Rosario Palomino: ‘Els autòctons canvien la llengua per amabilitat, però el nouvingut se sent discriminat’

Rosario Palomino es defineix com a catalana nascuda al Perú. Va arribar de Lima ara fa uns trenta anys gairebé per casualitat i, després d’un amor a primera vista amb la cultura catalana, va acabar quedant-se a Barcelona, on treballa de psicòloga. Lluny de considerar que les llengües són simples eines de comunicació, defensa que serveixen per a veure el món des de moltes perspectives diferents i descobrir noves realitats. És per això que no va dubtar en cap moment d’aprendre català, que considera també una eina d’integració fonamental per als nouvinguts. Malgrat que el parla de manera gairebé perfecta i que fa molts anys que viu a Catalunya, sovint li passa que tothom dóna per fet que només parla castellà. Com que era un fenomen habitual, va decidir d’impulsar la campanya ‘No em canviïs la llengua‘, en què catalanoparlants no nascuts a Catalunya demanen que la gent se’ls adreci en català. Persones de Síria, Etiòpia, el Brasil, el Salvador, el Perú, la Xina i Algèria, entre més, participen en la campanya, que ha tingut una gran acollida. Parlem amb Palomino d’aquesta iniciativa i també del colonialisme espanyol a Llatinoamèrica i com es va fer activista per la llengua i independentista, perquè forma part de la Crida Nacional per la República. Diu que, com que no va poder lluitar per la independència del Perú, ara la història li dóna una segona oportunitat amb Catalunya.

—Per què vau impulsar la campanya?
—Un dia, al mercat, una dona em va atendre en castellà tot i que jo li parlava en català. La seva companya, colombiana, li va dir: ‘Per què li canvies la llengua?’ I jo vaig insistir-hi: ‘No em canviïs la llengua, dona.’ Tot va ser entre riures, i després vaig continuar xerrant amb la dona colombiana, que em va dir que a ella i al seu marit els passava igual. Els vaig proposar de fer-nos una fotografia tots tres i penjar-la demanant que no ens canviessin la llengua. Aquest tweet va tenir molts retweets. Aleshores vaig fer un compte específic per a demanar que catalanoparlants d’altres llocs del món se’ns unissin per reivindicar que volem viure en català. Un noi ens va dir que feia molt de temps que feia el préssec perquè sempre parlava en castellà amb el xinès de la cantonada i el dia que va canviar la llengua es va adonar que parlava un català perfecte! Com que Catalunya és terra d’acollida, sempre se’ns intenta facilitar la vida i per això es canvia la llengua.

—És només per una qüestió de cortesia o hi ha una part de complex?
—Hem de recordar que tres-cents anys de colonització tenen un preu i hi ha factors psicològics i sociològics al voltant d’aquest canvi de llengua. Les llengües minoritàries amb un estat darrere no canviaran la llengua, però quan hi ha una llengua subordinada a una altra això sol passar. Una ucraïnesa em va dir que a Ucraïna fan igual: a qualsevol nouvingut li parlen rus. Passa en totes les cultures que han estat dominades. Aquí es compra el discurs d’un estat imperialista. Per què sorgeix Ciutadans per destruir la llengua? Perquè és la columna vertebral de la nació catalana. Si la llengua es perd, el desig d’independència desapareix, perquè és la que ens uneix, la que ens cohesiona, la que ens iguala. El seu intent d’associar independència, classisme i racisme se’ls desmunta si persones nascudes en altres països defensem el dret de viure en català. La campanya pot servir perquè sigueu conscients que la cultura catalana és tan atractiva que ens interessa. No us ho creieu perquè fa tres segles que sentiu que sou tancats, garrepes, covards… Quan durant tres segles et diuen mentides sobre la teva cultura te les acabes creient.

