Roser Vernet: ’La candidatura del paisatge del Priorat a patrimoni mundial de la UNESCO depassa la comarca, és un projecte de país’

El paisatge del Priorat es pot convertir en Patrimoni Mundial de la UNESCO. A finals de juny o primers de juliol se sabrà si la UNESCO l’inscriu a la Llista del Patrimoni Mundial. Aquest és un fet molt més important del que pot semblar en primera instància. Hi ha unes quantes raons de pes: perquè poques vegades una candidatura a la UNESCO s’ha impulsat i treballat des de la societat civil de bon principi i fins al final, en aquest cas des de l’associació Prioritat que engloba entitats de diferents sectors, particulars i administracions locals; per com s’ha treballat el coneixement del territori i s’han identificat i definit uns valors que expliquen les singularitats a preservar; pel model de gestió que s’ha sabut definir i desplegar, a fi de mantenir en el present i en el futur aquests valors. I per això, aquesta feina ingent tan ben feta per la gent del Priorat ha de ser un referent per a altres territoris i paisatges del país.

Entrar a formar part del patrimoni de la humanitat significa passar a ser considerat mundialment un paisatge de valor universal excepcional. En terminologia UNESCO això vol dir que els valors d’aquest paisatge i el que representen, són importants per al món sencer, i per això s’inscriuen en una llista que els reconegui com a tals i els ajudi a preservar. I és que el paisatge del Priorat és el que millor representa el mosaic d’agricultura mediterrània de terra endins i de muntanya mitjana.

Com s’ho ha fet un equip reduït de persones per aconseguir un treball tan ben fet, tan avantguardista, de bé comú i participatiu? Hem parlat amb Roser Vernet, filòloga, activista cultural, fundadora del Centre Quim Soler la literatura i el vi, i coordinadora de l’associació Prioritat. Amb ella hem resseguit el procés i hem entès l’abast del propòsit i com n’és de revolucionari.

—Fa deu anys naixia l’associació Prioritat, composta per entitats i particulars, per impulsar la candidatura del paisatge del Priorat a la UNESCO. Quina era la prioritat aleshores?
—Fa deu anys (onze ja) es va encetar una etapa nova d’un procés que havia començat feia més temps. En aquesta nova etapa el que preteníem era canviar el xip a l’hora de treballar sobre el paisatge. Anys enrere havíem patit una sèrie de projectes agressius al nostre territori, que van provocar reacció i generar una sèrie de reflexions. Fins aleshores, el paisatge aquí era una cosa que no tenia cap mena d’actualitat. Es considerava que el paisatge es trobava en una altra banda, que aquí només teníem pedrots i teníem muntanyes i trossos, però el paisatge no entrava en la mentalitat d’uns i altres.

—No s’entenia com un valor a preservar.
—El paisatge era en una altra banda. En clau catalana, es valoraven paisatges arquetípics i simbòlics de la Catalunya humida, de la Catalunya Vella. Però quan ens van voler omplir el Montsant de molins, va començar una reacció: ens agredien el nostre paisatge emblemàtic i vam guanyar la primera batalla: ens el volien convertir en una central eòlica i vam aconseguir que el Montsant fos Parc natural. El que és interessant és que la reflexió i el debat no es va aturar i és aquí on es va començar a parlar de paisatge. Ens preguntem què en volem fer i com l’integrem a la nostra mentalitat i al sentit d’identitat d’aquest territori.

—I com treballeu aquest camí de reflexió sobre el paisatge?
—Durant tres anys organitzem unes jornades que es diuen ‘Priorat: quin paisatge, quin futur?’. Fem venir persones que han teoritzat sobre temes de paisatge. Parlem de paisatge i agricultura; de paisatge i patrimoni natural; de paisatge i urbanisme… I el tercer any vam fer un salt qualitatiu i vam parlar del paisatge i els valors, que ja és entrar en un àmbit més conceptual. Necessitàvem eines i criteris globals que ens servissin per aplicar-los després a la pràctica. Arran d’aquestes jornades també ens vam plantejar això que deia de canviar el xip: cansats que l’acció es redueixi a una mena d’estat d’alerta constant, d’actitud reactiva davant les intervencions que ens venen sobre el territori (des de fora del territori), ens plantegem un canvi d’estratègia i busquem un objectiu a llarg termini que ens permeti continuar treballant, i idear un objectiu positiu que pugui ser compartit per com més gent millor. El que volem ser ho hem de decidir de la manera més consensuada possible, perquè, si no, no té sentit. No es tracta d’imposar el que nosaltres pensem sinó de debatre, sensibilitzar i convèncer. I d’aquí neix la idea de la candidatura de paisatge cultural a la UNESCO. Des de l’any 1992 hi ha aquesta figura, dins de la Llista de Patrimoni Mundial i, doncs, per què no? En l’última jornada vinculant paisatge i valors vam portar en Joan Reguant, d’ICOMOS Andorra, a parlar sobre els paisatges vitícoles del patrimoni mundial, que acabaria sent el “director” de la nostra candidatura.

