Rosa Vergés: “La primera persona al món que va fer ficció en cinema va ser una dona”

La cineasta Rosa Vergés (1955) rebrà diumenge el Gaudí d’Honor Miquel Porter 2024, durant la gala dels premis del cinema, “per ser una directora pionera quan no hi havia directores, que va obrir el camí de les cineastes que en les dècades posteriors ens han meravellat amb les seves històries”. En aquesta entrevista amb VilaWeb feta a casa seva, a l’Eixample de Barcelona, Rosa Vergés explica que de dones directores i pioneres sempre n’hi ha hagut, però amagades. Com Alice Guy, la seva referent. I també parla d’aspectes de la seva trajectòria, com l’origen de Boom, Boom, el seu primer, i premiat, llargmetratge, o el perquè s’ha dedicat tants anys a ensenyar. Però l’entrevista no gira tan sols al voltant de la seva carrera, sinó també de la seva família, perquè Rosa Vergés és una de les vuit criatures que van tenir els seus pares, l’editor de Josep Pla, Josep Vergés, i la ballarina del Gran Teatre del Liceu Rosa Coma.

—Qui era Rosa Coma?
—Rosa Coma? La meva mare, una ballarina molt joveneta, que es va casar amb un editor, Josep Vergés, quan la mare tenia divuit anys i ell trenta-sis. I van formar una família nombrosa. Vuit fills. La meva mare pertanyia a una família que vivia al carrer del Bruc, precisament el carrer on he anat a parar jo ara. El seu pare treballava a la Fabra i Coats, viatjant de vetes-i-fils. La seva mare, llevadora. Eren quatre germanes guapíssimes i un germà. Una de les germanes va ser una actriu importantíssima en el nostre cinema, Sílvia Morgan.

—I com es van conèixer, els pares?
—La meva mare ballava al Liceu, amb un tal Elenita, que tenia una parella. L’Elenita i la seva parella van haver de sortir amb dos amics íntims, que els feien d’espelmes, perquè no es podien quedar sols. L’Elenita es va casar amb la seva parella, Xavier Montsalvatge. I les dues espelmes que els acompanyaven també es van casar. Eren el meu pare i la meva mare. I, de fet, es van casar abans, perquè el meu pare va anar molt de pressa. La meva mare tenia molta personalitat i va saber portar molt bé les bambolines de la vida d’un editor. Una de les coses que va fer molt bé és que en lloc que el meu pare hagués d’anar constantment a dinar fora amb escriptors, ella organitzava els dinars a casa.

—Els vuit germans són vius?
—Va morir una germana; els altres, sí. Som dos nois i sis noies.

—Tampoc devíeu ser els únics amb vuit fills, en aquella època.
—No, per descomptat. I competíem a veure quina família tenia més germans. Me’n recordo dels Sentís, per exemple. Jo anava a classe amb el que ara és psiquiatre, Quique Sentís. Ells havien perdut un germà, que s’havia ofegat a la piscina de petit. I el Quique el comptava, i deia que eren nou. I jo li deia que els morts no es compten. Per mi, l’aprenentatge de formar part d’una família nombrosa són les pistes per a saber què és treballar en equip. En un rodatge. Perquè cadascú ocupa el seu lloc.

—És per la branca materna, de l’actriu, que aneu a parar al cinema?
—Parlem d’una època en què no era benvist que algú es dediqués al cinema. I menys, ser actriu. I al voltant de la tal Sílvia Morgan hi havia tot un misteri. No la vaig conèixer fins més gran, de fet. L’exposició davant d’una càmera… I mira que era una persona molt seriosa i molt maca. Els meus referents eren els cines de sessió doble, concretament el cine Spring. Cada diumenge, tenies la pel·lícula bona i la dolenta. Moltes de l’oest. Aquest era el meu referent. I també pel·lícules que vèiem a casa de Tarzan, en Súper-8.

