14.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 14.03.2023 - 22:09
L’any 2022, la cooperativa de crèdit Caixa Popular va tenir uns beneficis de 21,4 milions d’euros abans d’imposts, 18,3 nets. Si es compara amb els beneficis de les grans entitats financeres, pot semblar una xifra menuda, però per a Caixa Popular, això és un rècord. Segons el pla estratègic traçat, d’ací al 2025 el creixement continuarà de manera sostinguda. Per tant, aquesta cooperativa, amb 75 oficines i 403 socis treballadors, continuarà l’expansió.
En parlem amb Rosendo Ortí (Torrent, Horta Sud, 1958), director general de l’entitat d’ençà del 2009, que atribueix aquest creixement a la bona gestió, a la proximitat i al bon tracte amb els clients. Ortí dóna molta importància, per exemple, al fet que les oficines siguen obertes de matí i de vesprada. La frase talismà, que repeteix constantment, és que els clients no els molesten.
Fem l’entrevista uns dies abans de la darrera crisi bancària ocorreguda als Estats Units. No podem parlar, per tant, d’un possible efecte contagi, però sí que abordem qüestions com ara la inflació, la pujada dels tipus d’interès o els intents de compra o absorció que han tingut aquests darrers anys.
—A què atribuïu els beneficis rècord obtinguts el 2022?
—Hi ha molts factors. Creixem molt en inversió. D’ençà de la crisi de Lehman Brothers, el 2007, tenim un creixement sostingut del 15%. Això és una barbaritat. Enguany hem crescut d’un 19%. Això són molts ingressos en el compte d’explotació. Donem finançament a les famílies, a empreses, a autònoms, a cooperatives, i això genera ingressos i vinculació. A més, ja tenim molta notorietat i hi ha moltes empreses que volen tenir una entitat valenciana en el seu paquet bancari. Això ens dóna oportunitats, perquè són empreses grans, que tenen una possibilitat de creixement molt alta. La morositat l’hem tinguda controlada i, a més, no parem d’incorporar clients. És gent que ix rebotada d’unes altres entitats i nosaltres l’arrepleguem. A pesar que som xicotets, som competitius, perquè formem part d’un grup financer potent que té 90.000 milions d’actius i que l’any passat va guanyar 500 milions. Això ens permet de tenir un catàleg de productes molt important. Els mateixos que qualsevol entitat de les grans.
—El grup Caixa Rural.
—Sí, el grup de l’associació espanyola de caixes rurals. A tot l’estat espanyol hi ha 29 caixes rurals que tenen la mateixa filosofia que nosaltres. Cada caixa és autònoma i independent, però tenim regles de joc i podem fer operacions conjuntes.
—Com us heu salvat de les fusions o de les absorcions?
—Ens hem salvat perquè la nostra mida és reduïda. Fa molts anys vam tenir un intent del grup de Laboral Kutxa, d’Arrasate (Mondragon). Quan començaren l’expansió pel Mediterrani, vingueren a dir-nos que volien que nosaltres fóssem la seua base ací. Caixa Popular naix copiant el model del grup basc. La filosofia de valors, l’estratègia de banca… És tot igual. Però amb el temps és clar que la realitat valenciana és diferent de la basca. Ens van oferir que fóssem el braç llarg d’ells. A nosaltres, les aliances ens encanten, però ells volien manar en l’entitat, com si fos una fusió encoberta. Nosaltres no volem deixar de ser el que som, no volem deixar de ser una entitat valenciana, i vam dir que no. I des d’un altre punt de vista vam tenir una altra oferta.
—Digueu.
—Fa un any i mig, aproximadament, un grup d’empresaris molt potent va venir amb una proposta. Ens van dir que com que les entitats valencianes havien desaparegut, nosaltres ens podíem convertir en la banca valenciana de veritat. Jo els vaig dir que ja ho érem, però ells ens posaven un exemple. En compte d’obrir dues o tres oficines cada any, n’havíem d’obrir vint-i-cinc. Jo els deia que per a això feia falta molt de capital i molts de recursos que nosaltres no teníem i va ser quan ens van dir que no patírem, que ells ens injectaven els recursos que fessen falta. És clar que la contrapartida era que ells havien d’estar en el consell d’administració i havien de manar. Els vam dir que no. Caixa Popular no vol deixar de ser el que és. No tenim l’exigència d’arribar a les 200 oficines o de tenir mil milions de capital. Creixem segons les oportunitats del mercat.