—I aquí comença l’aventura de la candidatura.
—Sí. De fet, amb aquestes jornades va néixer l’associació Prioritat.

—El concepte ‘paisatge cultural’ què implica? Què s’entén per paisatge cultural?
—No sé si en aquell moment ja parlàvem de ‘paisatge cultural’. Perquè ara costa de fer marxa enrere i parlar com parlàvem aleshores, que parlàvem d’una altra manera. Però paisatge cultural, aleshores i ara, no deixa de ser un concepte que qüestionem també. Perquè si diem que el paisatge és el resultat de la interacció de les persones damunt d’un entorn, d’un espai físic primigeni, tot paisatge és cultural. Penso que el salt conceptual és plantejar la idea dels valors del paisatge. Al principi, en parlàvem sense saber gaire de què parlàvem, tot i que sabíem que era un element clau. Al principi parlàvem de ‘valor’ sobretot amb matisos econòmics: el valor afegit d’un producte. És una visió més materialista. Vam fer una campanya que deia: ‘Vi + Oli + Paisatge = Futur’. Una campanya que va tenir el suport tot el sector vinícola. I era el paisatge a l’ampolla. Això és parlar d’un valor econòmic sobretot.

—I com vau evolucionar en el concepte dels valors del paisatge?
—Evolucionem a mesura que evoluciona el procés de la candidatura. Presentar una candidatura té unes exigències per part de la UNESCO, s’ha de fer d’una determinada manera, presentant un dossier. Ha de tenir uns estudis, informació i documentació de molts àmbits, perquè parlem de paisatge, que és un concepte molt complex i transversal. Tots aquests estudis estan enfocats a demostrar que tu tens el que ja hem dit, un ‘valor universal excepcional’, que és el que et dóna dret a estar a la Llista del Patrimoni Mundial. Si no demostres que el teu paisatge té un valor universal excepcional, ja pots plegar. Clar, això, d’entrada sembla molt bèstia! A poc a poc, el dossier et fa descobrir, conèixer i reconèixer.

—No hi havia consciència de ser un paisatge excepcional.
—No. Veníem de segles de tenir, com a territori, l’autoestima per terra, provocada per la nostra manera de ser i per la manera de ser dels altres, que ens consideraven un no res. En el millor dels casos, érem invisibles.

—I us poseu a fer el dossier.
—Sí. La UNESCO té un guió molt estricte. El primer capítol és la ‘descripció del bé’. En argot UNESCO “el bé” és el que tu presentes, que pot ser un monument, un paisatge, etc. En tractar-se d’un paisatge, has de descriure tot el medi físic i biòtic d’aquest paisatge, començant pel més primigeni que hi ha, que és la geologia, fins a la vida que hi ha, passant per l’orografia, el clima, la flora, la fauna, la geografia, i tot plegat. Després hi ha la història d’aquest paisatge. Perquè, si el paisatge és cultura, has d’explicar la història des que el territori comença a ser habitat fins ara. Com s’ha construït i com es llegeix la seva història en el paisatge.

—Hi ha una part material i una immaterial. I en aquest procés, quins valors excepcionals descobriu?
—El que fem, suposo, és posar noms i cognoms científicament fonamentats a elements molt primaris, a intuïcions i a sentiments, que ja teníem. Però érem un territori poc estudiat… Descobrim que tenim una geologia extraordinària. Hi ha una diversitat geològica molt excepcional en un espai tan petit i ben delimitat com el nostre. Totes les eres geològiques són aquí, i per uns determinats camins, amb dues hores, pots transcórrer quatre-cents milions d’anys geològics. Aquesta realitat ja t’apunta un valor, que és el de l’alta diversitat, que és el mosaic. I quan estudiem el clima, ens trobem amb el mateix: hi ha un munt de microclimes en aquest espai. I quan estudiem la flora, la fauna i les orientacions, doncs ens anem trobant la mateixa diversitat. I aquesta diversitat condiciona l’activitat que s’hi fa al damunt. Aquesta orografia, que en Josep Pla defineix com a ‘paisatge cataclismàtic’, condiciona la vida que s’hi fa, perquè segons què no s’hi pot fer. Però no només el què s’hi fa sinó també el com es fa i el que en resulta. Clar, la primera activitat productiva va ser la mineria, però paral·lelament també l’agricultura. I l’agricultura, deguda a la varietat geològica i als microclimes, dóna uns productes en un tros que són diferents del tros del costat. Veiem que aquesta diversitat originària crea i conforma un mosaic, que també ens explica la part més immaterial d’aquest paisatge (la llengua, la toponímia, el patrimoni festiu, l’espiritualitat).

