26.10.2024 - 21:40
Rosario Palomino i Otiniano va néixer al Perú l’any 1971. Va deixar Lima i va arribar a Catalunya als anys noranta. Aquí, la cultura catalana, en totes les seves dimensions, li va robar el cor. Això la va motivar a establir-se definitivament a Barcelona, on treballava de psicòloga. D’un bon començament tenia clar que volia aprendre català. Creia que això li permetria de ser una més, veure perspectives diferents, descobrir noves realitats. El va perfeccionar al llarg dels anys. I tot i parlar-lo perfectament, sempre es trobava gent que li responia en castellà. Per l’origen, l’accent, la fesomia. Fos què fos, però això la molestava. Sempre deia que era una catalana nascuda al Perú i orgullosa de les arrels. No obstant això, va ser capaç de transformar el malestar en un canal de sensibilització.
Va impulsar “No em canviïs la llengua” i va començar a recórrer el país, acompanyada dels actors Toni Albà i Carme Sansa i l’escriptor Matthew Tree, explicant la importància d’adreçar-se en català als nouvinguts. Podia haver optat per un discurs derrotista o bel·ligerant. Però Palomino no era així. Es passejava a tot arreu amb un somriure d’orella a orella i carregada de missatges esperançadors que combatien la ignorància sobre l’emergència lingüística.
Rosario Palomino es va morir dimarts a cinquanta-tres anys a causa d’un càncer. Va ser una figura clau en la defensa del català, una activista incansable per la llengua que tenia clar que el català era una eina d’integració. Parant atenció a les mostres de condol, provinents de sectors molt diversos, s’evidencia que Palomino ha tingut un paper important i ha deixat un llegat immens.
“És admirable el que va fer la Rosario i és una llàstima que no ho pugui continuar. Més llibres, més sortides, tots hauríem de fer com ella”, explica Sansa, que va fer-se molt amiga seva arran de les trobades i manifestacions independentistes de l’any 2019. Va ser precisament en aquesta època quan va engrescar-los, a ella, Albà i Tree, per impulsar el col·lectiu “No em canviïs la llengua”, i més tard, el llibre. “La seva actitud amb la gent reticent de fer servir el català era somriure, explicar amablement per què parlava en català”, comenta Tree. “La Rosario ens va fer descobrir tot un col·lectiu de persones que són aquí i intenten d’integrar-se parlant català, i després som nosaltres que els parlem en castellà i ens queixem que no s’integren”, afegeix Albà. Quines lliçons ha deixat Palomino? Què n’hem pogut aprendre aquests anys? Hi reflexionen Sansa, Tree i Albà.
Les lliçons de Palomino
Tots tres creuen que n’hi ha un bon grapat, de lliçons. Segons Tree, gràcies a Palomino va descobrir que un dels entrebancs del català no eren pas el govern espanyol o la irrupció dels grups d’extrema dreta. “Són els mateixos catalanoparlants, que es neguen molt sovint, massa sovint, a fer servir el català amb catalanoparlants nascuts a fora. Ella em va fer descobrir de primera pell, amb múltiples exemples que li havien passat, que això és un comportament habitual a Catalunya”, comenta. De fet, Palomino va engegar la campanya “No em canviïs la llengua” arran d’unes quantes d’aquestes experiències. “Un dia, al mercat, una dona em va atendre en castellà tot i que jo li parlava en català. La seva companya, colombiana, li va dir: ‘Per què li canvies la llengua?’ I jo vaig insistir-hi: ‘No em canviïs la llengua, dona.’ Tot va ser entre riures, i després vaig continuar xerrant amb la dona colombiana, que em va dir que a ella i al seu marit els passava igual”, va explicar el 2019 en una entrevista a VilaWeb.
Tree revela un exemple més que, a parer seu, defineix perfectament el llegat que ha deixat: “La Rosario era en un taxi amb una amiga argentina i entre elles parlaven en català. El taxista era monolingüe i no volia que es parlés en català al seu taxi. Elles dues li van explicar molt amablement que havien après l’idioma, que els havia costat molt, però que ho feien perquè realment l’estimaven i veien que tot eren avantatges. Al final, el taxista va canviar totalment el to i va ser molt més amable.” Segons ell, Palomino sempre anava a l’arrel del problema: “No et pots integrar si els mateixos nadius, diguem, els catalans de soca-rel, no et deixen integrar, lingüísticament. N’estic segur que gràcies a ella hi ha molta gent que ha canviat d’opinió.”