—Fins on preveieu que arribaran els tipus i l’euríbor?
—Crec que l’euríbor s’aproximarà al 5%. Ara està en el 3,84%, amb un preu dels diners del 3%. El Banc Central Europeu ha anticipat que segur que fa, pel cap baix, dues apujades més del preu dels diners. Hi ha una correlació d’un diferencial entre l’euríbor i el preu dels diners entre un 0,8% i un 0,9%. Si puja dues vegades més, pel cap baix un 0,50, estem dient que el preu dels diners se situarà en el 4%. Si li apliques el diferencial del 0,80 o un 0,90% diem que durant l’any 2024, si el Banc Central Europeu no és capaç de domar la inflació, l’euríbor pot estar al voltant del 5%.
—Això és el sostre o continuarà pujant?
—Pense que això seria el sostre, perquè més d’això seria una barbaritat. Els tipus d’interès pugen perquè la inflació és alta. Quan el BCE controle la inflació, els tipus baixaran. No al 0% o en negatiu com estaven fa uns anys. Es quedaran, aproximadament, al voltant del 2% o 2,5%, que és una cosa raonable. No tenia cap lògica financera que si tenies estalvis, havies de pagar en comptes de cobrar, i si demanaves un préstec, quasi et pagaven. Anem a un camí més lògic, però hem de passar per una situació de tipus alts perquè l’economia estava inundada de liquiditat. La covid, la guerra d’Ucraïna… Perquè l’economia no parara, el Banc Central Europeu va inundar els mercats de diners. Es va mantenir el consum i la inversió, però la inflació va apujar. Els preus de l’energia han contribuït molt a l’augment de la inflació. La controlaran, però costa més que no pensaven.
—La inflació es controla tan sols apujant els tipus?
—Sí. Bàsicament, des d’un punt de vista monetari, la inflació es controla abaixant les despeses de consum. És una contradicció, perquè si es vol que l’economia no s’ature, la gent ha de consumir. Si consumeix, compra, i si compra, les empreses venen. D’una altra banda, si es compra molt, la despesa es dispara i els preus s’incrementen. Trobar eixe equilibri és la clau. Quin és el mecanisme més immediat per a controlar la inflació? Els tipus d’interès. Amb els tipus d’interès alts, la gent es planteja paralitzar decisions d’inversió. Si m’havia de canviar el cotxe, no me’l canvie. Si tenia previst d’invertir en una casa, no ho faig, si pensava comprar un xalet, no el compre. Perquè el cost de finançar-ho és molt alt. Paralitzes tot allò que són despeses extraordinàries. Estalvies, perquè en aquestes situacions et ve la por sobre què passarà amb la meua empresa: tindré estabilitat? Tindré la faena segura? S’estalvia i es trauen diners del mercat. Aquest és el mecanisme ràpid contra la inflació. I també trobar la moderació salarial. Això que es diu del pacte de rendes. Perquè si la inflació es trasllada a salaris, no perds capacitat adquisitiva, continues gastant. Ara moltes empreses intenten traslladar als salaris l’impacte de la inflació. Això fa que es complique el control.
—Amb els tipus tan alts és quan els bancs guanyen més diners?
—Sí. Els bancs ens menegem millor quan els tipus pugen. Quan els tipus són baixos o negatius és més complicat mantenir els marges. Això va contra les economies dels clients, perquè ara, si tenen una hipoteca de tipus variable, la quota que han de pagar és molt més alta.
—Són normals les xifres de beneficis que donen les grans entitats financeres?