—El paisatge cultural del Priorat entès com un mosaic.
—Nosaltres teníem clar que volíem presentar tota la comarca, que és una unitat paradoxal, perquè és feta de forces centrífugues i centrípetes alhora. Que no és uniforme, però a la vegada és única. I quan l’estudiem, descobrim que això és la definició de mosaic: és el resultat del conjunt de totes les coses, i no pas una sèrie de coses sumades. Això és el que ens va apareixent amb els estudis que confeccionem per al dossier.

—Què més descobriu?
—Descobrim i ens fan descobrir (i aquí la mirada de fora és important, perquè la mirada de dins no té la distància suficient per a percebre segons què) que aquest paisatge té una gran nitidesa. Que no trobem els espais confusos i confusionaris que hi ha en altres llocs, que no saps on comença l’espai habitat i on s’acaba l’espai conreat i l’espai que no és ni una cosa ni altra… El paisatge del Priorat es llegeix molt bé, té capacitat d’explicar-se. I no només es llegeix bé, sinó que té un contingut de qualitat. Que és forma i contingut. Per exemple, el patrimoni de la pedra seca, que és un dels fils del relat, il·lustra la diversitat geològica en els seus marges i explica usos de l’aigua, organització del treball… La manera com estan distribuïts els pobles i com els trossos estan organitzats (la parcel·lació heretada). I els camins, densos des d’èpoques remotes expliquen delimitacions territorials, etc. I des del punt de vista immaterial la gastronomia, les festes, tradicions, toponímia… il·lustren tot el saber vinculat a l’agricultura, Es va teixint un entramat que té molt sentit i que té un relat que és molt sòlid.

—La candidatura del paisatge del Priorat a patrimoni mundial de la UNESCO té algunes singularitats que caldria destacar: és una candidatura impulsada i desenvolupada sobretot per la societat civil (associacions, col·lectius professionals, culturals, persones…), fet que és excepcional, perquè les candidatures acostumen a ser impulsades pels estats o institucions públiques. I, per altra banda, la vostra candidatura s’entén com un procés de descoberta, coneixement i conscienciació pel propi paisatge.
—De fet, també penso que hi ha hagut una evolució interna. Al principi, quan vam tenir la idea esbojarrada de presentar una candidatura, teníem molt clar que el que ens interessava era el camí a fer, perquè la UNESCO t’exigeix un coneixement a fons dels valors i que els garanteixis que aquests valors els continuaràs tenint. És a dir, que gestionaràs aquest paisatge de manera adequada.

—Preservant-los.
—Més que preservar, que també, es tracta de gestionar. Perquè preservar, salvaguardar o guardar es pot interpretar com a aturar, fixar la imatge. Però el repte es troba en la idea que el territori continuï vivint, perquè els paisatges són dinàmics i no tenim vocació de ser un paisatge fòssil. Per això l’exigència de la UNESCO, la del compromís de la gestió, a nosaltres és la que ens atrau, perquè és la que ens ha de permetre i obligar a buscar entre tots la manera de gestionar el paisatge. Perquè la consciència de tots plegats faci que sigui impensable que es proposin segons quins projectes i que la mateixa gent del territori ja faci les coses tenint en compte aquests valors. Que a l’hora de triar la manera de fer les coses, el criteri no sigui només allò que és més barat i funcional.

—El gran repte del projecte és prendre una consciència col·lectiva sobre el paisatge.
—Evidentment, aquest és l’objectiu de fons. Ara, perquè aquest objectiu tingui garanties d’èxit, calen moltes altres coses que poden ser més perifèriques o circumstancials.

