La guerra bruta interna dins Esquerra Republicana continua creixent, després del breu parèntesi amb motiu de l’entronització, gràcies precisament als seus vots, del president Salvador Illa.

Ahir noves informacions van posar Marta Rovira en una posició més que delicada. Tant del punt de vista de la seua estatura moral com del punt de vista de la seua credibilitat.

I la secretària general va respondre –segurament d’una manera tan imprudent com poc reflexiva– amb una llarga carta en què, d’una manera molt poc dissimulada, acusava Oriol Junqueras de ser el responsable de les anomenades “campanyes B”. Rovira fins i tot l’amenaça, sense anomenar-lo directament, de filtrar captures de pantalla amb converses que el podrien afectar.

En conseqüència, això no pot fer sinó empitjorar. Especialment perquè la lògica de l’enfrontament entre ells dos és tan limitada a la baralla personal i personalista que, en realitat, no hi ha res de polític de què discutir.

Marta Rovira i Oriol Junqueras, com passa tan sovint, han passat èpoques en què han estat més units i èpoques en què s’han sentit molests l’un amb l’altre.

La desaparició de Junqueras, incomprensible, els dies de la proclamació de la independència el 2017 ja va significar una crisi important, oimés quan ella va optar per l’exili i ell per lliurar-se.

Més tard, sobretot, la decisió de proposar Diana Riba com a candidata al Parlament Europeu, en compte d’ella mateixa o de Toni Comín –en aquell temps, encara membre d’Esquerra– els va tornar a allunyar.

El comportament de Gabriel Rufián ha estat sovint motiu de polèmica entre tots dos –amb Junqueras defensant sempre les astracanades, deslleialtats i fatxenderies diverses del diputat a Madrid.

I, finalment, la decisió de proposar el president Pere Aragonès novament com a candidat a la presidència –en un moment en què Junqueras somniava despert que ell podria ser el candidat i fins i tot el president– sembla que ha acabat ensorrant els ponts, definitivament.

Però en tot això, en tot aquest recorregut, no hi ha cap discrepància política ni de comportament. No hi ha projectes diferents. No hi ha idees que es troben en competència. No hi ha camins diferents a recórrer. Perquè en això, en tot això que és la cosa substancial, Rovira i Junqueras sí que estaven d’acord en tot.

Tots dos estaven d’acord a lluitar per l’hegemonia electoral com a màxima aspiració política, per davant d’aconseguir la independència. Tots dos estaven d’acord en tot allò que se’n derivava: l’acostament al PSOE, el recel per qualsevol forma d’unitat independentista, la invenció de conflictes ideològics absurds sols per a justificar que el seu motiu principal fos l’enfrontament amb els companys independentistes en compte de l’atac a Espanya.

En tot això Marta Rovira i Oriol Junqueras no tenien cap diferència. I si no tenien cap diferència en allò substancial, en allò que ha definit què és i ha estat Esquerra Republicana de Catalunya tots aquests anys, per què n’havien de tenir en relació amb aquestes pràctiques indecents, que no són sinó la conseqüència de la seua decisió de batallar al preu que siga per l’hegemonia electoral?

Avui encara, de fet. Que ni l’un ni l’altre no van en contra de la investidura de Salvador Illa. Hi ha, a banda d’ells, un 48% del partit que sí que hi és contrari, que sí que vol canviar coses. Però ni l’un ni l’altre no s’inclou en aquest grup de gent, que ningú no s’enganye sobre això.

I aquest, en definitiva, és el seu drama. No assistim a cap debat ideològic, ni a cap combat d’idees, ni tan sols a cap discrepància tàctica. Assistim a una simple lluita descarnada pel poder. Entre dues persones que fa anys que pensen únicament en termes del seu poder. Dins una organització que d’ençà del 2017 només ha viscut per conquerir el poder… autonòmic.

Principi de realitat, en van dir en el seu moment, com una manera de justificar totes les renuncies. Doncs, bé, la realitat se’ls va menjant. Ara.

PS1. Feliu Formosa fa avui noranta anys. Evidentment qualsevol excusa és bona per a parlar amb un dels grans de la literatura catalana, però l’aniversari, en qualsevol cas, s’ho val. Martí Estruch l’ha visitat i ha pogut parlar llargament amb ell. Per molts anys, mestre.

PS2. El ple del Tribunal Constitucional espanyol torna de les vacances avui amb la primera decisió sobre la llei d’amnistia al calendari. El primer ple de setembre tractarà de la qüestió d’inconstitucionalitat que el Tribunal Suprem espanyol va presentar bo i aprofitant un recurs d’un condemnat per les protestes contra la sentència a Girona. A hores d’ara ja és evident que l’amnistia és un fracàs que, en tot cas, remarca fins a quin punt és impossible de pactar res amb els partits espanyols. Arnau Lleonart ens explica en aquest article les claus d’una reunió que, emperò, pot ser molt significativa, si adopten qualsevol decisió.

PS3. Ahir es va projectar una eufòria desconcertant sobre l’estat del teatre a Barcelona. Es van proclamar xifres de rècord que amagaven detalls importants, com ara l’escassa presència del teatre en català o el fet que els espectacles més concorreguts siguen, per exemple, de màgia. Emma Granyer en fa un balanç crític en aquest article.