—Un nom que he après ara, per vergonya meva, preparant-me l’entrevista: Alice Guy.
—Alice Guy és una cineasta francesa; curiosament, filla d’editor. Era la secretària d’un tal Missier Gaumont que venia càmeres de fotos. I un dia van anar a veure els Lumière. Ella, en sortir, va dir al seu cap: això del cinema seria molt interessant, però no només per a retratar el món, com un documental, sinó per a fer historietes. I Alice Guy va fer pel·lícules. I no és que sigui la primera dona que va dirigir una pel·lícula de ficció, sinó que la primera persona al món que va fer ficció al cinema va ser una dona. Ella. També va ser la primera que va muntar estudis de cine als Estats Units, on està enterrada, i la primera que va fer una pel·lícula amb so, un musical. Ara l’editorial Finestres ha publicat la seva vida en còmic en català. Alice Guy és un referent que vaig descobrir al Festival de Cinema de Dona del Drac Màgic. El 1996, pel centenari del cinema. Mira si vaig trigar a saber qui era. Em va impressionar molt, ser en aquella sala plena de gent i que la gent entengués la ironia de les seves pel·lícules. Ella feia comèdia. I que un públic com aquell, cent anys després, l’entengués i en gaudís… És quan veus de veritat què significa tenir un referent.

—Per què vau anar a estudiar a la Sorbona de París?
—A divuit o dinous anys vaig sentir la necessitat de conèixer món i anar-me’n de casa. I vaig fer convalidar els estudis d’història de l’art, que feia aquí, per estudiar a la Sorbona. Era una universitat molt clàssica en un moment que a França hi havia molta revolució a les universitats. A la Sorbona, quan alçaves la mà per dir “jo opino”, et deien “un moment, no sé si has vingut a opinar”. Cosa de la qual també vaig aprendre molt. Però era molt jeràrquica, en un moment poc jeràrquic. Vaig estar-hi dos anys. Es va morir Franco, i aleshores vaig tornar, perquè ja tenia al cap dedicar-me al cinema i vaig ser conscient que volia fer cinema aquí. No fora.

—He vist els noms amb els quals vau començar fent cinema: Bigas Luna, Francesc Betriu, Agustí Villaronga, Francesc Bellmunt… Quina és la persona de qui heu après?
—Si digués un nom, no seria just. Però el primer llargmetratge en què vaig participar era com a meritori de direcció. La pura historia de la prima Montse. La primera pel·lícula dirigida per Jordi Cadena, produïda per l’enyorat Pepón Coromina, amb Ana Belén i Ovidi Montllor. Basat en una novel·la de Marsé. I al final del rodatge m’havien donat el guió, tot i que la meva feina era fer encàrrecs. Però me l’havia guanyat, amb el meu interès.

—I vau fer Angoixa amb Bigas Luna.
—Sí, la meva última pel·lícula com a ajudant en la direcció. Va tenir un component que encara recordo amb una certa tristesa o nostàlgia: hi ha una part de la pel·lícula que passa en un cinema antic. Vam trobar una preciositat de cinema, em sembla que era per Sabadell. Tot de vellut. L’havien comprat per fer-hi un supermercat i vam demanar per favor si podien esperar un mes a tirar el cinema a terra i poder-hi filmar. No van voler. Però va ser una pel·lícula memorable en molts sentits.

