06.04.2019 - 21:50
El 7 d’abril de 1994 és la data en la qual a Ruanda va començar l’assassinat sistemàtic i planificat d’entre mig milió i un milió de persones. Un punt d’inflexió en la història d’Àfrica i del món. Vint-i-cinc anys després, encara es manté el record ben viu en la memòria de milions de persones i encara marca el dia a dia d’aquest estat africà.
L’espurna del genocidi va saltar un dia abans, però s’havia covat durant dècades. L’avió en què volaven el president del Ruanda, Juvénal Habyrimana, i el de Burundi, Cyprien Ntaryamira, era abatut per dos míssils a prop de Kigali, la capital del país. Encara avui hom en desconeix l’autoria, amb acusacions creuades.
L’atemptat va fer miques els fràgils Acords d’Arusha, que havien posat fi a la Guerra Civil ruandesa (1990-1993), un conflicte principalment ètnic, entre els hutus, l’ètnia majoritària, i els tutsis, que representaven el 15% de la població. El govern de concentració es va trencar i els hutus més extremistes es van apoderar dels engranatges de l’estat, mentre que els tutsis i els moderats n’eren apartats. La primera ministra fins llavors, Agathe Niringirimana (d’origen tutsi), va ser assassinada per la guàrdia presidencial.
La matança sistemàtica, dissenyada durant anys, era executada per militars, milícies hutus entrenades per l’exèrcit (els interhamwe) i, moltes vegades, població civil, equipada simplement amb matxets, bats de beisbol o querosè. Una actuació contra veïns, companys de feina i fins i tot familiars. Els mitjans de comunicació, com ‘Radio Télévision Libre des Mille Collines’, van esperonar als assassinats.
A la ruralia i en les localitats petites van assassinar en massa en estadis o esglésies, mentre que a les ciutats l’operatiu militar era més complex, amb controls a conductors i vianants. En la documentació hi figurava una dada crucial: l’ètnia.
En cent dies van exterminar prop de 800.000 persones. No solament va ser una neteja ètnica contra els tutsis, sinó que també volien fer net dels opositors al règim. Una desena part de la població es va morir, prop del 70% de la població tutsi. Però el dolor va anar molt més enllà, amb atrocitats que inclouen centenars de milers de violacions, desmembraments i desfiguracions.
La divisió entre tutsis i hutus
El perquè del genocidi, impulsat per l’odi, no es podria entendre sense els successos de les dècades anteriors, la diversitat ètnica del país i la seva història.
Els primers habitants de l’actual Ruanda van ser els pigmeus twa, caçadors-recol·lectors establerts a les muntanyes boscoses i que avui encara hi mantenen una presència testimonial. Més tard s’hi van establir grups bantús i aquí ja hi ha diverses teories. Una considera que les primeres migracions van ser d’hutus, agricultors, i que més tard s’hi van establir els tutsis, un grup ètnic diferent originari de l’actual Etiòpia. Una alternativa diu que les migracions van ser constants i que la distinció entre hutus i tutsis no sorgiria fins més tard i ja dins del territori. Els tutsis eren els ramaders, mentre que els hutus cultivaven la terra, una distinció social que partia del mateix grup ètnic.
Amb els anys, el territori va ser dividit en clans, els caps tutsis van imposar un sistema feudal i van vèncer els dirigents hutus. La minoria dominava políticament sobre la majoria, però la societat estava barrejada, amb hutus de totes les condicions i fins i tot alguns que ‘ascendien’ a tutsis si estaven ben posicionats.
La colonització europea
I el genocidi no es podria tampoc entendre sense la gestió colonial europea. Ruanda era dominada per una monarquia tutsi d’ençà de mitjan segle XVII que havia consolidat en el poder una casta militar i social tutsi.
Els colonitzadors, alemanys en primer lloc (1897-1916) i belgues després (1916-1962), es van aliar amb els caps locals. Van implementar les seves lleis i els tutsis van guanyar posicions administratives i militars, alhora que rebien una educació a l’estil europeu.
En canvi, els hutus van ser encara més arraconats. Es va crear un cens, totalment arbitrari, que va categoritzar les ètnies. Els belgues van definir els tutsis com els qui posseïen més de deu vaques (signe de riquesa) o els qui tenien un tret físic associat tradicionalment a l’ètnia, com ara el coll o el nas llarg. Aquest sistema impedia la mobilitat històrica entre classes i institucionalitzava definitivament la diferència.
