Rubén Serrano: “El missatge que adrecen al col·lectiu LGBTI és que mereixem eixa violència”

Rubén Serrano (Monòver, 1992) ja va avisar el 2020 que la situació del col·lectiu LGBT era lluny de ser normalitzada amb el llibre No estamos tan bien (Editorial Planeta), però la successió alarmant d’agressions LGBT-fobes d’aquestes darreres setmanes i especialment l’assassinat del jove gallec Samuel Luiz ho han posat sobre la taula com feia anys que no passava. En poques setmanes, ha emergit la discriminació estructural i la violència que pateix el col·lectiu LGBT pel sol fet d’ésser i s’ha vist com es banalitza l’odi contra la diversitat sexual i de gènere des dels sectors polítics i mediàtics. Com es pot pretendre de continuar endavant com si res no hagués passat? Com pot ser que els heterosexuals no siguin més contundents a l’hora de denunciar aquestes barbaritats? La LGBT-fòbia és estructural, la portem dins incrustada pels segles de marginació i repulsa de tot allò que no s’ajustés a una masculinitat i feminitat canòniques, i òbviament heterosexuals. Ens trobem amb Serrano, una de les veus més autoritzades sobre LGBT-fòbia del país, per abordar aquesta qüestió. L’alt impacte de la pandèmia fa que no puguem parlar cara a cara i ens citem per videoconferència. La intensitat de la conversa en alguns moments és tan alta que tots dos ens emocionem i hem de parar uns segons per agafar aire.

—Aquests dies veiem horroritzats una successió constant d’agressions LGBT-fobes. Creieu que n’hi ha més o és que es denuncien més?
—No podem saber si ara es denuncia més que no pas abans o si hi ha més agressions, però una part del col·lectiu es veu més legitimada a denunciar-ho. Potser no per via penal, però almenys públicament. Segons el recompte de l’Observatori contra l’homofòbia, l’any passat hi va haver 189 incidents per LGBTI-fòbia documentats a Catalunya; i el 2021, fins avui, n’hi ha hagut 125. És una bestiesa. Si continua la mateixa tendència aviat se sobrepassarà la xifra de tot un any. Hi ha més violència i, sobretot, més violència física. Coincideix amb una consolidació del discurs d’odi durant aquests darrers dos anys. En l’àmbit polític; amb la ultradreta als ajuntaments, els parlaments i el congrés. Al mediàtic; no tan sols amb declaracions de líders d’ultradreta a programes com El Hormiguero, sinó també les columnes d’opinió i els tertulians. A més, les xarxes socials. L’odi que hi ha a Twitter, YouTube i Twitch és increïble, i es renten les mans davant les agressions verbals constants. Un odi totalment banal, com podria dir Hannah Arendt. És una barreja de factors que ho fa més colpidor, i a més en una situació de marcatge. No és només una pallissa o un assassinat, són pintades contra el Centre LGTBI de Barcelona i cotxes guixats amb la paraula “marieta”. Fa pudor de triangle rosa del nazisme.

—Com ha pogut passar? La societat ja havia arribat al punt de censurar, almenys públicament, el discurs homòfob. No parlo de bromes o comentaris LGBT-fobs en veu baixa, que no han desaparegut mai, sinó els qüestionaments explícits als drets LGBT.
—El consens social sobre això s’ha qüestionat. Des de la política, des dels mitjans i a les xarxes socials. S’ha trencat i ningú no els diu: “Aquí hi ha una línia roja i amb això que dius perpetues la violència.” Al final són paraules, però creen un nou marc mental. És el mateix que va explicar molt bé l’actriu i humorista Asaari Bibang: s’ha perdut la vergonya al racisme. Hi ha un partit que diu a un diputat va entrar com a il·legal i es va lucrar com a manter [Rocío Monasterio, de Vox, al diputat Serigne Mbaye, d’Unides Podem]. Ningú va ser capaç de frenar-ho. Aquesta discriminació oberta ix del silenci dels altres.

