30.11.2024 - 21:40
Aquests dies podem veure exposicions de tres artistes de la creació catalana internacional, que poden ser vistos, per les generacions que representen, en cadena històrica d’exilis i migracions: Torres-García – Roser Bru – Josep Iglésias del Marquet. Un dels mestres de l’art modern, amb etapes que van començar en la Catalunya noucentista de Prat de la Riba i va anar desenvolupant a París, Nova York i el seu Uruguai natal, Joaquim Torres-García (1874-1949) veu celebrats, a Barcelona, els cent cinquanta anys del seu naixement amb exposicions a dues de les galeries més historiades de la ciutat, la Dalmau, que la va tancar fa un mes, i la Parés, que l’ha obert aquest dissabte. Roser Bru (1923-2021), l’artista exiliada a Xile que allí i al continent americà és una de les figures preeminents des de fa temps, poc coneguda al seu país de naixement, el nostre, rep un cert reconeixement al Museu d’Art de Girona. Josep Iglésias del Marquet (1932-1989), poeta visual, pintor i crític d’art nascut a Lleida i viatger, és recordat, per fi, en una mostra, a la Virreina. Els ajunto tots tres perquè poden formar part d’una història de l’art pancatalà que es pot traçar des del punt de vista dels oblits.
Oblits dels museus públics de la capital, que, quan es tracta de moure peça amb altres museus públics forans o, encara més indicatiu del pa que s’hi dóna, amb les galeries privades, no en saben, no gosen, o no se sap què. La gran exposició de Torres-García al MNAC continua sent allò que se’n diu una assignatura pendent. Ara hi han posat el seu gra de sorra, com deia, dues galeries, les dues de gran reputació. La Sala Dalmau, sempre valedora de T-G, n’ha fet una mostra, i com qui diu amb ella no sols tancarà l’any aquest desembre sinó la seva existència, després de quaranta-cinc anys de continuada i sòlida activitat, recordant sovint el llegat del mestre T-G. La Parés ha pres el relleu de l’homenatge, centrant-se en el seu període inicial, del 1981 al 1934, quan Torres va passar del noucentisme a les avantguardes.
Tampoc no veurem al MNAC l’expo de Roser Bru. Anar a Girona no és cap problema, si és que no hi vius, però hauria estat molt bé que la poguéssim veure també a Montjuïc. D’aquesta artista de gran envergadura, de qui es pot ben dir que ocupa al seu país el lloc en l’imaginari col·lectiu del seu coetani Tàpies entre nosaltres, tenim una pintura al Museu Nacional, sí, però res més. Aquí podem veure algun dels seus quadres ara a Girona. Que no volgués canviar mai el seu nom de pila informa prou del lligam interior amb el país natal d’aquella noia que de petita ja va viure l’exili familiar a París durant la dictadura de Primo de Rivera i després la fugida de la dictadura amb què va acabar la guerra del 36. Les iconografies femenines, les reclamacions democràtiques i el viu sentit de l’americanitat llatina són els puntals d’aquesta gravadora i pintora que, ves, es considerava catalana i nosaltres, a tot estirar, la considerem xilena i com a tal, doncs, això sembla, sense gaire interès per a l’art i les seves ensenyances a les terres catalanes. Aquesta és la primera gran expo que se li dedica, tret d’una petitona al Palau Moja als anys 80, de poca entitat.
Iglésias del Marquet, per fi. El considero un dels meus mestres en la crítica i la crònica d’art, per com el trobaves, a les rodes de premsa, a disposició dels joves informadors que miràvem d’entendre el sentit del que les autoritats del cas ens acabaven d’enunciar, i una no sabia si creure-s’ho tot o no. Ell i Arnau Puig hi eren, disponibles per a conversar. Conversaven entre ells i tu hi aprenies. La petita i recollida mostra a la Virreina el recupera amb la mateixa discreció intensa i eloqüent que el caracteritzava. Pintures, collages, fotos, notes, crítiques, configuren un univers, a través dels viatges per Europa i Amèrica del Nord, sempre arrelat a la informació, al que passava al país i com ho transmetia la premsa escrita.
Tres exposicions (quatre, si vau veure la de la Dalmau) per a mirar i pensar què fa el país dels seus artistes.
[Tanco amb una notícia feliç: la Societat Musical d’Algemesí ha aconseguit el piano que us explicava la setmana passada que la gent de Pianos Vius els volia proporcionar. La col·lecta ha estat un èxit, segons em va fer saber el director de l’escola i de la seva banda de música, gràcies en bona part, assegura, als que em vau fer cas i us vau sumar amb mi a la col·lecta, gràcies a VilaWeb.]