La desigualtat va augmentar i les àrees col·lectives, tradicionalment controlades pels hutus, van ser confiscades i privatitzades amb compensacions mínimes. Fins i tot alguns van ser obligats a fer treballs forçats. La delimitació inamovible entre els uns i els altres i les clares diferències que implicaven en estatus, educació i poder adquisitiu va convertir l’ètnia en un tret cada vegada més distintiu dels individus. Alhora, creixia la tensió ètnica.
La revolució ruandesa
Als anys cinquanta prenien força els moviments democràtics, que no eren ben vistos pels tutsis, perquè tenien por de perdre els privilegis. Els hutus van començar a demanar millores, però els dirigents van ser durament reprimits. Simultàniament, l’ensenyament a càrrec de l’església i el fet que no es pogués ‘ascendir’ d’ètnia va portar al desenvolupament d’una elit dirigent i intel·lectual hutu.
El 1959 es produeix un punt d’inflexió quan un grup d’extremistes tutsis ataquen Dominique Mbonyumutwa, un dels pocs càrrecs hutus i posterior president. Com a reacció, la violència es va estendre ràpidament a tot el país, amb una sèrie de disturbis i atacs a cases tutsis, que van desencadenar l’anomenada Revolució ruandesa (o Vent de destrucció).
El rei i els dirigents tutsis van provar d’accelerar la descolonització i expulsar els belgues, perquè, com més temps passava, més s’avançava en el procés democratitzador que soscava el sistema de poder tutsi. Però els europeus van restablir l’ordre i van engegar un programa per a promoure i protegir l’elit hutu. El moviment revolucionari va matar prop de 20.000 tutsis i 150.000 es van exiliar.
Els enfrontaments s’agreujaven. En aquest marc de reformes, el 1960 els hutus van guanyar les eleccions municipals i van passar a controlar gairebé tots els municipis. Un any més tard es van imposar en les primeres eleccions democràtiques de manera aclaparadora. En la mateixa jornada es va fer un referèndum sobre la monarquia, supervisat per l’ONU, on un 80% en va advocar per la no-continuïtat.
L’any següent li va ser atorgada la independència, i no es van repetir eleccions multipartidistes fins al 2003. Això va fer exiliar els partidaris del sistema monàrquic, contraris a cedir el poder als hutus o simplement pel temor de ser víctimes de represàlies. Més de 300.000 tutsis van fugir als països veïns, on vivien com a refugiats.
Els hutus al capdavant del país
El primer president de la Ruanda independent, Grégoire Kayibanda, va portar a terme una política de desenvolupament. Els pagesos accedien a l’ensenyament i el país progressava a poc a poc. Tot i això, la corrupció hi era ben present i es va imposar un sol partit, amb la consigna de tenir una majoria demogràfica i democràtica.
L’etapa tampoc no va estar exempta de tensió ètnica, encara que sense enfrontaments generalitzats. Els tutsis, partidaris del règim monàrquic, s’organitzaven a l’exili i van llançar uns quants intents d’invasió des de Burundi, mentre augmentava l’odi i cada vegada s’interioritzava més la idea que sense tutsis tot funcionaria millor.
L’hostilitat entre els dos grups va continuar, perquè la tensió ètnica addicional i la violència esclataven periòdicament i van generar assassinats de tutsis en massa, com el 1963, el 1967 i el 1973.
El 1972 una matança d’hutus a Burundi (més de 100.000) va fer que cada vegada exigissin a Kayibanda més mà dura contra els tutsis. La resposta insatisfactòria i els casos de corrupció del govern van dur al cop d’estat del general Juvénal Habyrimana, també hutu, el juliol de 1973.
El nou president va beneficiar principalment els hutus del nord, dels quals formava part, i va mantenir una política de desenvolupament i reconciliació nacional, en virtut de la qual els tutsis de l’interior encara van mantenir gran part del control financer després de segles. La corrupció, noves tensions i factors econòmics, com la caiguda del cafè, van fer caure els ingressos de les exportacions gairebé a la meitat. La pitjor crisi alimentària en cinquanta anys, mentre no parava d’augmentar la despesa militar.
Els exiliats tutsis, per la seva banda, no van ser cap amenaça fins als noranta, coincidint amb la crisi, quan van aprofitar el moment. El 1987 havien creat el Front Patriòtic Ruandès (FPR) amb l’objectiu d’enderrocar el govern hutu. El 1990 van començar una invasió des d’Uganda, que va ser frustrada per l’exèrcit ruandès, amb el suport de francesos i congolesos.