—Tot el món dóna xifres històriques, és cert. Perquè a partir del segon semestre els tipus van pujar molt i això ho nota el compte d’explotació. Ells tenen l’obligació de ser molt transparents perquè cotitzen a la borsa i tenen unes obligacions d’informació molt estrictes. Si pogueren, no serien d’un èxit tan escandalós. Totes les empreses, no solament les financeres, comuniquen grans guanys. Què diferencia les entitats? Què fan amb eixos beneficis? Guanyar diners no està malament, perquè això contribueix al fet que la societat vaja millor. En el nostre cas, podem obrir oficines, podem crear llocs de faena, podem donar inversions als clients perquè facen coses… I això és bo per a l’economia. Ara, què se’n fa, dels diners? S’ho enduu una família a la butxaca i tot l’esforç queda en una família? Nosaltres, com que som una cooperativa de crèdit, distribuïm la riquesa d’una altra manera. El 10% dels nostres guanys, després d’impostos, va a un fons social. El 65% van a reserves per a fer més forta l’entitat. I el 25% el dediquem als retorns cooperatius, que seria l’equivalent dels dividends. En aquest cas, ho rebem els socis treballadors, però amb l’obligació que quede dipositat en l’entitat fins que la deixem o ens jubilem.
—Esteu d’acord amb el fet que hi haja un impost pels guanys a la banca?
—A nosaltres no ens afecta perquè només és per a entitats que generen més de 800 milions de marge. Tot allò que siga obligatori i que grave dues vegades, a mi no em pareix adequat. Ja es paga l’impost de societats, i es paga molt. Això que fas és gravar els interessos. Si em preguntes: a tu t’hauria agradat que a Caixa Popular li hagueren posat eixe impost? La meua resposta és: no. Si em preguntes: t’agradaria que les entitats bancàries tingueren una filosofia social més forta? Sí. I més sensibilitat amb els clients i una altra manera d’entendre la banca? Sí. Però no m’agradaria que m’hagueren posat eixe impost perquè és una doble imposició. Ara l’estat vol posar aquest impost sobre els guanys. Però hi ha hagut èpoques en què els bancs no guanyaven i l’estat no els compensava. Aquesta hauria de ser la regla, no? I diuen: l’estat va salvar la banca…
—No la va salvar?
—Salvà les caixes. Com salva empreses. L’estat té mecanismes per a injectar molts diners en empreses per a salvar-les. I és veritat que va salvar les caixes d’estalvis. Però també t’he de dir una cosa. Un dels problemes, no l’únic, de les caixes d’estalvis, és que els polítics eren en els consells d’administració. Directament o indirecta. Alguna responsabilitat va tenir també en la desfeta de les caixes d’estalvis. Amb el creixement desmesurat, amb la penetració boja en el mercat immobiliari… Als bancs no els ajudà. El Banc Popular desaparegué i a l’estat no li costà res. Va obligar que el Santander se’l quedara i res… A Caixa Popular no li ha donat ni un euro. Fins i tot, abans hi havia tres fons de garantia de dipòsits: un dels bancs, un de les caixes i un de les cooperatives de crèdit. Per a solucionar el problema de les caixes d’estalvis, l’estat es va engolir tots els saldos d’eixos fons de garanties. O siga que, en el fons, jo també he contribuït, en la part, al fet que el Sabadell comprara d’una manera ridícula la CAM, o que CaixaBank comprara d’una manera ridícula el Banc de València o Bancaixa… Eixes són les regles de joc. Però a nosaltres ni un gallet.
—S’han de limitar els salaris dels directius dels bancs?
—En les nostres normes es diu que en els nostres salaris no pot haver-hi més diferència que d’u a sis. És a dir, que qui més cobra no pot cobrar més de sis vegades més que qui menys cobra. Això és el topall, però ara apliquem la norma d’u a quatre. És veritat que s’ha de tenir en compte la responsabilitat de cadascú. No és la mateixa la del director general que la d’una persona que atén en la caixa d’una oficina. Això en la banca no existeix. Una volta férem un estudi comparatiu amb un gran banc, i la relació que nosaltres tenim d’u a quatre, ells la tenien d’u a cinc-cents. En tot cas, això no ho pot limitar una llei perquè parlem d’empreses privades i hem de tenir llibertat de gestió.