—Mentre diuen que ja no hi ha homofòbia o que l’assassinat de Samuel Luiz no va ser un crim homòfob, la realitat els desmenteix amb més i més agressions. I continuen dient-ho.
—Qui és que parla? Parlen per nosaltres. Quantes persones formades en gènere, LGBTI i delictes d’odi hi ha assegudes a les tertúlies i a les tribunes dels mitjans? Fa pocs dies, una persona que col·labora habitualment als mitjans i que té un discurs obertament transfòbic va dir a la Sexta que l’assassinat no havia estat homòfob perquè ni a casa seua sabien que era gai. Demostra una ignorància increïble cap a les nostres vides i la nostra realitat. Des d’eixa ignorància es revalida tota aquesta violència. Per descomptat que Samuel no ho havia dit a casa. Podria ser per l’entorn evangelista de la família. Moltes vegades casa nostra és el lloc menys segur. Si veus que les persones que t’han d’estimar incondicionalment no ho fan, la por se’t clava al cos.

—Aquest cap de setmana mateix van detenir a Palma un pare i el fill petit perquè entre tots dos insultaven i agredien el germà gran.
—Això és la forma més explícita. Pense en Pupi Poisson, una drag queen molt famosa concursant de Drag Race, que deia que en trenta-huit anys mai havia sortit de l’armari amb els seus pares i que era una cosa que ni es parlava. Diu molt de l’aversió sociocultural cap a la diversitat que hi ha encara en este país. Aquesta bandera del progrés, de “som el país de la igualtat”, només és màrqueting. Terrenalment, és mentida. Ens continuen apallissant, insultant, es qüestionen els drets de les persones trans, no es reconeixen les violències que patim… Continuem essent als marges de la societat. Hem ocupat espais totalment simbòlics i de tolerància, però a la pràctica no hi ha hagut una gran evolució, només un passet que al sistema patriarcal li va molt bé per a rentar-se les mans. Però no per a millorar les nostres vides.

—Una de les coses que es deia durant el debat públic sobre la nova llei trans era que el col·lectiu LGBT ja ho tenia tot i que no necessitava res més.
—El col·lectiu trans ha fet una defensa durant dècades dient que no estan malalts i que volen que es reconeguen els drets sense una mirada patològica cap a les seues vides. Quan això s’ha posat a l’agenda hi ha hagut molta discussió, però aquesta despatologització el PSOE ja la portava a les propostes el 2017 i 2018. Hi ha diputades del PSOE que van signar i presentar la llei trans el 2017 i que ara n’han abanderat la lluita en contra. Aquesta contraofensiva contra la llei trans era fàcilment desmuntable. Per exemple, l’argument que s’hormonaria als menors. La llei actual, del 2007, obliga que hi haja dos anys d’hormonació perquè puga canviar el sexe registrat. Això que critiquen, ja passa. Però volen continuar controlant les vides de les persones trans i no deixar-les accedir a certs drets sense el seu permís. Això és control social. Hipervigilància. Jerarquia. I necropolítica. “Uns per davant dels altres, però jo sempre aquí dalt.” A escala global del moviment LGBTI+, sí que hi ha el discurs que ja ho tenim tot i que no podem queixar-nos.

—Sembla que tot s’acabi amb el matrimoni homosexual.
—El matrimoni ha estat superútil. És una llei que protegeix les parelles en cas d’una mort, i és especialment important amb una cosa tan forta com és el VIH. Però eixe dret se’ns ha quedat caducat. Molts no sabem si ens casarem perquè ni tan sols sabem si podrem pagar una casa perquè no tenim una feina ni un sou estable. Vivim en la precarietat més absoluta. Per a què volem casar-nos i adoptar si ni tan sols podem viure amb els nostres sous? Va ser una conquesta perquè el món heterosexual ens veiés com a iguals, però quinze anys després veiem que no s’ha traduït en igualtat real. Si no, no ens apallissarien i ens matarien. No ens insultarien i no seríem tractats com a brometa a sèries i pel·lícules, hi hauria un respecte real. Però no és veritat, és màrqueting. Tu pots anar de festa a un club gai de Barcelona i no passa absolutament res, però mira a veure què passa si dónes la mà a la parella a segons quin carrer. Quants homes t’increpen. El Salto ha publicat aquesta setmana el perfil d’autors de delictes d’odi i gairebé tots són homes. Quina sorpresa, el patriarcat una altra vegada.

