29.06.2024 - 21:40
|
Actualització: 30.06.2024 - 10:21
Al número 13 del carrer de la Resclosa de Prats de Lluçanès –abans, el 5–, al costat de Cal Pastor i Cal Manco, hi ha Cal Vicenç, la casa on va néixer i viure durant vint-i-dos anys Roser Fàbregas Vilà (1900-1983), una pradenca que va formar part de les xarxes de Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i que va sobreviure al camp de concentració de Ravensbrück, un dels camps de concentració majoritàriament de dones més grans d’Alemanya.
Fins fa poc més de tres anys, la història de Roser Fàbregas havia restat enterrada sota el silenci de la història, de familiars, de testimonis i d’institucions, fins que la periodista Anna Gorchs i la historiadora Roser Reixach, totes dues pradenques, van descobrir-la el 2021, després d’anys d’investigació sobre la guerra del 1936-1939 al poble. De fet, plegades han editat Guerra i repressió a Prats de Lluçanès (2019), han estat comissàries de l’exposició “Desenterrant la memòria. Els primers anys de repressió franquista a Prats de Lluçanès” i guionistes de la peça audiovisual Una generació de silenci. La repressió franquista a Prats de Lluçanès.
Gorchs i Reixach tan sols tenien documentades tres persones de Prats de Lluçanès deportades a camps de concentració, però el Dia de les Víctimes de l’Holocaust del 2021, mentre cercaven al web del Banc de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya, els va sorprendre de trobar-hi un quart nom, el de Roser Fluvià. “Fluvià no és un cognom de Prats”, expliquen Gorchs i Reixach. “Penses: bé, potser és algú que hi va néixer per casualitat, però que no hi va fer vida, o que és un error, que també ens hi hem trobat.” Investigant en diferents direccions, van descobrir que Fluvià era el cognom que va adoptar Roser Fàbregas quan es va casar, a vint-i-dos anys, amb Josep Fluvià, del Vallespir. La família Fàbregas no era desconeguda per a Gorchs ni Reixach: Gorchs, de Cal Pastor, és veïna de Cal Vicenç. Tot i que Gorchs, per edat, ja no ho recorda ni va coincidir-hi, sí que explica que la seva mare en recorda les germanes i el pare. Una de les germanes és “la tia Ramona”, tal com l’anomena Enric Fluvià (1931), fill de Roser Fàbregas i Josep Fluvià. “La meva mare en recorda les germanes i el pare. Et diuen: ‘Ah, sí, va marxar a França’, i prou. Com pot ser que algú desaparegui del poble, quan és un poble tan petit on ens coneixem tots, i et diguin: ‘Ah, va marxar.’ No heu demanat mai més què els havia passat? Doncs no”, explica Gorchs. Aquest és el silenci que han volgut trencar aquestes dues pradenques, que han dedicat hores i esforços a explicar la història de Roser Fàbregas, modista i membre de la Resistència francesa, i que recullen al llibre Roser Fluvià. Una pradenca a Ravensbrück (2023).
La vida de Roser Fàbregas Vilà
Roser Fàbregas Vilà va néixer el 8 d’octubre de 1900 a Prats de Lluçanès. Era filla de Ramon Fàbregas, fuster, i Teresa Vilà, mestressa de casa. El pare va ser un dels pradencs represaliats pel franquisme, acusat de ser un dels organitzadors principals del moviment revolucionari que hi va haver al poble el juliol del 1936.
Roser Fàbregas era la segona germana de quatre. El 2 de febrer de 1923, va casar-se amb Josep Fluvià Llorens, que feia dos anys que havia arribat al poble per treballar a La Mariposa, la fàbrica d’espardenyes. Ell era natal de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir), població on van tornar a anar a viure a partir de la dècada del 1930, després d’haver passat per Vic (Osona), Barcelona i Torroella de Montgrí (Baix Empordà). Van traslladar-s’hi amb els seus dos fills, Josep Fluvià i Enric Fluvià (1931). No se sap per què van decidir d’anar-se’n de Prats de Lluçanès i anar a Sant Llorenç de Cerdans. Van instal·lar-se a un pis molt petit del carrer de la Sort, la Villa Belle Vue, un edifici de cinc pisos de què Enric Fluvià recorda especialment un metge romanès, Chiva Rabionovici, a qui agraeix que salvés la vida de la seva mare. “Aquest metge també va ser deportat perquè els alemanys el consideraven rus”, explica Fluvià a VilaWeb, amb una memòria impecable. Rabionovici era un metge militar i, segons que relata Fluvià, va saber cuidar la seva mare quan va tornar del camp de concentració de Ravensbrück el 1945. “Molta gent que va sobreviure va morir pocs mesos després. Van rebentar de menjar massa. La meva mare, quan va tornar, pesava vint-i-tres quilos. Vint-i-tres! Era només ossos i pell. Tothom deia: ‘Menja això, menja allò!’ I això no va bé, perquè tornaven amb l’estómac com un ou.” Al poble, Roser Fàbregas era coneguda com la Fluviana i, segons que narren Gorchs i Reixach al llibre, als informes de la Resistència és presentada com a Madame Fluvià. “Suposem que va ser un sobrenom adjudicat des de certs sectors de la clandestinitat.”