—Com és que ara, amb els tipus tan alts, amb aquests guanys, costa tant que els bancs remuneren els dipòsits?
—El mes de novembre, nosaltres ja vam decidir de pagar l’estalvi. La nostra lògica és que si cobrem més als clients en les inversions perquè apugen els tipus d’interès també hem de remunerar l’estalvi perquè els tipus d’interès s’han apujat. Ara fem una campanya de captació en què, amb terminis fixos, segons l’import, remunerem fins al 2%. Per què la banca no ho fa? No ho fa perquè si entren en eixa política de remuneració els baixaran els ingressos. Tindran allò que ells diuen l’efecte de contaminació. Aguanten tant com poden perquè el compte d’explotació de l’any no es veja castigat. Quan comencen a pagar interessos, els marges els baixaran. Segons els especialistes, a partir de l’estiu començarà una guerra del passiu perquè els bancs hauran de tornar els diners amb què el BCE va inundar el mercat. Encara tenen els balanços plens, però al juny han de tornar aquests diners. I al març de l’any vinent hi haurà un altre venciment. Fins al juny, els bancs no necessiten captar diners. A més, la política dels bancs és restringir la inversió, prestar menys diners, perquè hi ha més risc de no-retorn dels préstecs. Per tant, necessiten menys dipòsits.
—Enteneu la febre de la gent que compra Lletres del Tresor?
—Sí que l’entenc. A vegades, quan tinc reunió amb les direccions de les oficines, els ho dic clarament. En aquest moment, el nostre competidor en l’estalvi és l’estat. Nosaltres hem de competir contra les Lletres del Tresor. L’estat s’ha adonat que hi ha un nínxol de clients que són persones físiques, que veuen que els bancs no els donen interès i que podem comprar lletres amb un venciment de nou, dotze i divuit mesos, amb una rendibilitat a partir de l’1,70% fins al 2,15%. Nosaltres col·loquem barbaritats de lletres del tresor. Molts milions mensualment, de gent que té diners en l’estalvi. Això passarà fins que tornen les remuneracions dels terminis fixos dels bancs que són més fàcils de comprendre per a tothom.
—Tornant a l’augment dels tipus. És normal que quan ja es veia que continuarien pujant, algunes entitats recomanassen hipoteques de tipus variable als seus clients?
—És que això és molt relatiu. Què és millor, oferir un tipus fix o un tipus variable? Nosaltres diem als clients que ells que han de triar. Hi ha entitats que oferiren tipus d’interès fixos molt baixos que ara pateixen perquè han de cobrir eixe risc. Tu no saps com anirà l’evolució dels tipus. Per això, nosaltres, que som molt prudents, pensem sempre que la millor opció és el tipus variable. Perquè el tipus variable arreplega el cicle de l’economia. Nosaltres no som endevins, no sabem com estaran els tipus d’ací a vint anys. Si exigesc al client un 4%, això és correcte? O no? D’ací a quinze anys, eixe 4% serà un 6% o un 7%? En qualsevol cas, deixem que el client trie. Si el client vol un tipus fix, nosaltres també li l’oferim. Però els nostres tipus fixos arrepleguen les xifres que fem en un cicle de trenta anys. Per tant, no fem operacions de tipus fix a l’1%, l’1,5% o al 2%. Perquè això, financerament, és catastròfic i no té trellat.
—Com gestioneu els impagaments d’hipoteca dels clients?
—Mirem de pactar sempre amb el client. El client ha de saber que té uns compromisos i que els ha de complir. No es pot instaurar en la societat la idea que si no pagues no passa res. I que la cosa correcta és no pagar si no puc, i que la cosa correcta és ocupe un habitatge que no és meu perquè no tinc pis. Eixa filosofia no es pot instaurar en la societat. Nosaltres ajudem sempre el client. Quan no pot pagar, intentem reestructurar o refinançar el deute. Si no és possible, perquè ve una persona a dir-me que no pot pagar la hipoteca, que no treballa i que no té ingressos, jo no puc dir-li “no et preocupes, et canvie el termini a vint anys”, perquè quan el Banc d’Espanya veja aquesta operació em dirà: escolta, amb quina garantia de flux d’ingressos has donat això? Si no es pot reestructurar, una opció és fer una dació de l’immoble, cancel·lem el deute i tu reorientes la teua vida… Intentem arribar a acords. No expulsem mai una persona de l’habitatge. No fem expulsions d’actius de clients. Però, és clar, els clients ens han de pagar els deutes.
