Roser Capdevila: “Em vull morir tranquil·la. No vull que em facin unes bessones amb cul i pit”

Roser Capdevila és una de les il·lustradores més importants del país. Amb Les tres bessones ha conquerit mig món. “Encara em costa d’entendre’n l’èxit”, ens deia dimecres a casa seva, on ens va citar per fer l’entrevista. Tota la casa és plena de dibuixos, i de llibres il·lustrats per ella. També guarda com un tresor els més de seixanta diaris que té, en els quals explica la seva vida amb dibuixos. Ens ho ensenya orgullosa. I ens confessa: “Per mi, dibuixar és respirar. El dia que no dibuixi és que estic morta, que em portin al tanatori directament. Però, sobretot, que em deixin un llapis i un quadern al costat, per si de cas…” Per sort, malgrat les dificultats que té a la vista, continua pintant. Fins i tot, té al cap una nova sèrie.

Quan seiem el sofà per començar l’entrevista, és ella qui obre la conversa:

—Vaig saber que m’havien donat la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya per vosaltres i el vostre correu demanant-me aquesta entrevista.

—No us van trucar ni res?
—Sí, em va trucar el president Aragonès al vespre. Era justament aquí a la sala, amb dues de les meves filles, quan va sonar el telèfon i una senyora em va dir: “Sóc la secretària del president Aragonès, us el passo.” Em vaig pensar que em prenien el pèl. Però no, s’hi va posar ell de seguida. Va ser molt amable.

—Amb aquest reconeixement, ja els teniu quasi tots.
—Sí, i saps què? Totes les medalles les tinc penjades en una jaqueta de cartó. Els militars tenen unes medalleres, una mena de coixins on posen totes les medalles. Vaig voler fer-me una cosa semblant quan em van començar a donar premis i medalles. Vaig decidir fer-me una jaqueta de cartó, que me la puc penjar al coll i lluir tots els reconeixements.

—Tant de reconeixement fa impressió?
—A mi em dóna energia per a continuar, que sóc molt gran, ja tinc vuitanta-tres anys. Quan era més jove també em feia il·lusió, però ara me’n fa més.

—Quan es parla de Roser Capdevila sempre s’esmenta Les tres bessones, però heu fet moltes més coses. Jo recordo amb molta estima la Girafa Palmira, per exemple. Us molesta que tot s’hagi reduït a Les tres bessones?
—No, al contrari, m’ha agradat molt el record que n’ha quedat. Estic molt contenta de la història de Les tres bessones. Tot va començar amb els llibres. Pensa que ja es van vendre a tot Europa, als Estats Units i al Japó. Allò ja va ser un èxit. En aquell moment no m’hauria pensat mai que faríem una sèrie, i tot el que vindria després. Però em van venir a buscar de Cromosoma, i he de reconèixer que la televisió té un poder especial. És una finestra oberta, o dues o tres, a cada casa. La televisió ens va ajudar molt a introduir-nos a moltes cases. Els nens d’avui encara miren Les tres bessones, perquè va marcar als pares i ells ho ensenyen als fills. Encara em para gent pel carrer, il·lusionada, demanant-me si sóc la mare de Les tres bessones. És curiós, però hi ha gent que em diu que va descobrir Leonardo da Vinci o algun altre personatge històric per la sèrie, i que després, quan el va estudiar, sabia de què tractava gràcies a nosaltres.

—Per què vau decidir de fer uns llibres explicant la història de les vostres filles?
—Una de les raons que ens va fer decidir de fer Les tres bessones és que no hi havia nenes protagonistes dels dibuixos animats d’aquella època. Crèiem que era important que les nenes tinguessin referents. Anys després ens va venir a buscar Al-jazeera per emetre la sèrie. Nosaltres vam decidir que els veníem els drets, però els vam dir que no ens les podien censurar, ni canviar. Vam pactar que si en algun capítol hi havia res que no els agradava, no l’emetrien. No podien tallar res. Eren cent quatre capítols, saps quants en van emetre? Cinquanta! I saps per què? Moltes vegades els molestava que al fons hi hagués dibuixada una església o una ermita i es veiés una creu cristiana. No es podia emetre. I la Bruixa Avorrida no era una bruixa! Es veu que estan prohibides, allà. Feien veure que era una àvia. No sé com ho van fer per justificar que una àvia volés amb una escombra. Devien dir que era una àvia màgica… De vegades penso que m’agradaria parlar amb aquelles nenes que ho van veure per Al-jazeera. M’agradaria saber si els ha influït d’alguna manera a la seva vida.