La situació va donar pas a la Guerra Civil ruandesa, que va començar el primer d’octubre de 1993 i es va acabar el 4 d’agost, amb els Acords d’Arusha, que van crear un govern de coalició d’hutus i tutsis. El pacte va permetre que el personal del FPR i alguns refugiats tornessin al país, però no apartar els hutus del poder. Les invasions van acréixer el sentiment antitutsi, alimentat durant dècades, amb un sector polític i militar disposat a tot.
Uns quants mesos més tard, el 6 d’abril de 1994, l’avió presidencial va ser abatut. La matança de tutsis i hutus moderats va detonar el conflicte amb l’FPR, que metòdicament va intensificar el control del país. El grup opositor també va cometre assassinats multitudinaris, de desenes de milers d’hutus. El 4 de juliol es van apoderar de la capital i, després de cent dies, el 18 de juliol, de la resta del país.
Dos milions d’hutus van fugir i a Goma (actual República Democràtica del Congo) es va crear el camp de refugiats més gran de la història, amb l’arribada d’un milió de ruandesos. Generalment els europeus i els organismes internacionals es van mostrar impassibles durant el conflicte. El govern ruandès va fugir al Zaire (l’actual República Democràtica del Congo) i el genocidi es va donar per acabat.
L’estat postgenocidi
El mes de novembre del mateix any s’instaura el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (TPIR) per jutjar els crims comesos durant el genocidi, amb seu a Arusha (Tanzània).
El tribunal se’n va ocupar fins al 2015. Van acusar un total de 96 persones –4 figuren encara com a fugitius–, en va declarar culpables 61 (32 compleixen sentència, 22 ja l’han complerta i 7 es van morir mentre la complien). En canvi, els crims del FPR no van ser jutjats i una fiscal del TPIR, que ho va voler investigar, va ser destituïda.
Dos anys després de la fi del genocidi, al Zaire, on s’havien exiliat els dirigents hutus, va haver-hi un aixecament tutsi (amb el suport polític i militar de Ruanda) que va donar pas a la Primera Guerra del Congo; i posteriorment la segona, que deixaria en total 3,8 milions de morts i un gran nombre d’exiliats.
El FPR, després d’haver arribat al poder, va començar un programa de reconstrucció de la infrastructura i l’economia del país. També va promoure la reconciliació entre els hutus i els tutsis. La categorització ètnica va ser eliminada.
Una societat trencada
No obstant això, les organitzacions polítiques van estar prohibides fins al 2003. El règim del president Paul Kagame, dirigent del FPR, ha estat condemnat internacionalment pel caràcter dictatorial, perquè ha empresonat polítics de l’oposició i ha perseguit i tancat mitjans de comunicació crítics. Per ara, el FPR continua essent la força dominant i Kagame és al capdavant el país.
Molts ruandesos han emigrat a l’estranger, sobretot després de la guerra, principalment a França i Bèlgica. Les organitzacions internacionals donen a Ruanda uns estàndards democràtics molt baixos: l’Índex Global de The Economist li dóna un 3,35 i la categoria de règim autoritari; Freedom House el considera un estat ‘no lliure’.
Un tret a destacar és que, després del genocidi, les dones van assumir un paper actiu en política, en un país devastat per la guerra i les matances. Això va convertir Ruanda en un dels estats més equitatius del món. Fins i tot les dones tenen més presència al parlament.
La cambra de diputats, de vuitanta, és elegida per dos mètodes: 53 escons directament en llistes nacionals i 27 per consells locals i nacionals. Inclosos 24 reservats per a dones, dues per a representants joves i un per a persones discapacitades.
Actualment, un de cada tres supervivents pateix de depressió, segons un estudi recent: un 12% entre la població general i un 36% entre els supervivents. Prop del 29% de la població té problemes d’estrès posttraumàtic; un trauma sovint enterrat i rebutjat, que ha generat violència, conflictes de parella, consum de drogues o sexe de risc. Els grups de suport han ajudat prop de 200.000 dones violades.
La societat ruandesa, vint-i-cinc anys després del genocidi, encara el recorda i el sofreix, sense haver tancat del tot la porta. Tot i això, la fi de la categorització ètnica i del conflicte ètnic obren un nou horitzó sense violència i resta com a lliçó dins la memòria de la humanitat, quan es va mostrar la pitjor cara de la condició humana i allò que no s’ha de tornar a repetir. Mai més. Enlloc.