—Què voleu dir?
—Que la comunitat, la gent, pot prendre consciència de moltes coses, però no estem aïllats, no som una illa autosuficient per poder decidir en tots els termes. Som una comarca petita, poc poblada, amb un pes específic molt minso, i hem de ser realistes. I, a més a més, les competències sobre aquest territori, pel que fa a competències legals i a la planificació, depassen els àmbits de la comarca. Per tant, no n’hi ha prou que aquí ho tinguem molt clar, encara que sigui el fet principal. Hem de fer que pugi més amunt. I que s’entengui en la seua complexitat.

—Com s’ha rebut el treball de la candidatura en les instàncies institucionals? Generalitat, Diputació de Tarragona, els Consells comarcals, ajuntaments.
—Hi ha dues coses a tenir en compte. Quan la candidatura va néixer de la societat civil, els impulsors vam tenir clar que havia d’anar més enllà, sobretot en l’àmbit de l’administració local. Els ajuntaments han d’estar implicats en la candidatura, s’ho han de creure i han de fer conlloga amb tota la resta. És l’administració més pròxima i en el cas dels pobles petits, com és el nostre cas, pròxima en tots els sentits de la paraula, perquè no hi ha una professionalització de la política. Naltros vam començar a treballar des del començament amb tres eixos: el territorial, l’acadèmic i l’institucional. En l’àmbit institucional teníem clar que el primer havia de ser el municipal. I, de fet, des del començament ja hi ha ajuntaments que se sumen a Prioritat. Per altra banda, hi ha els requisits de la UNESCO, perquè les candidatures no les presenta la gent ni les entitats, les presenten els estats. Són els estats membres que han signat la Convenció del Patrimoni Mundial els que presenten les candidatures. Per tant, aquí és Espanya. També és cert, com deies, que habitualment són les institucions que promouen candidatures, de manera que ja troben la fórmula. En els deu anys de camí que hem fet, la complicitat de les administracions locals ha anat venint. Però hi ha un canvi substancial a partir del 2013.

—Què va passar al 2013?
—Seguint tots els protocols de la UNESCO, naltros hem hagut de fer un camí institucional: l’Estat espanyol havia de tenir coneixement de la nostra candidatura, la va haver d’avaluar i d’inscriure en la ‘llista indicativa’, que és un requisit sine qua non per presentar candidatures a la UNESCO. Els estats han de fer una tria de totes les propostes i les posen a la llista indicativa, que eleven a la UNESCO, i on s’han d’estar com a mínim un any. Cada any l’estat n’agafa dues (a partir d’aquest 2019 només en pot agafar una) i la presenta a la UNESCO. Però en el cas de les propostes que arriben de Catalunya, primer s’han de presentar a la Generalitat i és la Generalitat qui presenta les candidatures catalanes al Consejo del Patrimonio Histórico del Ministerio de Cultura.

—I com va anar amb la Generalitat?
—Vam anar a la Generalitat i al Parlament al mateix temps. Vam anar al Parlament perquè la candidatura havia sortit de la base i qui representa la gent és el Parlament. I del Parlament, l’abril del 2012, en va sortir una declaració institucional de suport a la candidatura. Amb això i amb un esborrany sintètic de plantejament de candidatura vam anar a la Generalitat. A la Generalitat ens vam trobar que estaven endreçant tot el tema de les candidatures i havien fet una espècie de manual a cenyir-se per presentar candidatures. Nosaltres vam estrenar aquest nou mecanisme. Trobo interessant que es defineixi un mecanisme, però cal dir que els continguts d’aquest manual de requisits que has de complir per entrar en consideració és molt millorable.

—Superat el tràmit de la Generalitat, se us va inscriure en la llista indicativa.
—El gener del 2014 la candidatura del Priorat-Montsant-Siurana, paisatge cultural agrícola es va inscriure en la llista indicativa espanyola. És a partir d’aquí que d’una manera més formal, el Consell Comarcal del Priorat i la Diputació de Tarragona s’incorporen al projecte i juntament amb l’associació Prioritat passen a ser les tres potes que impulsen la candidatura. Això, de tota manera, no té mai una formalització jurídica.

—A partir d’aquí, les administracions prenen consciència de l’abast de la candidatura i de la importància de la gestió del paisatge?
—Prendre consciència és potser massa fort. Diguem que se’n van adonant que això tira endavant i que ells també han de tirar endavant.