—Els primers llibres eren molt diferents. No hi havia la Bruixa Avorrida.
—No, la bruixa la vam introduir més tard. Hi va haver un moment que estava tipa de fer els llibres que fèiem de les bessones. Ja havíem fet que les bessones anessin a l’escola, al mercat, es divertissin… Vam fer nou títols així, i ja no em venia de gust fer-ne més. Però l’Editorial Planeta, que estaven molt contents com funcionava la col·lecció, ens van proposar de continuar. Ens van dir que seria bo inventar-nos un nou personatge, per jugar amb el món de la fantasia. I pensant-hi amb la Mercè Company se’ns va ocórrer la bruixa. Amb ella podíem jugar a anar de la fantasia a la realitat. I així ens vam engrescar a continuar amb aquesta història. Tot, gràcies a l’aparició de la Bruixa Avorrida.

—Expliqueu que la Bruixa Avorrida s’inspira en una de les vostres mestres.

—Sí, està inspirada en la senyora Pilar. La bruixa és bona, al costat d’aquesta dona. Jo sóc de la postguerra, i en aquella època el que deia el mestre estava bé. Si et donava una cleca, no passava res. I aquesta dona es dedicava a humiliar les persones, les criatures.

—Sempre us inspireu en personatges reals?
—Sí, perquè malgrat que tots els meus personatges semblen força semblants, tenen ànima. I per aconseguir-ho, he de pensar amb algú: un veí de l’escala, un familiar, un caixer del supermercat… M’inspiro en persones que m’han cridat l’atenció, sigui pel seu físic o per la seva manera de ser. Dibuixo pensant amb ells. Si no poses ànima en allò que dibuixes, és molt avorrit. I fent-ho així, després els nens es poden imaginar la seva història.

—Quan vau començar us imaginàveu que Les tres bessones tindria tant d’èxit?
—No, i encara em costa d’entendre. Crec que sense la sèrie no seria igual. Pensa que vam fer 104 episodis de mitja hora. Saps què és, això? Saps quants dibuixos són? Fèiem setze dibuixos per segon! I eren fets a llapis. Érem un equip molt gran. Hi havia animadors molt bons, però n’hi ha d’altres que no ho són tant. Estàvem massa influïts per Disney.

—Què voleu dir? En quin sentit?
—Pensa que tots han treballat molt per Disney. En aquella època, Disney enviava a fer plànols a animadors de tot arreu, perquè té una producció enorme. I de vegades ens trobàvem que les tres bessones tenien les mans de Mickey Mousse o els peus de l’Ànec Donald. Llavors els havíem de recordar que el model inicial, que havia fet jo, no era així.

—Dieu que hi ha capítols de Les tres bessones que no us agrada com van quedar…
—No, hi ha alguns capítols que no els puc veure. Com ara el de l’aneguet lleig. No el puc veure, i mira que el vam fer repetir i tot. Però ni així. Aquest es va fer a Romania, i el van voler fer més de pressa del compte.

—Com s’aconsegueix que, malgrat que els dibuixos passin per moltes mans, tinguin la mateixa essència?
—S’havien de basar en els models que jo els feia. Però, com dius, ni t’imagines les mans que feien Les tres bessones, perquè un cop teníem fets els dibuixos a llapis, passaven a l’ordinador i allà els pintaven. Ells eren els encarregats de fer ombres, reflexos… I en acabat hi posàvem els sons. Eren el 50%. Les veus, la música i els efectes especials són essencials.

—Fa quatre anys es va anunciar que es farien nous capítols de Les tres bessones. Se n’ha sabut res més?
—Aquest és una qüestió que porten les meves filles. Ho fan amb Brutal Media, tinc poca informació.

—Deien que serien adolescents…
—Sí! I volien que fossin més estilitzades. Estic d’acord que aquestes nenes s’havien anat quedant una mica xates. Em sembla bé estirar-les una mica. Però res d’adolescents. Tu creus que els adolescents d’avui mirarien Les tres bessones? No! Jo em vull morir tranquil·la. No vull que em facin unes bessones amb pit i cul, i que vagin d’entrompada. Són unes nenes petites, que estan dirigides a la canalla de quatre anys a sis. Així continuarà sent, no seran adolescents.

—En aquests anys, els dibuixos animats han canviat molt. Ara tot es fa amb ordinador…
—Sí, aquest canvi ja el vam viure, nosaltres. La sèrie que vam fer de les bessones quan eren bebès, ja la vam fer tota amb ordinador. Ara, et dic una cosa, és molt més entretingut. És molta més feina. Sembla mentida, eh? Però és així. Tret que facis com fan ara els japonesos, que fan servir l’arxiu. És horrible. Guarden les imatges, i sempre hi recorren. Posen una boca que fa moviments estranys, la resta no es mou. Però reconec que actualment no miro dibuixos animats. No miro quasi televisió, no hi veig gaire bé.