A banda de passadora, Roser Fàbregas treballava de modista, per això, tal com expliquen Gorchs i Reixach, no era estrany veure entrar i sortir gent de casa seva. “El seu fill [Enric Fluvià] ens deia que la gent veia normal que entressin i sortissin. Potser, d’una altra manera, sí que s’haurien demanat què hi passava.” Així i tot, Gorchs i Reixach diuen que sembla que aquest ofici era per a dissimular la feina de passadora.
La tasca de passadora de Roser Fluvià
Roser Fluvià va començar a treballar a la Resistència l’agost del 1940, a la xarxa Alibí, que més endavant, el 1944, va fusionar-se amb la Maurice. Feia d’agent d’enllaç: ajudava a travessar la frontera de l’estat francès a l’espanyol als aliats i també traspassava documentació.
Aquestes xarxes d’evasió, que s’encarregaven bàsicament de traspassar informació i acompanyaven fugitius de tot Europa fins a arribar a l’estat espanyol, van començar a crear-se a final de la guerra del 1936-1939 i principi de la Segona Guerra Mundial. Tal com s’explica al llibre, entre el 1940 i el 1941 van entrar en funcionament algunes xarxes que es dedicaven a passar jueus. Així i tot, la major part van crear-se entre el 1942 i 1943, i normalment tenien tres missions: transmetre d’informació a Londres; evadir documentació i persones i, finalment, preparar accions de sabotatge.
“Dins la resistència, hi havia diferents línies segons què feien i on ho feien. Pel que deduïm, ella es va apuntar a una d’aquestes xarxes perquè va tenir coneixences amb un grup que, segons que sembla –no ho tenim clar–, va passar per casa seva a la retirada de la guerra civil espanyola”, diu Reixach. Aquest grup formava part del Front Nacional de Catalunya i, entre els membres, hi havia Manuel Valls de Gomis (1914-2002), que va ser secretari de Lluís Companys. El 1938, va fugir de l’estat espanyol i va estar tancat al camp de concentració de Sant Cebrià (Rosselló), segons que recullen Reixach i Gorchs al llibre. Valls de Gomis era un dels organitzadors de la xarxa Louis Brun, que s’encarregava de passar documentació i persones de l’estat francès a l’espanyol. Una xarxa que posteriorment es va fusionar amb la Maurice, en què treballava Roser Fluvià. Enric Fluvià recorda a Manuel Valls de Gomis com el cap de la seva mare. “Algun cop havia vingut a casa a fer visites”, diu. Reixach i Gorchs continuen el relat així: “Segons el seu fill, amb aquesta gent que va passar per allà, van establir contacte, i la Roser Fluvià va començar a ajudar els qui passaven i fugien de la retirada. Com que sabia que el seu pare havia estat represaliat pel franquisme, en certa manera, i segons que diu Enric Fluvià, volia venjar-se’n d’alguna manera i anar contra aquest règim que s’havia instaurat a Espanya. D’alguna manera volia col·laborar contra el nazisme.”
Roser Fluvià era l’agent número 70 i formava part de la categoria P2. Generalment, els agents de les xarxes es dividien en tres categories segons la dedicació: els P0 eren ocasionals i voluntaris; els P1 –permanents de categoria 1–, els qui tenien una activitat regular dins la xarxa, però, alhora, mantenien la seva feina i, finalment, els P2 –permanents de categoria 2–, que es dedicaven exclusivament a aquest servei. “Segons que hem trobat als documents i ens ha explicat el seu fill, anava a buscar determinades persones, bàsicament a Perpinyà, les acompanyava a casa seva, a Sant Llorenç de Cerdans, i allà s’hi estaven bàsicament un dia o dos. Després hi anava un guia que els ajudava a travessar la frontera.” El relat de Reixach és exactament tal com ho recorda Enric Fluvià, que, a més, afegeix: “Normalment, es quedaven un o dos dies a casa. Si hi havia neu, potser una mica més.” Gràcies a “contrasenyes”, Fàbregas sabia exactament on anar a buscar la documentació i la gent.
El testimoni d’Enric Fluvià, fill de Roser Fàbregas
Parlar-ne amb Enric Fluvià és emocionant perquè recorda “perfectament” aquella època, tal com ell mateix puntualitza. Recorda dies concrets, dates i converses i, tot i que podríem pensar que era massa petit per a saber què passava a casa seva, diu que n’era ben conscient. “A casa no hi havia cap secret. Jo tenia onze anys, ho sabia perfectament. No calia que ens digués res, la mare. Tots ho sabíem. Hi ha coses, a la vida, que no s’obliden mai.” Parlem amb ell per telèfon perquè viu a Perpinyà, però relata la seva història i la de la seva mare amb la mateixa precisió que va explicar-la a Gorchs i Reixach en persona.