—I avui, que la candidatura és a punt de ser admesa per la UNESCO, les institucions ja estan implicades al cent per cent?
—Jo continuo pensant que les administracions, més enllà de les locals, no en són prou conscients. Catalunya té monuments inscrits al Patrimoni mundial: Poblet, Tarraco, les obres de Gaudí, les esglésies de la Vall de Boí… Però, és clar, això són monuments amb una gestió molt ben delimitada. Un paisatge és molt bèstia, perquè hi entra tot i això implica a tothom. Paisatge no és només la postal ni la visió estètica, sinó que paisatge vol dir que s’ha de gestionar tot el que passa al darrere del decorat estètic. El paisatge reflecteix la gestió d’un territori. Si això no ho tens molt clar, ho tractes com un mer aparador i fas maquillatge. I aquesta part és tramposa, perquè pots falsificar la realitat.

—A Catalunya, el Priorat és el primer precedent de paisatge candidat a la Llista del Patrimoni Mundial, tot i que no és el primer dels Països Catalans.
—Hi ha inscrits la Serra de Tramuntana a Mallorca i el Palmerar d’Elx. El Palmerar és un element molt delimitat i molt singular, perquè és un paisatge africà posat aquí, i es gestiona amb característiques de monument. En canvi, la Serra de Tramuntana té totes les implicacions, com el nostre paisatge, i tenen problemes seriosos, perquè la gestió no està ben resolta.

—Anem a la mare dels ous, que és el Sistema de Gestió del paisatge. Com l’heu plantejat?
—A la part de la gestió de la candidatura, cap.5, hem de garantir que es mantindran els valors que diem que representem millor que els altres territoris, que és aquest mosaic d’agricultura mediterrània de terra endins i de muntanya mitjana. Has d’explicar aparells normatius i mecanismes de gestió que el garantiran. Per tant, has de demostrar que et dotes d’un Sistema de Gestió sòlid per a un paisatge que pot ser declarat patrimoni mundial. I això vol dir que la preservació dels seus valors és important no només per la gent que l’habita i el fa, sinó per la humanitat sencera. Poca broma. Per tant, això és super exigent. La Convenció del Patrimoni Mundial té rang de llei superior a la normativa local i estatal. És com la Convenció dels Drets Humans. I això és el que penso que les administracions no tenen clar: l’abast. I aquest Sistema de Gestió l’hem plantejat com ho hem plantejat tot, és a dir: des de baix i de manera participada. I de la mateixa manera que hem fet el dossier acadèmic tirant de veta del talent propi del territori, sempre que hem pogut (i també, evidentment, amb la complicitat de les acadèmies i especialistes que s’hi han sumat), doncs amb el sistema de gestió volem fer el mateix.

—I què és?
—Treballar en el territori amb tots els valors identificats en el dossier. Perquè la gent faci també l’exercici d’identificar els valors del seu entorn immediat, amb el que ells representen: administracions locals, sectors econòmics i productius, culturals, entitats diverses. Això vol dir que fem tot un procés, que dirigeix l’Observatori del Paisatge de Catalunya, gràcies a un conveni amb la Diputació de Tarragona. Conjuntament (Prioritat, Observatori del Paisatge i Consell Comarcal) fem aquesta feina: s’estudia la normativa; s’analitzen casos de paisatges similars, si tenen desenvolupats alguns sistemes de gestió o alguns plans d’acció; i en el territori es fan una sèrie de sessions amb els ajuntaments de la comarca, amb el sector agrari (Unió de Pagesos), el sector de l’ensenyament (mestres i professors), associacions de dones, joves… I anem fent aquesta capil·laritat, aquest exercici, de posar-nos d’acord amb el reconeixement d’uns valors. Si reconeixem uns valors, tindrem ganes de preservar-los. I després ens preguntem com els hem de preservar aquests valors. Aquí arriba la segona part: ens haurem de posar d’acord sobre quina mena d’actuacions farem als elements concrets que representen aquests valors.

—Poseu un exemple.
—La nitidesa és un dels valors genèrics del nostre paisatge cultural. Les formes dels pobles contribueixen a la nitidesa del Priorat. Per tant, s’han de gestionar urbanísticament els pobles, perquè no es comencin a fer coses rares que engeguin a rodar la nitidesa. Si els camins contribueixen a la llegibilitat del paisatge del Priorat, doncs s’han de gestionar els camins perquè continuïn explicant aquella història. I el patrimoni de la pedra seca també, i el mosaic agrari, etc.