—En teniu moltes, de dacions en pagament?
—No. Som en el moment històric més baix de cartera d’immobles. La nostra activitat no és tenir actius immobiliaris. Tenim només dos milions i mig d’euros en eixe bloc. Històricament, per als bancs, això ha sigut una quantitat brutal. Quan diuen aquesta cartera es ven a aquest fons voltor internacional, parlem d’això. Aquest deute, si el tens en el balanç, et consumeix recursos propis i els bancs no ho volen tenir.
—Els vostres actius, els veneu a fons?
—No. Si tenim naus, o locals comercials, o algun habitatge, ho venem a particulars. Gent del poble a qui interessa el pis que ara està en la nostra propietat… O les naus les venem a empreses que es volen instal·lar en el poble, o que volen ampliar. Nosaltres no tenim volum per a vendre a fons.
—Al principi dèieu que sou una caixa valenciana. Quina és la primera llengua de l’entitat?
—Nosaltres som coherents. Som una caixa valenciana, i el nostre idioma normal de comunicació amb els clients és el valencià. Hi ha clients que ho volen en castellà, i ho respectem. La llengua d’eixida és el valencià. De la diferenciació valenciana en fem bandera, i és un dels elements que ens ajuda a créixer molt, perquè la gent vol treballar amb gent de casa. Pensen: perquè guanyen diners altres bancs, vaig a Caixa Popular o a Caixa Ontinyent.
—Caixa Ontinyent és un altre cas singular.
—Tenim molt bona relació. Ells sí que són caixa d’estalvis. A tot l’estat espanyol queden dues caixes d’estalvis: ells i la caixa de Pollença, a Mallorca. Són els dos que queden. Amb el director general de Caixa Ontinyent tenim reunions cada cert temps per a intercanviar informació, visions de l’estratègia… Per a mi no és competència. Per a mi la competència és el Santander, el BBVA… Col·laborar amb la Caixa Ontinyent ho fem i no tenim cap problema.
—Quina és la vostra política d’expansió territorial?
—Tenim el pacte no escrit que allà on les entitats del grup a què pertanyem tenen oficines, no hi anem. Si hi ha les caixes rurals d’Algemesí o de Betxí o d’Onda, o la Caixa Rural de l’Alcúdia, d’Oriola… no hi anem a obrir cap oficina perquè ja hi són ells.
—Invertiu en energies renovables?
—Comencem a finançar plantes fotovoltaiques d’horts solars. I ara pensem a entrar en inversions de capital risc en plantes fotovoltaiques. Farem les dues coses, finançar i inversió pròpia. Des d’Europa es potencien molt aquestes línies, i el Banc d’Espanya donarà avantatges a tot allò que tinga a veure amb la sostenibilitat. És un mercat creixent que tindrà molt de futur.
—En l’entrevista no ha eixit la paraula “èxit”, però sí que hi ha sobrevolat. Què explica la puixança de Caixa Popular?