La Noris,catalanoparlant nascuda a Veneçuela ens diu #NOEMCANVIISLALLENGUA Alumna del Consorci per a la Normalització Lingüística, a Sant Cugat,des del 2018,va decidir aprendre català al centre de normalització lingüística (CNL) Vallès Occidental 3 (https://t.co/4oISwg2VIZ) pic.twitter.com/rSus408glM

— No em canviïs la llengua (@CanviisEm) October 4, 2019

—Defenseu la llengua com a eina d’integració. Per tant, encara que a vegades tinguem la percepció contrària, parlar als nouvinguts en castellà pot tenir un punt discriminatori?
—Quan jo era en el procés d’adaptar-me i em canviaven la llengua em feien sentir molt malament. Sentia que ho feien perquè no la sabia parlar bé. Molta altra gent també m’ho ha dit, que s’ha sentit discriminada per això. Jo els dic que és una fase per la qual passem. La gent no ho fa perquè ens rebutgi, sinó perquè pensa que tots parlem castellà i vol facilitar-nos la vida. Hi ha una dissonància cognitiva perquè els autòctons canvien la llengua per amabilitat, però el nouvingut se sent discriminat. Si no coneixes la història de Catalunya i el seu context, pots fer aquesta deducció errònia. A vegades la gent fa coses, com ara presentar-te un estranger, perquè pel fet de ser de fora sembla que ja hàgiu de ser amics, encara que faci molts anys que vius aquí. A mi alguna vegada m’han dit: ‘Mira, un peruà!’ Doncs molt bé… A més, quan em presenten un peruà que fa molts anys que viu aquí i no parla català em demano per què no ha fet l’esforç d’adaptar-se.

—Com se soluciona això?
—Xerrant amb ells. L’altre dia em va passar que una peruana que fa un any que viu aquí em va dir que no tenia cap intenció de parlar català. Li vaig dir que jo feia trenta anys que vivia aquí i em va contestar que llavors ja era espanyola. Jo li vaig dir que no s’equivoqués, que jo era catalana. Com m’he de sentir espanyola, si és la gent que fa segles es va carregar els meus avantpassats i la meva cultura? Desgraciadament, hi ha figures de l’unionisme que obliden les seves arrels. Un Vargas Llosa és la conseqüència del colonialisme. Ja sé que no odiaràs els descendents dels qui van cometre aquell genocidi cultural, però tampoc no els aplaudeixis. I menys si defensen la mateixa actitud amb la cultura catalana. Repeteixen allò que van fer els seus avantpassats. Quan coneixes la llengua catalana l’estimes, i quan l’estimes la defenses. I per això jo crec que l’autoodi no existeix.

—Per què?
—Els qui tenen autoodi no són catalans, són espanyols que parlen català. Una persona que se sent catalana no pot situar-se al costat dels colonitzadors, dels botxins. Vargas Llosa no se sent peruà, se sent espanyol. Jo sempre dic que sóc catalana nascuda al Perú, i orgullosa de les meves arrels. Si no estigués orgullosa de les meves arrels, no entendria la cultura catalana. Vargas Llosa s’avergonyeix de les seves arrels. A sobre, físicament no és espanyol, no és blanc. Aquest home té un complex brutal i sempre li ha fet vergonya ser peruà. Per això tan aviat com ha pogut s’ha posicionat al costat d’Espanya.

—Què en penseu, de la manera com es tracta la comunitat llatinoamericana a Catalunya? És molt nombrosa, però mediàticament a vegades sembla que no existeixi.
—Hi estic d’acord. Com és possible que no hi hagi cap tertulià llatinoamericà a TV3, a Catalunya Ràdio o a RAC1? Em sembla fantàstic que hi hagi marroquins, però moltes vegades es dóna més visibilitat a qui porta un mocador que a qui no en porta. El problema que hi veig –també en algunes sèries de TV3– és que aporten un punt folklòric. A mi sempre m’acaben oferint parlar d’immigració, i jo no en tinc ni idea. Jo sé d’educació, de pedagogia, de psicologia… Sempre ens encasellen. També s’ha comprat, en part, el discurs que diu que els immigrants no ens adaptem. Amb aquesta campanya el desmuntem.