—Un altre argument de la negació del caràcter homòfob de l’assassinat del Samuel és que els agressors no el coneixien.
—És hipocresia. A nosaltres ens han dit “marieta” quan teníem cinc o sis anys, sense ni tan sols saber què volia dir. No ens volien dir “homosexual”, ens deien “menys home”. Un home que no es correspon amb la imatge social de què és ser un home, i per ells això és un marieta. Quantes vegades ens han dit “tros de marieta” pel carrer sense ni tan sols mirar-nos a la cara. Ells ja ens llegeixen com a mariques. El problema no és meu per ser marieta, el problema és d’aquell que em veu així i aplica la violència contra mi. La responsabilitat no és de la víctima, que haja de provar que era gai, és d’uns agressors que han actuat d’aquesta manera perquè han llegit una persona com a marieta. Això és homofòbia. Fi del debat. Encara que la policia diga que no hi ha prou proves i que no s’ha de descartar res. Què ha de dir un cos policíac que ve del franquisme i ens assassinava i torturava? Què ha de dir un cos policíac que no està format en diversitat? Què han de dir, si fa un any van humiliar una dona trans a Benidorm i ho van enregistrar? Què ha de dir, si va sotmetre a un a assetjament constant a Sonia Vivas per ser una dona lesbiana? És una eina controladora més de l’estat patriarcal, òbviament que no funciona!

—Creieu que acabaran condemnant els autors de l’assassinat per delicte d’odi?
—No ho sé, perquè no sóc ni jurista ni advocat. La gran lluita del moviment LGBTI ha de ser que el crim de Samuel es reconega com a delicte d’odi. Les violències que patim han d’estar identificades i reconegudes com a tal. Ha sigut un delicte d’odi, no un assassinat més. El van apallissar cridant-li “marieta de merda” fins que li van llevar la vida! És tan obvi que el qüestionament des dels poders és un insult cap a les persones LGBTI+ per les violències que hem viscut dia a dia. No ho dic per buscar el càstig més alt pels agressors, no crec que hagi de ser la via. Pense en la mobilització pel cas de la Manada. No demanaven cadena perpètua, sinó que es reconeguera que havia estat una violació, una agressió sexual sense consentiment. Hem d’aconseguir que es reconega com a delicte d’odi. Perquè si no ho aconseguim, cada volta que ens apallissen al carrer es desactivarà la possibilitat que els condemnen per això.

—Com condiciona el dia a dia de les persones LGBT veure que es posen en dubte públicament les agressions homòfobes o que l’atestat policíac de l’assassinat de Samuel ni tan sols recollís els insults homòfobs?
—S’envia un missatge de desprotecció. Que estem sols, soles i solis. Si les persones que se suposa que han de protegir-te no ho fan i et qüestionen, i damunt vas a una manifestació per a protestar contra un crim homòfob i la policia carrega en contra teu com va passar a Madrid, la confiança és nul·la. La policia no ens protegeix, ens protegeixen les nostres amigues. Si et passa res, el teu entorn més proper actuarà molt més ràpidament que no la policia, que de seguida traurà la lupa per veure’t les costures. L’altre missatge és que eixa violència te la mereixes. Que l’has buscada perquè se’t nota. per ser qui ets, perquè et gites amb qui et gites, perquè la teua identitat de gènere és tal… És violència patriarcal, contra tot allò que surt de l’heteronorma, d’allò que és ser un home o una dona en relació amb l’heterosexualitat, construcció familiar i rols. No hem d’assumir que patirem aquesta violència, perquè tampoc no ho assumeixen els heterosexuals. Ningú no mata un home heterosexual pel fet de ser-ho.

—Al pròleg del llibre hi ha un fragment en què aneu a l’arrel d’això: “Les persones LGBTI+ no som responsables de la discriminació que patim ni tenim la culpa que s’ataquin les nostres llibertats i es vulnerin els nostres drets. Existim. Som aquí. Ja no volem ser als marges. Mai vam escollir ser aquí.”
—Acabe d’al·lucinar perquè eixa frase la vaig escriure a finals de 2019, amb molts menys casos, i estem a mitjans de 2021. No és que no haja canviat res, és que la LGBTI-fòbia s’ha fet més explícita. Quina por. Amb el llibre, volia donar una bufetada social. Podem deixar de parlar de la víctima i parlar de qui pega i insulta? És igual quina roba porte, és igual si portava purpurina a la cara, és igual si li menjava la boca a la meua parella. Què ha fet que aquella persona decidisca d’agredir-me? El problema el té eixa persona, no jo per ser com sóc. Tot açò continua perpetuant-se, continuem parlant d’açò quan ja van parlar-ne altres persones fa deu anys. I vint-i-cinc. I trenta. És que no s’atura mai! I encara hi ha tots els agents negant eixa violència! Podem prendre responsabilitat de la violència contra les persones LGBTI+ que s’ha fet històricament a Espanya? No ho volem veure perquè voldria dir reconèixer que som agressors potencials.

