22.10.2024 - 21:40
|
Actualització: 23.10.2024 - 09:25
Crec, no n’estic segur, que va ser Joan Sales que a Incerta glòria va dibuixar la mort com un ganivet que cau del cel, sempre de manera freda i ràpida. Diria que la mort ahir de Rosario Palomino molts catalans la vam viure així.
Pels qui no la coneixien, Rosario Palomino era una psicòloga nascuda al Perú, que va arribar als Països Catalans als anys noranta i que no sols va adoptar la nostra llengua com a pròpia sinó que es convertí en una defensora ardent del català. Fins al punt de ser el motor, amb Matthew Tree, Toni Albà i Carme Sansa, del “No em canviïs la llengua“.
Ella, com a catalana nouvinguda, sabia millor que ningú què era i què significava que els catalans de tota la vida se li adreçassen d’entrada en espanyol, pel seu físic, pels matisos de la seua pronúncia, pel que fos. “No s’adonen que em fan sentir exclosa quan em canvien la llengua per la meva fesomia”, deia. Ens hauria pogut engegar tots a pastar fang, hauria estat fàcil i comprensible; al capdavall, el castellà era la seua llengua nadiua –per haver nascut en un Perú on Rosario no parava de recordar que els espanyols havien matat les llengües pròpies, com el quítxua que encara parlava el seu pare. Però no ho va fer. No solament no ho va fer, sinó que va sostenir l’actitud contrària.
Palomino ens va posar a tots davant l’espill, explicant-nos amb aquella claredat tan directa amb què parlava sempre el racisme inconscient que amaga el fet d’adreçar-se a la gent com ella en una llengua que no siga la catalana. Incansable i sempre riallera, va fer prendre consciència a molta gent, a moltíssima, que tothom, absolutament tothom, mereix l’oportunitat de parlar en català, de sentir-se català, de ser català. I, d’una manera admirablement conseqüent, va lluitar com la primera per la independència de Catalunya. En paraules seues, com hauria lluitat el 1826 –”que al capdavall el colonitzador és el mateix”– per la independència del seu Perú.
Rosario –i això ho feia naturalment– no parlava mai en castellà. I ens demostrava que era possible. Encara que li implicàs fins i tot un judici l’any 2010 per haver-se negat a respondre en castellà a la policia espanyola. Anys després, en aquesta entrevista que li vam publicar a VilaWeb, ens va explicar aquell moment amb una clarividència i un orgull que, precisament ara que s’ha mort, crec que és necessari de remarcar: “Tot i l’amenaça de veure un policia nacional exigint-me que li parlés en castellà, vaig contestar en català. No va ser conscient, però llavors ja era la meva llengua. Allà em vaig adonar que la meva llengua estava amenaçada.”
Tots hem perdut una gran catalana, massa prompte. Però el seu llegat viurà molt de temps entre nosaltres. Perquè cada vegada que algú es plante i es negue a canviar de llengua ressonarà la seua gran feina. També, també, com un merescut homenatge i com un reconeixement pòstum a la seua gran valentia, a la seua enorme dignitat, a la seua vida, aquesta que, com a país, hem tingut la gran sort de compartir.
PS1. Alhora va convocar ahir de manera urgent una concentració davant l’Hospital Dexeus en protesta per l’enèsima agressió contra el català a càrrec d’aquesta corporació. Segurament per la precipitació de la convocatòria, hi van assistir tan sols una trentena de persones, però vull agrair la capacitat de reacció del partit de Jordi Graupera i Clara Ponsatí. Que és una lliçó en si mateixa. La reiteració anticatalana de Dexeus mereix fer d’aquesta corporació un objectiu preferent de protesta, d’una protesta que no s’hauria d’acabar en aquesta concentració d’ahir, sinó que hauria d’esdevenir una mobilització preferent i permanent. Al Quebec o a Flandes tenim exemples històrics que ensenyen que plantar-se en massa i permanentment –no en abstracte contra tothom, sinó en concret contra una empresa o una institució– és una estratègia magnífica per a provocar una reacció popular i aconseguir èxits tangibles i socialment remarcables. Espere i desitge, en conseqüència, que la Plataforma per la Llengua, Òmnium, els altres partits polítics i tothom que puga s’afegesquen immediatament a la iniciativa d’Alhora i convoquen més mobilitzacions, fins a fer rectificar Dexeus o fins a fer-li la situació insostenible.
Ps2. L’ex-director de la Fundació Arrels, Ferran Busquets, és el convidat al pòdcast Santa Eulàlia que condueix Ot Bou. Busquets és una referència social imprescindible i per això les seues paraules s’han d’escoltar amb molta atenció: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”.
PS3. El Congrés d’Esquerra Republicana del País Valencià, fet el cap de setmana passat, ha originat una altra crisi al si del partit republicà. El procés judicial per assetjament contra el president d’ERPV, Josep Barberà, és un llast per al partit, com ja s’ha vist en la negativa de diversos grups a compartir l’Aplec del Puig amb ells. Tot plegat ens ho explica la nostra cap de redacció, Esperança Camps: “La situació d’ERPV, una altra crisi oberta dins Esquerra”.
PS4. A aquells que encara no sou subscriptors de VilaWeb us volem oferir un tracte que pensem que és just. La nostra missió és crear una societat ben informada i per això publiquem tots els nostres continguts amb accés obert a tothom. No volem deixar ningú fora. Però la contrapartida és que necessitem que aquells que pugueu ens ajudeu a continuar treballant per a tots. Cliqueu ací per a fer-vos-en subscriptors.