Albà es va engrescar a participar a “No em canviïs la llengua” després d’una trucada amb Palomino. Ella li va dir sense pèls a la llengua que sabia que era un perfil actiu a xarxes, fins i tot una mica incendiari, i que necessitava gent per a fer-ne ressò. “Em va explicar les seves circumstàncies de persona amb un fenotip (aspecte de peruana) que feia molts anys que vivia a Catalunya, que estava casada amb en Francesc”, comenta Albà, que no va dubtar ni un moment a participar-hi. De fet, diu que gràcies a Palomino ha guanyat molta consciència lingüística. “A part de la lluita nacional, vaig veure que hi ha gent de fora que se sent d’aquí, profundament d’aquí, sense oblidar els seus orígens, i es queixen perquè els parlem en castellà. Això és molt bèstia perquè és una forma de racisme. Es queixen que, pel simple aspecte, els parlem la nostra llengua estrangera. Considerem que algú que no és del nostre color, que ja em diràs quin color tenim els catalans, els hem de parlar en castellà automàticament”, comenta.
Amb Palomino, Sansa va establir un vincle fort. “Ha deixat un llegat importantíssim, sobretot una persona com ella, que no va néixer aquí i va entendre que, evidentment, havia d’aprendre el català i l’havia de parlar, i el va defensar molt més que molts catalans. El fet de no haver nascut aquí li dóna una dimensió molt més important”, apunta Sansa, que destaca que Palomino va fer una feina ingent, en favor del col·lectiu i la llengua. “Sembla mentida que no la pugui veure més. M’ha fet perdre el son i em costa concentrar-me quan assajo. Mare meva, el que ens deixa. I la feina que hauria pogut anar fent”, comenta.
La mostra més clara és el llibre que va impulsar, que duu el nom de la iniciativa: No em canviïs la llengua. Aventures i desventures dels catalanoparlants nascuts a l’estranger. Publicat aquest Sant Jordi, recull el testimoni de trenta-un nous catalanoparlants, que expliquen les vivències que els han fet arribar a la nostra llengua, aprendre-la i a estimar-la. Al llibre, també hi ha texts dels membres del col·lectiu. “Hi faig una introducció antropològica en què explico que els Homo erectus ja van sortir de l’Àfrica per acampar pel continent indo-europeu i que emigrar és un estadi natural de l’ésser humà. I, per tant, és absurd parlar de persones il·legals. Som persones, som éssers que migrem i és un fet normal”, explica Albà.
Tots tres coincideixen que Palomino ha ensenyat a valorar el català i a fer veure que és una llengua preciosa. I ho predicava sense perdre de vista els seus orígens i el quítxua, una família de llengües indígenes d’Amèrica del Sud. És parlada per uns deu milions de persones, però ha anat perdent volada. Així ho explicava Palomino mateixa el 2019: “El modus operandi de l’estat espanyol quan vol eliminar una cultura sempre és igual: la destrueix i menysté allò que en queda. Per això molts peruans menystenen el quítxua i consideren que és de gent pobra. Això és conseqüència del genocidi. El meu pare parlava quítxua, però a deu anys va anar-se’n a Lima i el va perdre. Me’n va transmetre només la part folklòrica, però no el reivindicava. Si m’hagués dit que la llengua no es podia perdre, que l’havia d’estudiar perquè era part de les nostres arrels, la parlaria ara mateix.”
“Recordo que al començament, quan parlava castellà, però tot just començava a aprendre el català, va explicar que havia entès la importància del català perquè venia d’un país i una família en què hi havia present el quítxua. I aquesta llengua havia estat raconada per la imposició del castellà. Per això entenia per què els catalans no volien abandonar el seu idioma”, explica Tree. “Ens deia que no podíem permetre que passés com amb el quítxua, que és una llengua que s’ha acabat parlant solament a les muntanyes i al camp perquè la gent se n’avergonyia. Les llengües són precioses, totes. I és un patrimoni que no s’ha de perdre. En aquesta globalització, què hem de fer? Parlar tots anglès?”, afegeix Albà.
“Sempre deia que la llengua ens igualava i agermanava. Si ets estranger i aprens català, en certa manera, això et posa al mateix nivell de tota la gent que viu a Catalunya. Psicològicament, no ets ciutadà de segona”, comenta Tree. Una llengua, la catalana, que va preservar fins al darrere moment. Aquests darrers dies, tot i estar malalta, també era molt activa. “Amb la cadira de rodes o les crosses, el que fos, aquella voluntat i aquelles ganes de continuar sense perdre el somriure. És per a treure’s el barret”, explica Sansa.
Rosario Palomino se n’ha anat i tots tres defensen que ara, més que mai, cal mantenir-ne viu el llegat i les lliçons. No se sap què passarà amb el col·lectiu, però Sansa és del parer que l’haurien de continuar. “Hauríem de ser tossuts i continuar-lo. Potser canviar-ne el nom o els actes, que el seu nom constés en algun lloc, però a la Rosario no li agradaria que això s’acabés aquí”, diu Sansa.