—I en quin punt us trobeu ara de tot aquest procés de treball?
—La qüestió és que el Sistema de Gestió no s’acaba mai i l’entenem d’una forma dinàmica. Però l’havíem de tancar per enviar el dossier a la UNESCO. Va ser l’última part que vam tancar del dossier de candidatura. Vam incorporar les diagnosis que havíem fet i també s’hi han refós els altres projectes que s’estaven treballant: la Carta Europea del Turisme Sostenible i la Carta del Paisatge del Priorat, que s’ha elaborat durant aquests deu anys de la candidatura.

—I com es concreta tot plegat?
—Hem tancat el Sistema de Gestió amb tres línies estratègiques i amb cinquanta-una actuacions o programes, que és el Pla d’acció, i amb un organigrama i un ens de gestió que inclou tres nivells: el nivell de decisió, que és la Comissió del Paisatge i la Sostenibilitat, on hi ha tots els actors identificats com a protagonistes d’aquest paisatge (s’ha fet prèviament un mapa d’actors): societat civil, administracions, etc. En aquesta Comissió del Paisatge hi ha unes trenta persones. A fi que sigui més operatiu, hem creat la Comissió Permanent, on hi ha representats el departament de Cultura, el departament de Territori, el departament d’Agricultura, la Diputació de Tarragona, el Consell Comarcal del Priorat, l’associació Prioritat i l’Observatori del Paisatge. El segon nivell és l’espai de l’execució, que és l’Oficina del Paisatge, on hi ha els tècnics que desenvolupen i despleguen les actuacions previstes en el pla d’acció, en funció de les prioritats establertes. I en un tercer nivell hi ha l’espai de participació, que són els fòrums. Pensem que l’ADN de la candidatura, que és treballar de baix a dalt i la presa per part de la comunitat i de la societat del seu futur, ha de continuar essent el motor. El paper dels fòrums és, doncs, fonamental per continuar el debat del model i elevar propostes d’actuacions.

—I quins fòrums s’han creat?
—El primer que vam crear és el fòrum agrari, on hi ha una persona dedicada a dinamitzar-lo. Després hi ha el fòrum de turisme; el fòrum d’ensenyament; i es troba en procés de creació el fòrum de cultura. Dins del fòrum agrari es treballa el banc de llavors i varietats autòctones, el tema de la sobirania alimentària, el tema de la distribució i comercialització a petita escala… El fòrum de turisme ja ha creat un grup de treball sobre la capacitat de càrrega i un altre sobre esdeveniments esportius diversos.

—Quina feinada que heu fet. És impressionant. I essent avantguarda, que vol dir obrint camins!
—[silenci].

—Hi ha dos temes que preocupen i molt al Priorat i que poden determinar el futur i el paisatge de la comarca. Un és la despoblació i l’altre els pocs joves que aposten per viure de l’agricultura. Són temes de present i de futur. Com s’afronten dins del dossier i en l’àmbit de la gestió?
—Clar, aquests dos temes són d’aquells que dèiem abans que s’ha de tenir en compte el context global i que no depenen només de nosaltres. No és només un problema del Priorat sinó un problema generalitzat de les zones rurals, agrícoles, on l’agroindústria no és el model. Per això és on més necessitem la implicació d’altres estaments. Des d’aquí, no parem d’exigir i interpel·lar aquells polítics i administracions que poden posar en marxa iniciatives i polítiques serioses que ajudin a frenar el descens demogràfic i garantir el relleu generacional a l’explotació agrària d’una determinada manera. I dins del Sistema de Gestió, una de les actuacions prioritàries previstes és la creació d’un banc de terres per facilitar l’accés o la continuïtat en l’explotació agrària dins la nostra realitat i la manera d’entendre el model agrari que configura aquest paisatge.

—De petits productors.
—De petita escala, de dimensió humana, d’un model d’explotació més directe que no pas el que planteja l’agroindústria o les grans propietats o les grans empreses, que canvien la relació del pagès amb la terra i la relació de la gent amb la terra, tan si ets pagès com si no ho ets. Tot s’acaba reflectint en el paisatge: aquí parlem de mosaic, tant en dimensions com en cultius. L’homogeneïtzació és el contrari del mosaic.