—L’èxit de Caixa Popular és la bona gestió. Nosaltres tenim els avantatges de ser una entitat xicoteta, i això significa que podem ser molt àgils a l’hora de prendre decisions en operacions que necessiten anàlisi de risc, per exemple. Per a una entitat gran, perdre una o dues operacions és una nimietat; per a nosaltres, cada operació és important. Però també tenim l’avantatge de ser una entitat gran. L’altre dia va venir a conèixer l’edifici Aurelio Martínez, el president de l’Autoritat Portuària de València. En un moment determinat em diu: “Si jo necessitara una pòlissa de cent milions, Caixa Popular no me la podria donar.” Sola no, però nosaltres elevem l’operació al grup. I potser Caixa Popular, dels cent milions, se’n queda deu. Globalcaja, se’n queda cinc; Navarra, vint-i-cinc, i a través del banc operatiu et podem oferir la pòlissa de cent milions. Fa quatre mesos vam aprovar una operació d’una caixa rural del grup amb una empresa molt important de l’Íbex que volia comprar hectàrees de camps d’ametllers. Va elevar l’operació al grup i cada caixa decidí invertir. Nosaltres invertírem 2,5 milions d’euros. Ens serveix per a diversificar el risc en una empresa de l’Íbex, potentíssima, a la qual Caixa Popular no hauria tingut accés.
—Entre els clients, teniu institucions com ara ajuntaments o la Generalitat?
—Treballem amb totes les institucions, però a vegades et presentes als concursos que fan ells i t’enduus l’operació, o no. Vull dir-te que potser si la Generalitat subhasta un préstec de cent milions i tu vas amb un bloc de deu milions, si hi ha una entitat que dóna el tipus interès més baix, potser s’enduu l’operació. És un tema de competitivitat. Treballem amb tots els ajuntaments on tenim oficina. Amb l’Ajuntament de València treballem moltíssim. Som pioners en pagament de multes a la ciutat de València, a través de mòbil, de Bizum… D’ací a un mes obrirem una oficina a Mercavalència, perquè les entitats que hi havia se n’han anat, i l’ajuntament ens va suggerir d’obrir-hi una oficina per a donar servei a les empreses que hi treballen.
—És possible continuar creixent cada any i mantenir l’esperit?
—Sí. Pose com a exemple que quan vaig entrar en Caixa Popular, fa prop de quaranta anys, l’entitat tenia els mateixos dipòsits que el que hem pagat enguany d’impost de societats, uns 3,2 milions d’euros, que en pessetes eren uns 600 milions. En cinc oficines teníem 400 milions de pessetes. Cada any tenim l’oportunitat de créixer. L’any passat vam crear vuit llocs de treball nets. Enguany, com que obrirem tres oficines i potenciarem la línia banca d’empresa, segurament, crearem dotze llocs de treball nous. Cada any, si tot va bé, creixerem i creixerem…
—Deixareu de ser xicotets.
—Sí. Però nosaltres tenim molt clar que no podem perdre l’essència del que som. Podem canviar la seu corporativa. Vam començar a Alaquàs i ara som ací. Podem canviar els colors corporatius. El groc abans no hi era, i ara hi és… Podem canviar els productes, però el que no podrem canviar mai és la filosofia. Que l’entitat siga propietària. Que a l’entitat mane l’assemblea general. Nosaltres obrim el capital a empreses. Anem deixant que en el nostre accionariat, a més dels treballadors i cooperatives, hi entren empreses. Però tenim molt clar que no podem perdre el domini de l’assemblea. I això és la garantia que el destí dependrà de nosaltres. I nosaltres, l’any que ve, si la cosa es complicara econòmicament, i no poguérem obrir oficines, no n’obriríem, i no passaria res. I si en compte de créixer el 19% hem de créixer el 3%, per circumstàncies de política de gestió pròpia o de situació de l’entorn macroeconòmic, no passaria res, perquè són decisions que prendríem nosaltres. I si són argumentades i justificades, no hi ha cap problema.
—Un altre aspecte de què presumiu és de l’obra social.
—Aquell 10% que et deia, quan dividim els guanys. És moltíssim per a una entitat com la nostra. Però ho volem fer. És al nostre ADN. Quan les grans entitats valencianes van caure, vam cobrir el forat. CaixaBank finançarà el Fòrum, però no donarà 300 euros a la societat de colombicultura d’Aldaia. O a les Falles, o a les festes de no sé on. I això ens ajuda a créixer, perquè a la falla hi ha no sé qui que resulta que és el director financer d’una empresa, si veu que Caixa Popular ajuda la falla dirà: per què no treballem amb ells? La gent comença a valorar la marca i a veure-la amigable.