—Quina és la vostra història i com vau arribar a fer aquest activisme per la llengua?
—Vaig venir aquí a divuit anys, de vacances. Estudiava psicologia a Lima, però era l’època de Sendero Luminoso. Alguns professors hi estaven associats i cada dos per tres teníem policies a la universitat buscant terroristes. Llavors van fer una vaga, i els meus pares em van recomanar que anés a visitar els meus germans, que estudiaven a Barcelona. Vaig venir i, com que la vaga continuava, vaig començar a estudiar aquí. Després em vaig enamorar, em vaig casar i ara el nen ja té catorze anys. La cultura catalana em va enamorar des del primer moment, perquè la gent és puntual i tot està net. La formalitat de la cultura catalana m’encanta. Aquí, si demanes a algú si vindrà a algun lloc, et diu clarament si sí o si no. Allà no. Donem moltes voltes pel desig d’agradar. Això que comentava de la colonització… Les relacions personals allà són difícils per aquesta ambigüitat.

—I pel que fa a la llengua?
—A la universitat hi havia classes en català i castellà, i vaig anar a les que eren en català. Prenia els apunts en castellà i deixava buits a les parts que no entenia. Llavors agafava els apunts dels meus companys que escrivien en castellà i ho compatibilitzava. Suposo que sempre he tingut el desig d’aprendre altres llengües. Ara vull aprendre italià i alemany per veure òpera. Per a mi, el normal és saber moltes llengües, perquè són formes diferents de pensament. Hi ha paraules que descriuen sentiments en algunes cultures que en altres no les tenen.

—Són realitats diferents.
—Exactament! En finès tenen moltes paraules per a dir ‘neu’ o ‘blanc’. Si t’aïlles en una sola llengua, veus el món des d’una sola perspectiva. Avui dia, una persona que només parla una llengua és analfabeta. Jo, per exemple, vaig començar a aprendre portuguès perquè m’interessa molt la cultura brasilera i per cultura general. I el català el vaig anar aprenent amb naturalitat, però em vaig tornar activista el 2009.

—Per què?
—Arran del dia en què vaig anar a fer el DNI al meu fill i un policia nacional em va agredir perquè li vaig contestar en català. Havia trucat al meu marit i el policia va començar a cridar per dir-me que estava prohibit trucar. Vaig intentar explicar-li per què trucava, però em va dir que li parlés en castellà, que no m’entenia. ‘Som a Espanya!’, em va cridar. La gent del voltant va començar a riure. Després vaig sortir de la comissaria per tornar a trucar al meu marit i el policia em va agafar i em va sacsejar, dient-me que no podia sortir perquè estava detinguda. Vaig passar una por… Després van venir dos policies de paisà i em van demanar el DNI. Es veu que els havia trucat perquè considerava que jo alterava l’ordre públic i necessitava reforços. Quan va arribar el meu marit, el policia se li va posar a un pam de la cara i li va dir: ‘Que és una nena petita, que necessita ajuda?’ I va començar a parlar en gallec.

—En gallec?
—Sí. Va ser totalment surrealista. Jo li vaig dir que l’entenia perfectament perquè era una llengua llatina, com dient ‘si tens algun problema amb el català, estàs malament del cap, i més si tu parles gallec’. Vam aconseguir que el cas arribés als mitjans, perquè no fessin el que volguessin, i fins i tot vaig arribar a judici. Vam enviar molts correus electrònics a partits perquè em donessin suport, i l’únic que me’n va donar va ser Carles Puigdemont, que fins i tot va venir al judici. Va ser llavors quan em vaig fer activista. Tot i l’amenaça de veure un policia nacional exigint-me que li parlés en castellà, vaig contestar en català. No va ser conscient, però llavors ja era la meva llengua. Allà em vaig adonar que la meva llengua estava amenaçada.

—I com us vau fer independentista?
—Va ser quan vaig arribar. Gairebé totes les cultures llatinoamericanes ens hem quedat sense llengües maternes, i quan vaig sentir tota la història de Catalunya vaig fer un paral·lelisme amb la meva cultura. En aquell moment a la gent li cridava l’atenció que digués que lluitàvem contra el mateix colonitzador. Sento que, com que no vaig poder lluitar per la independència del meu país, ara la història em dóna l’oportunitat de fer-ho amb Catalunya.