—L’agricultura de petita escala també preserva la pagesia.
—Sí, que el pagès no passi a convertir-se en el jornaler de les grans empreses. Finalment, la raó de ser de tot aquest procés i projecte és treballar perquè la gent pugui viure dignament en aquest territori del que s’ha fet sempre. I que no estigui obligat a marxar ni a res. Una cosa és triar. I l’altra estar obligat. Però perquè puguis triar de la manera més lliure i conscient possible, has de tenir el coneixement d’aquests valors que el teu paisatge representa. Perquè si no tens autoestima ni ets conscient dels valors que tens, no triaràs, et faran triar, et faran creure que tries, però en el fons t’estaran enredant.

—Aquest mosaic evidencia l’existència d’un policultiu. Es trenca la idea que el Priorat només és terra de vinya i de vi. Això ho ha entès el sector vitivinícola?
—Hi ha de tot, com a tot arreu. Però jo crec que si els valors d’aquest paisatge són la diversitat des del seu origen, des de la geologia vull dir, i el món del vi justament posa en valor aquesta diversitat, doncs s’ha d’anar replicant a diferents escales. El mosaic és absolutament beneficiós per qualsevol mena de conreu i de cultiu. Fins i tot des del punt de vista més biològic, pel tema de plagues, de gestió d’incendis… Que es conegui el Priorat només pel sector del vi és una llàstima. És clar que com a mínim es coneix, que abans això no passava, però en la societat actual la tendència al reduccionisme és també una altra plaga. Com que ho simplifiquem tot, sembla que ens costi anar més enllà de les etiquetes. Però, en canvi, és la complexitat de les coses la que les fa interessants. El policultiu en aquest sentit ni contradiu ni perjudica ni falseja la força del món de la vinya i el vi, al contrari, l’enriqueix. I dins del món del vi això la majoria ho entén. Les dues denominacions d’origen formen part activa de l’associació Prioritat i molts cellers també.

—L’altre tema candent del Priorat és el turisme: Siurana es troba massificat d’escaladors, per exemple. Com us el plantegeu?
—Es tracta de trobar el model que ha de contribuir a l’objectiu de trobar la manera, com dèiem, que la gent d’aquí pugui viure dignament, fent l’activitat que triï, basada molt en l’agricultura. Però, és clar, no vivim aïllats del món i el fenomen del turisme arriba a tot arreu, és un fenomen que va sol i és molt difícil de gestionar. És la contradicció de voler ser visible per una banda, però per altra banda no voler desvirtuar el que consideres que són els valors compartits. Si tenim uns valors que també passen pel sentit de l’escala, la dimensió, l’equilibri, i altres elements immaterials com són el silenci i la tranquil·litat, el ritme pausat, la cosa petita que comporta una manera de relacionar-te amb el teu entorn… Això és un equilibri fràgil. Si el trenques, t’està tirant pedres contra la pròpia teulada i també contra els que et vénen a visitar. Si els que et vénen a visitar per unes determinades condicions es troben que les condicions se n’han anat en orris, doncs ni tornaran ni aconsellaran la visita a ningú. Com ho hem de fer? Aquest és el repte. Nosaltres hem d’oferir un model, una manera de rebre els visitants que tingui com a filosofia compartir el que som i el que tenim. No pas vendre-mos. Si el que volem és vendre-mos, serà vendre-mos l’ànima al dimoni i s’haurà acabat el “producte”. Això des del punt de vista més material. És ben diferent oferir i compartir el que som i el que tenim, amb les condicions més òptimes possibles de qualitat.

—I les administracions?
—Els hem d’exigir sense parar que respectin el nostre model, no que ens imposin models que es basen en altres criteris, que són quantitatius i prou. O criteris que responen a realitats diferents. Si en el món del vi hem aconseguit canviar el criteri de quantitat pel de singularitat, qualitat, petita escala i proximitat, doncs amb el turisme també hem de triar aquest camí. Comerç de proximitat, aposta per la qualitat, per la dimensió i pel respecte a la gent que està al territori vivint-hi cada dia.

—Per acabar…
—Voldria afegir un tema de l’àmbit de la planificació: hi ha dues coses que estan damunt de la taula, sobre les quals nosaltres ja hem tingut reunions, perquè hi volem incidir (el que passa és que la nostra capacitat és limitada, perquè tenim un problema greu de massa crítica, som pocs i no podem abastar tot el que volem abastar i això és molt frustrant a vegades): la llei dels espais agraris, que creiem que és una oportunitat interessant perquè hi ha moltes coses que diu a la llei que nosaltres ja fem o ja hem fet, i voldríem poder treballar-la. I també ens interessa la nova llei del territori. El que diem constantment a les administracions és que ens oferim per a ser ‘territori pilot’, per assajar polítiques que s’adeqüin a la realitat i a la voluntat del model d’aquell territori. Haurien d’entendre i estar contentíssims que un territori treballi activament per definir el seu model i vulgui experimentar una sèrie de coses. Tenim una actitud activa i proactiva que des del món de la política s’hauria de celebrar. I s’hauria d’aprofitar. Insisteixo, crec que encara no s’han adonat de l’oportunitat que representa la feina que estem fent. No només pel Priorat sinó també pel país. I això és una mica trist.