Un dels dies que recorda amb més pèls i senyals és el diumenge 12 de setembre de 1943, dia en què van detenir Roser Fluvià. “Aquella tarda estava amb un amic. Vaig dir-li si volia anar a berenar a casa. Abans d’arribar-hi, vaig trobar-me el propietari, que va dir-me: ‘No vagis a casa teva, que hi ha els alemanys.’ Quan vaig arribar-hi, no vull explicar-te com vaig trobar-la…” Els agents, quan van emportar-se la seva mare, van deixar una nota en què demanaven que el pare i el germà passessin per la caserna alemanya del poble. Aquella nit, tots tres van amagar-se a casa del propietari de l’habitatge on vivien, però l’endemà, el pare i el germà van presentar-se a la caserna. Se’ls van emportar a Perpinyà i els van tancar a la Ciutadella tres mesos. Durant aquest període de temps, Enric Fluvià estava tot sol. L’endemà, dos agents de les SS se’l van endur. “Va ser el dia que vaig passar més por de la meva vida. Em van fotre una pallissa i em van dir: ‘Au, espavila’t.’” Aquella mateixa nit, Fluvià va presentar-se a casa del batlle, que va portar-lo a un hospital de vells. “Al cap de quaranta-vuit hores, ja era adult del tot. Vaig passar de criatura a adult. Vivia de la caritat, però podia dormir i menjar a l’hospital.” Tres mesos després, el pare i el germà van tornar a Sant Llorenç de Cerdans, però no va ser fins el 14 d’abril de 1945 que no va tornar Roser Fluvià.
La tornada de Roser Fluvià
Segons que han pogut saber Gorchs i Reixach a partir de tota la investigació feta, Roser Fluvià va entrar al camp de concentració de Ravensbrück el 31 de juliol de 1944. Abans, havia estat presonera a Perpinyà i Tolosa. A Ravensbrück, van destinar-la al Bloc 31 i va passar a ser el número 49672 i, segons que expliquen al llibre, creuen que podria haver estat identificada amb un triangle vermell invertit, símbol amb què s’assignava a les personeres polítiques. Va passar-hi nou mesos.
El 4 d’abril de 1945, unes tres-centes dones van sortir del camp de concentració en una operació arran de les negociacions a unes quantes bandes. Entre aquest centenar de dones, hi havia Roser Fluvià. El 14 d’abril de 1945, va arribar un telegrama a Sant Llorenç de Cerdans. Enric Fluvià ho va explicar així a Gorchs i Reixach quan van entrevistar-lo: “Anava pel carrer i em va cridar la dona que portava els telegrames. […] ‘Eh, tu, vine aquí’, em va dir. Llavors, em va donar el telegrama. Deia: ‘Roser Fàbregas Fluvià ha arribat a Annemasse’ [en francès], un poble de França. Res més. I vam saber que era a Annemasse i que era viva.” “Fins que no va arribar, no havíem sabut mai on era”, explica Enric Fluvià a VilaWeb. Del dia de l’arribada, no en vol parlar. “És molt difícil. No puc explicar-ho, això.”
Després de tot, el silenci
Quan Roser Fàbregas per fi va ser a casa, va explicar què li havia passat una sola vegada. Després, va callar per sempre. “Ens va dir: ‘És la primera i l’última vegada que us ho explicaré.’ I no se’n va parlar mai més”, comenta Fluvià. Ni ell, ni el seu germà, ni el seu pare ni cap veí no van dir-ne res. Roser Fluvià tenia clara una cosa: que se n’havia sortit gràcies a l’ajuda de Déu, relata Fluvià. “Quan et diuen això ja no pots dir-hi res, eh?”
Enric Fluvià tampoc va parlar-ne mai amb ningú, ni amb els seus amics ni amb els seus familiars. De fet, quan Gorchs i Reixach van posar-s’hi en contacte el 2022, va mostrar-se molt il·lusionat. “L’Enric, quan hi vam adreçar per a primera vegada, es va sorprendre i va dir: ‘Ostres, després de vuitanta anys, algú em pregunta pel que li va passar a la meva mare.’ Són maneres diferents de reaccionar. Les persones que ho van explicar són les conegudes. Les que van mantenir en silenci no han sortit enlloc, però no vol dir que siguin menys importants les unes que les altres, perquè van patir igualment. Unes van optar per explicar-ho i unes altres, tot el contrari”, diu Reixach.
Ara, amb aquest llibre, Anna Gorchs i Roser Reixach volen treure a la llum la història d’aquesta pradenca que, tot i que va optar per callar, va contribuir a la lluita contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial. “Presumim de tenir algú com ella. Ens sentim orgulloses que hagi nascut i viscut al nostre poble i que, amb el seu gra de sorra, contribuís a la victòria aliada i a ajudar tanta gent.” I, per acabar, ens expliquen una anècdota que va narrar-los Enric Fluvià: entre les persones que van passar per casa dels Fluvià, la Villa Belle Vue, hi havia el duc de Kent, el quart fill del rei Jordi V i oncle de la reina Isabel II. Anys més tard, Roser Fluvià va rebre una invitació per a la coronació de la reina d’Anglaterra, però no hi va anar.