—Aquells van ser anys de moltíssima feina?
—Van ser uns anys de bogeria, perquè no vaig deixar mai de fer il·lustracions per a França i el Japó. I treballava molt. A les vuit del matí ja era a Cromosoma. A l’hora de dinar venia a casa. Dinava amb les meves filles, que en aquella època estudiaven. I a la tarda em dedicava als altres projectes. Tenia una caseta a la terrassa de casa. Ara ja no hi és. Saps on és? Al pati de la Biblioteca de Catalunya, i per dins és exactament com era quan jo hi treballava. Es pot visitar.

—I a part de Les tres bessones heu fet altres sèries, com la de La Bruixa Avorrida…
—Sí, i més. A França també vaig fer una sèrie que tractava sobre un pirata. Però tot això ho feia a la vegada. Havia d’anar més al nord de París per anar als estudis de France 3, i allà és on ho feien. A més, treballava amb el Japó. Era una bogeria, però jo era feliç. Per mi, dibuixar és respirar. El dia que no dibuixi és que estic morta, que em portin al tanatori directament. Però, sobretot, que em deixin un llapis i un quadern al costat, per si de cas…

—Però hi hagué una època que no vau poder dibuixar.
—Cert, va ser molt complicat. Vaig tenir un accident i se’m van carregar l’ull. Em van atropellar i em van fracturar el crani. Tota jo estava trencada. Em van atropellar anant per la vorera, caminant. Em van destrossar. Em van trencar la pelvis per dos llocs i totes les costelles. Es van pensar que era morta, és clar. Amb el cop al crani se’m va trencar un nervi de mitja cara. Des de llavors, d’una orella no hi sento gens. I l’ull em va quedar mig destarotat i la boca mig estranya. I el 2017 vaig tenir un ictus que em va afectar l’altre ull. Llavors vaig deixar de dibuixar perquè no hi veia. Però durant el confinament, vaig decidir que havia d’intentar-ho, no podia ser que no dibuixés. Ara he trobat una tècnica. Tanco l’ull afectat per l’ictus i en el menys dolent hi tinc un raig de llum al mig que el tiro damunt del paper i allà puc dibuixar.

—Realment sí que és respirar, perquè sembla molt complicat i ho feu cada dia.
—Sí, passa que dibuixo d’una manera una mica estranya. Faig una mala lletra horrorosa. I abans feia una lletra preciosa. En els diaris es veu la mala evolució que he fet.

—I encara dibuixeu de manera professional?
—Professionalment faig molt poca cosa. Hem començat una nova sèrie, sobre els neandertals. Però som a les beceroles. Ja n’he fet els personatges. La protagonista és una nena i la seva família. I ara, passat l’agost, ens arromangarem tots plegats, a veure què fem amb això. No he estat jo qui s’ho ha inventat. M’han vingut a buscar. Jo ja no tinc ganes de fer res. Bé, menteixo, en realitat dibuixo cada dia.

—Teniu un diari il·lustrat…
—Sí, abans que vinguéssiu estava fent-lo. Ahir vam anar a Sant Feliu de Guíxols, i ho he explicat. És un diari amb tot de dibuixos. Ja tinc seixanta quaderns. Estic acabant el que fa seixanta, i ja tinc a punt el seixanta-unè. El porto sempre a sobre. Si no el duc, tinc un neguit. Amb tants anys, no n’he perdut mai cap. I mira que m’oblido sempre de tot, però del meu diari, mai. El meu diari és com si fos el meu cor. És la meva companyia. Demà marxarem a Andorra, que tenim un refugi a dalt de tot de la muntanya, i m’emportaré el seixantè, però també el seixanta-unè, perquè si l’acabo he de poder continuar el diari. No em puc quedar sense…

—I no el publicareu? Perquè això deu ser un tresor per a molts editors.
—No, mai. Forma part de la meva intimitat, parlo de la família i de coses que ens passen. No sempre. Tinc una norma des del primer dia, aquest diari no pot ser dramàtic. Intentaré explicar el que passa, però no d’una manera dramàtica, d’una manera natural. A la vida passen coses tristes, tanmateix, són fets naturals. I quan no tinc gaire cosa per a contar, miro el diari i conto les notícies. Per exemple, quan hi havia el tripartit, vaig dibuixar tots els tres líders asseguts en un vàter i eixugant-se el cul amb un paper que eren les quatre barres. O sigui, que el diari també és un reflex de què ha passat en la societat aquests anys.