Ross Perlin és un lingüista, traductor  i escriptor de Nova York, autor de l’elogiat Ciutat Llengua. La lluita per a preservar a Nova York llengües maternes en perill (Penguin, 2024). En aquesta bella obra, Perlin, codirector de l’Aliança de Llengües en Perill, no fa tan sols un viatge que elogia la diversitat lingüística de Nova York, l’amenaça que l’anglès i l’espanyol representen per a les altres llengües, sinó que fa també un retrat biogràfic molt proper dels parlants de les llengües amenaçades que cita. Perlin, per cert, esmenta el català com una de les llengües parlades a Nova York, calculen que per vora tres mil persones. En aquesta entrevista feta amb Zoom dies enrere, Ross Perlin ens parla del seu bell llibre i treball.

—Per què heu escollit aquestes sis llengües i no unes altres per a estructurar el llibre?
—Sí, va ser difícil escollir-ne sis entre més de 700 llengües que es parlen a Nova York (aproximadament el 10% del total mundial). Cadascuna de les llengües representa no només diversitat lingüística sinó també individus amb qui hem treballat a l’Aliança de Llengües en Perill durant molts anys. Gent que conec i amb qui tinc relacions.

—Lenape.
—El lenape hi surt com la llengua original de Nova York i també com un cas paradigmàtic de llengua amenaçada. Avui dia, només té un parlant nadiu i els revitalitzadors, incloent-hi la Karen, amb qui parlo.

—Ídix.
—Aquesta era la llengua de la meva família. També és una llengua molt important a Nova York i un cas fascinant d’una llengua que deixa de ser amenaçada i es revifa al bell mig de Nova York.

—Seke i wahi.
—Seke i wahi, dues llengües amb què podia demostrar la dimensió transnacional de la nostra feina entre Nova York i l’altra banda del món. I després, nko, un sistema d’escriptura, que en certs aspectes també és una llengua, que planteja la qüestió del paper que juguen l’escriptura i la tecnologia en tot això.

—Per què etiqueteu el castellà i l’anglès com a llengües assassines?
—No sóc jo qui va inventar la frase. És una mica polèmica i provocativa, però crec que és molt important recordar que, massa sovint, llengües com ara l’anglès i el castellà s’han promogut no com a llengües franques per a la comunicació intergrupal, sinó com a llengües dominants imposades, amb el suport total dels governs. Les llengües no moren de manera natural, sinó que són perseguides fins a l’extinció. Els parlants de les llengües dominants i les figures del món de l’educació, les editorials, l’entreteniment i el govern han estat promovent aquestes llengües assassines. Les llengües en si no tenen personalitat, es tracta dels parlants amb poder i les institucions, i especialment els estats nació que les impulsen i exclouen unes altres llengües. Crec que és important l’etiqueta per a provocar els parlants i lectors d’aquestes llengües. Per a fer-los entendre el paper que poden jugar les seves llengües.

—Sou traductor de xinès a anglès. El xinès seria un altre exemple de llengua assassina?
—No hi ha dubte que el mandarí s’expandeix a costa dels centenars de llengües minoritàries de la Xina. S’hi parlen més de 300 llengües, moltes de les quals són completament diferents del mandarí. El govern xinès ha seguit molt el model dels estats nacionals europeus de promoure una sola llengua nacional. Hi ha una forta èmfasi en el mandarí estàndard. L’efecte és molt semblant al d’Europa i més parts del món perquè el model a seguir és l’europeu.

—Com és que el model europeu és el que se segueix?
—França ha estat un model poderós del segle XIX de com promoure una sola identitat nacional mitjançant l’educació lingüística. Als EUA almenys es recullen algunes dades al cens sobre les altres llengües, però a França no. En general, el model dominant per a molts estats nació és la promoció d’una sola llengua. I això sembla venir, en part, de la França del segle XIX.

—He vist en algunes dades americanes l’ús de minories ètniques. Els catalans hi apareixem. Heu trobat alguna traça de la nostra llengua a Nova York?
—Aquesta és una bona pregunta. Hem tingut unes quantes interaccions amb els parlants de català a Nova York. Hi ha una comunitat vibrant de parlants, aquí. Jo ensenyo a la Universitat de Colúmbia, on s’ofereix català. T’acabo d’enviar el mapa digital de les llengües de Nova York, peça complementària del llibre. Veuràs que el català hi és, amb una mica d’informació. Pot ser que hi hagi uns quants milers de persones aquí que parlin català [creuen que vora 3.000]. Aquest mapa conté les dades de l’Aliança de les Llengües en Perill que hem recollit d’ençà del 2010. A França, i crec que a Alemanya, no hi ha dades censals sobre llengües. A Nova York també s’ha estudiat que els parlants de català fan més bona feina a l’hora de transmetre la seva llengua. Hi ha una lingüista anomenada Eva Daussà que ho ha investigat. Va seguir pares catalanoparlants a Nova York per veure com transmetien la seva llengua i feien més que molts altres grups.

