llista ja estan encarrilades, més o menys, amb èxit.