—Aquestes darreres setmanes i mesos s’ha fet molt més explícit que no estàvem tan bé com ens pensàvem, però què us va portar a fer aquest recull coral d’històries personals de discriminacions?
—Totes aquestes persones que em van explicar les seues històries em deien: “Pensava que estàvem bé, però he vist que no.” Això mateix ara ha explotat per totes bandes. El llibre naix del #MeQueer, el moviment que vaig impulsar el 2018 per denunciar les violències que patíem les persones LGBTI+. És molt curiós com ara ha sortit el #YoMaricón o el #YoSíTeCreo arran de l’assassinat de Samuel. Han passat tres anys i és igual, però pitjor. Perquè hi ha hagut un assassinat. Em sembla superfort que no s’haja aturat el país. Tots al carrer. És molt fort. I de la mateixa manera amb els assassinats contra les dones. Sembla que cadascú cride pels seus. El moviment LGBTI pels seus crims, el feminista pels seus i l’antiracista pels seus. Entre tots tres ens ajudem, però el silenci que ens trobem és vergonyós. Què passa amb l’altra meitat de la població, que no diu res, que no condemna res, i que ho nega? Cal una responsabilitat molt gran perquè això canvie. El silenci és estrident. De polítics, de mitjans, de persones que es lucren cantant a l’Orgull LGBTI+ que no haurien de rebre ni un cèntim més. Els nostres drets no són cap marca, volem viure.

—En donar veu a tantes històries diverses feu un retrat que mostra com n’és d’estructural la LGBT-fòbia, com ho impregna tot, i com s’ajunten les diferents discriminacions.
—Si Samuel s’haguera dit Abdul, quina hauria sigut la reacció de la societat? Potser ni s’hauria dit: “S’ha mort un migrant gai.” Amb el temps m’he adonat de la importància de qüestionar el discurs identitari. No som només marietes i gallimarsots, hi ha més coses entrecreuades. A mi no només m’afecta la violència com a marieta, sinó com a marieta que ve d’un poble, classe obrera, que ha patit gordofòbia tota la vida… Hi ha més vessants. Volia deixar-ho clar perquè Espanya no és blanca. Ni tampoc són els banquers del Santander, afortunadament. Tampoc no és un senyor amb corbata, va molt més enllà. No ens hem de quedar només amb les pallisses i els insults als homes gais, perquè si no crearem un homopatriarcat. Entre les titoles ens donem veu les unes a les altres. Amb el #MeQueer es va veure un silenci molt important d’experiències lesbianes, bisexuals i trans. Volia que quedés molt integrat, per això el llibre no s’estructura per les lletres LGBTI, sinó per espais on hi ha les agressions. I hi té cabuda tant un home gai d’un poble com una dona trans migrant que ve del Perú perquè li van posar una pistola al cap. Eixa experiència no és menys vàlida que la meua.

—Tota l’entrevista hem parlat que el col·lectiu LGBT està pitjor que no es pensava, però també us vull dir que veig amb esperança l’adolescència més lliure que viuen ara els joves de 12 anys, 13 i 14.
—Totalment, i me n’alegre moltíssim. Eixe pas endavant és pel treball que hem fet perquè els nens, les nenes i lis nenis puguen parlar d’això i expressar-se sense por. No hem d’inculcar-los la por que busquen els discursos reaccionaris. Que bé que les noves generacions no perden ni un any de la seua vida! Quantes persones LGBTI+ ens adonem que hem arribat tard a l’adolescència perquè els anys que tocaven els hem passat amagats? És un reconeixement que hem de fer-nos a nosaltres mateixos perquè ho hem fet bé. Perquè puguen viure amb més llibertat i més autoestima, perquè quan deixes a una persona ser i expressar-se, creix sense ferides.

—És un contrapunt optimista que també és important.
—El llibre és dur perquè no podria fer un relat de la felicitat quan encara passa tot això, però les nostres vides són fantàstiques. La diversitat és preciosa i ser un dissident és meravellós perquè et construeixes i et fas com vols. Tens una llibertat amb tu mateix que contrasta amb la que no tens amb la resta. Baixant al carrer i sortint de la bombolla, volia dibuixar un retrat de la violència que hi ha. Però que quede molt clar: les nostres vides són meravellosament fantàstiques.