—Però hi ha moltes diferències entre un cas i un altre.
—És veritat que a Llatinoamèrica la monarquia espanyola va cometre un genocidi cultural i va matar milions de persones. I jo em demano: no s’ha fet això, aquí? Potser s’han carregat menys gent, però en l’àmbit cultural i lingüístic… El modus operandi de l’estat espanyol quan vol eliminar una cultura sempre és igual: la destrueix i menysté allò que en queda. Per això molts peruans menystenen el quítxua i consideren que és de gent pobra. Això és conseqüència del genocidi. El meu pare parlava quítxua, però a deu anys va anar-se’n a Lima i el va perdre. Me’n va transmetre només la part folklòrica, però no el reivindicava. Si m’hagués dit que la llengua no es podia perdre, que l’havia d’estudiar perquè era part de les nostres arrels, la parlaria ara mateix. És una llàstima, però ho entenc, perquè ell va mamar aquesta idea que la seva llengua no era important.

—No sé si gaire llatinoamericans tenen encara aquesta idea d’Espanya com a ‘mare pàtria’.
—Hi ha peruans que pensen com jo i peruans que pensen com Vargas Llosa. Una companya peruana catalanoparlant, també educada a Lima, em deia que tenia la sensació que a la gent educada als pobles més recòndits del Perú els havien modificat els llibres d’història. Els qui hem nascut a Lima, en general, sí que tenim aquesta consciència de les nostres arrels, però hi ha altra gent que encara parla de la ‘mare pàtria’. Quan la meva mare ho sentia sempre deia: ‘Si de cas, serà la madrastra pàtria, amb tot el que ens han fet…’ A la meva escola sí que explicaven totes les barbaritats que havien fet, com la manera d’assassinar Túpac Amaru: van lligar-li les extremitats a quatre cavalls i el van esquarterar. També van suprimir els ‘andenes’, un sistema de cultius que consistia a portar l’aigua de baix cap a dalt. Aquests pocavergonyes, ignorants i primitius, quan no entenien alguna cosa simplement l’arrasaven, i per això avui no sabem com podia funcionar aquest sistema. Com és possible que, si tu coneixes aquesta part de la història, després parlis de la ‘mare pàtria’? També és veritat que, psicològicament, és més fàcil aliar-te amb els guanyadors. Per la meva professió de psicòloga, però, sempre sóc optimista i crec en el canvi.

—I des d’un punt de vista psicològic, com creieu que hem abordat la situació política?
—El Primer d’Octubre vam obrir els ulls en molts aspectes. Tots vam quedar en estat de xoc. Ens vam adonar que tot allò que havíem pensat no servia de res, perquè sí que es van atrevir i Europa no va fer res. I una altra cosa que encara digerim: per primera vegada, l’1-O ens vam adonar que érem gent valenta. Sempre ens han dit que els catalans són covards. Hi ha estudis que diuen que, a les escoles, quan un professor titlla d’estúpid un nen, no rendirà, i si l’etiqueta d’intel·ligent, rendirà per sobre de les seves capacitats. A escala col·lectiva funciona igual. Si durant tres segles et diuen que ets covard, això s’incorpora al teu cervell i a l’ADN. Ara continua el bombardeig del ‘però si sou covards’. Hi ha una dissonància cognitiva, i per això hi ha gent que continua parlant de ‘lliristes’. Continuem pensant que no arribarem mai enlloc perquè no ens ho mereixem, perquè els nostres polítics són uns covards, perquè estem envoltats de traïdors… Això és una característica de la cultura catalana: que passem de l’autocrítica a l’autoflagel·lació. ‘És que som uns perdedors, uns figaflors, uns lliristes, uns processistes…’. Cal contextualitzar-ho: hem viscut en un estat de xoc durant dos anys i ara comencem a reaccionar. Hem viscut un estrès postraumàtic com a país.