—Certament, el treball sobre el paisatge i el territori que heu fet amb la candidatura es podria prendre com a guia i model per a altres territoris.
—La candidatura és un projecte de país. Suposem que la UNESCO ens inscrigués. Si ho fes, el que estaria dient és que això que tenim aquí, els prioratins i tot el país, és important per tot el món. Per tant, si la UNESCO entén que el paisatge del Priorat és important pel món, la Generalitat no ha d’entendre que és important per Catalunya? No només per identificar i preservar uns valors, sinó per aquest Sistema de Gestió del qual ens hem dotat, per aquesta manera de fer participativa, d’implicar la comunitat d’una manera el més sòlida possible, que no s’acaba mai. Per aquest exercici de governança. Tenim mancances, però anem avançant, amb ritmes diferents, i la complicitat del govern del país hauria d’ajudar, perquè si des del govern se li dóna la importància que això té i es creu que això pot ser interessant per a altres territoris, per a caminar conjuntament en la definició d’un model de país (no hem de fer un nou país?), doncs si des de les instàncies del govern això es posa en valor i se li dóna els recursos necessaris, molts que no han arribat encara a un cert nivell de conscienciació faran un salt, que això és important també. Això és bàsic i és un dels objectius també. I la veritat és que no ens pensàvem que costés tant convèncer les nostres administracions supralocals que això no s’acaba aquí, que això és interessant per engegar dinàmiques no només aquí. Les nostres ganes i l’oferiment de compartir la nostra experiència hi ha estat des del principi.

—Us fan més cas a fora?
—Fins ara sí. Hem anat a fer xerrades a l’estranger: a França dues vegades, a Colòmbia… Aquí, sí, però… També voldria dir que els més directament implicats, que són la Direcció General de Patrimoni Cultural del departament de Cultura han estat punta de llança dels que realment s’ho creuen. Però ja sabem que el departament de Cultura és el menys dotat i que el paisatge és transversal i implica molts altres sectors i són tots que hi han d’estar. Una de les altres coses que intentem és contribuir a la coordinació interdepartamental.

—A finals de juny o primers de juliol del 2019 se sabrà si la UNESCO inclou la candidatura del Priorat a la llista del patrimoni mundial. Però abans, a primers de maig, teniu un altre projecte important, la celebració del congrés ‘Paisatge, agricultura i dona’.
—En aquesta mateixa línia, el que volem és crear complicitats i intercanvis de tota mena amb paisatges agrícoles d’arreu del món. Perquè la salvaguarda d’uns valors que representem uns i altres, cadascú a la seva manera però que estan íntimament relacionats, serveixi per donar-nos força mútuament i per enriquir-nos. I perquè si mai ens inscriuen, passarem a ser un referent, i tot això ho volem compartir. Cal continuar treballant perquè el paisatge és dinàmic i aquest model és dinàmic i perquè cal trobar en cada moment les maneres més adequades de tirar endavant. Proposem un simposi internacional els dies 9 i 10 de maig que es dirà ‘Paisatge, agricultura i dona’. Paisatge i agricultura no cal explicar perquè hi són i hem inclòs ‘dona’, perquè a la dona li ha passat com al paisatge, que ha estat invisibilitzat. Però en aquests contextos de paisatges agrícoles de petita escala, la dona és fonamental. I el que volem és parlar de diferents eixos: els valors d’aquests espais agraris imprescindibles per a la sostenibilitat real del planeta; el model que proposem enfront de models anorreadors de les persones i dels seus conreus; la governança, perquè en la gestió i el compromís el paper de la societat civil sigui bàsica; i el Priorat. Perquè ho farem a Escaladei. És previst que vingui gent de tota la Mediterrània, d’Amèrica Llatina, d’Àfrica i d’allà on puguem. Hi sou convidats!

Fotografies: Júlia Viejobueno, Roser Vernet, Jonàs Macip i Montserrat Serra.