—Pagaria milions d’agraïments si localitzeu parlants de qatalanit. El català medieval que parlaven els jueus expulsats el 1392 i el 1492. Una persona em va dir que als anys setanta va trobar un parlant de qatalanit a Nova York.
—Tenim un projecte al voltant de les llengües jueves aquí. Nova York és una capital de llengües jueves. Entenc que els jueus que van deixar la península ibèrica el 1492 van anar majoritàriament a l’Imperi Otomà (avui Grècia i Turquia). Si no m’equivoco, a Tessalònica hi havia una sinagoga que es deia la Sinagoga Catalana. Aquestes persones després es van traslladar a Nova York des de l’Imperi Otomà, per tant, no és impossible que hi hagi alguna traça d’això. Encara no l’he trobada, però si ho faig, seràs el primer a saber-ho.

—Què fa que la gent deixi de parlar la llengua materna als fills, a Nova York?
—L’amenaça lingüística és un fet important del nostre temps. Les pressions d’aquestes llengües més grans són més intenses a les ciutats i crec que aquesta pressió és encara més gran quan les persones emigren milers de quilòmetres lluny de la seva àrea d’origen a una ciutat com ara Nova York, on senten la pressió d’assimilar-se no només a l’anglès sinó també a unes altres llengües grans, com ara el castellà, el rus, el mandarí. Hi ha al voltant de deu llengües a Nova York amb més de cent mil parlants que són dominants en diferents parts de la ciutat. En alguns casos la pressió inicial que senten les persones és aprendre castellà o rus. L’anglès ve una mica més tard. A Nova York és molt difícil per a les comunitats de mantenir les seves llengües més enllà de la tercera generació.

—Fins i tot el castellà?
—Sí. Si continua arribant-hi més gent pot semblar que el castellà creix a Nova York, però les persones que van arribar fa cinquanta anys, setanta, vuitanta, poden haver-lo perdut o haver canviat de llengua.

—Si no m’equivoco, el patró és que l’avi arriba i no parla anglès. El fill nascut al nou país és bilingüe i el nét no parla la llengua familiar.
—Sí, aquest és el patró clàssic que hem observat. En certs aspectes, potser fins i tot ha accelerat avui dia.

—Hi ha qui diu que la nostra llengua està en perill dins les fronteres de l’estat espanyol, hi ha qui diu que no és veritat, qui diu que el bilingüisme ens ajuda i qui diu que és el primer pas cap al final de la llengua.
—No sóc expert en català, per tant, només compartiré allò que en sé. El català, el basc, el gal·lès, el maori i algunes altres llengües són al capdavant en el camí per als parlants de llengües més petites. Ara, dit això, puc entendre que si hi ha àrees dins Catalunya on el castellà ja és dominant, això és motiu de preocupació. O també la idea que si en certs àmbits de la vida, ja sigui l’entreteniment, internet, l’escola o la religió, una llengua comença a retrocedir, això és motiu de preocupació.

—Quantes llengües parleu?
—D’alguna manera he estudiat o investigat o parlo fins a quinze que tinc llistades. Però diria que en aquest moment, si tinc sort, en parlo tres o quatre setmanalment: mandarí, ídix, anglès i algunes de les llengües que descric en el llibre.

—No sé si la tecnologia és prou per a revitalitzar una llengua.
—El lenape està al capdavant d’això. Algunes d’aquestes llengües han pogut tornar després de no ser parlades durant un segle o dos.

—Per exemple?
—Per exemple, el wampanoah. També la llengua miami. No n’hi havia parlants durant un segle o dos. I ara es recuperen en part gràcies a la tecnologia. Però també gràcies al fet que hi havia documentació. Bons llibres. Diccionaris, traduccions. Però estic d’acord que la tecnologia per si sola no és prou. No és un substitut per a un moviment de persones profundament apassionades i preocupades per la llengua. Crec que encara necessita ser majoritàriament un espai físic on es pugui viure en la llengua i, per descomptat, això no és fàcil si s’hi imposen unes altres llengües. Com es crea aquest espai? Aquesta és la raó per la qual la qüestió política sempre persegueix la revitalització lingüística, perquè, qui està creant l’entorn polític?