—El vostre primer llargmetratge, Boom boom, el vau fer amb trenta-cinc anys.
—Jo sempre dic que Boom boom no és la meva primera pel·lícula, és la segona, perquè em vaig saltar la primera. Encara la tinc en cartera i suposo que ara podré fer-la. Acabar almenys la primera pel·lícula. Em mereixo l’òpera prima. Es diu Blanca i és una història d’amor entre un àrab i una cristiana, amb diàlegs de Narcís Comadira, grandíssim poeta i pintor. Aquesta és la que volia fer. I tenia clar que la volia fer a escala europea. Precisament, Bigas Luna em va acompanyar a Londres, i vaig anar a Chanel 4, a la BBC, vaig anar a no sé quants llocs amb el guió sota el braç. No va funcionar. Una dona jove, la primera que fa, i el film passa a l’època medieval? No va anar bé. I llavors vam optar per fer Boom boom. La gràcia de Boom boom és que és una trampa. És una trampa perquè jo era a l’edat mitjana, no em van comprar la idea, i llavors vaig agafar una plantilla (la literatura universal dóna moltes pistes), i en aquest cas la plantilla era el mite de Tristany i Isolda. De fet, el protagonista de Boom boom es diu Tristan. Boom boom no deixa de ser convertir el filtre d’amor de Tristany i Isolda en el Bloody Mary de Boom boom. Per a mi no és casualitat que el guió funcioni com un rellotge, perquè el que funciona com un rellotge és la plantilla. A més, vaig tenir la sort de la brillant aportació de Jordi Beltran, home de ràdio. La música té molt a veure amb les situacions amoroses. En Jordi va ser una grandíssima aportació.

—I amb Boom boom vau guanyar un Goya. Un gran èxit amb la primera obra també pot marcar d’una manera complicada?
—Eduardo Mendoza diu que has d’escriure el segon llibre perquè el primer sigui el bo. Això no s’ho treu de sobre ni Orson Welles amb Citizen Kane.

—És la seva primera obra?
—Sí. O John Huston, amb El falcó maltès. De tota manera, vaig tenir la sort que després de Boom boom vaig fer Souvenir, que va ser molt mal rebuda. Em va encantar, perquè ràpidament vaig saber què era un èxit i què era un fracàs. I com més aviat sàpigues on et mous, millor.

—L’últim llargmetratge que vau fer és Iris (2004). Per què fa vint anys que no en feu cap?
—No et puc convèncer d’una història si no me la crec. I en un moment determinat vaig sentir que jo, que no havia pogut estudiar cinema, havia de retornar tot allò que havia après. I em vaig vincular primer i molt intensament amb Josep Maixenchs, amb la creació de l’ESCAC. I després he anat treballant a la Pompeu Fabra, a la Ramon Llull, a la Universitat de Barcelona. I si compto tots els curtmetratges que han fet els alumnes amb qui he treballat no he parat de rodar. M’ha refrescat molt la mirada, a part d’haver fet altres coses de teatre, documentals i sèries.

—Vau començar a dirigir en un món d’homes. Doncs ara la persona que guanya l’Ós de Berlín és una dona.
—Hem començat l’entrevista parlant d’una dona molt desconeguda i que existia des que va existir el cinema. N’hi ha moltes així. Evidentment, jo m’he mogut en un món on hi havia més homes, però sincerament dins un equip de cinema no penses si és un home o una dona. I en el cas de Boom boom, majoritàriament l’equip eren dones. I me n’he adonat ara.

—Directores, a la vostra època, quines hi havia?
—Un parell d’anys abans que jo, Isabel Coixet ja havia rodat. A escala estatal hi havia Josefina Molina, Cecilia Bartolomé o Pilar Miró. La respecto moltíssim, la Pilar Miró, per tot el que va fer, de manera molt salvatge, per haver defensat el cinema al Ministeri de Cultura. I es va ser molt injust amb ella, que quan dirigia Radiotelevisió Espanyola li van tirar en cara la despesa de vestuari i de representació als actes oficials, cosa que no retreien a cap home. Per començar, amb els vestits de Camps.

—Per què el Me too salta, en primer lloc, a la indústria del cinema?
—Els grans estudis eren comandats i funcionaven d’una manera molt bèstia, molt bèstia. La imatge té tant poder que atreu persones que són capaces de gestionar-lo, el poder. I n’han pogut abusar, com han fet en molts altres sectors. Però no té la mateixa visibilitat un metge o un arquitecte que els de Hollywood.

—I vosaltres heu viscut aquest abús de poder aquí?
—Sí, però no tan sols en el cinema. Ara em ve al cap la primera vegada que em vaig sentir realment malament. Quan vaig decidir fer cinema, no podia viure del que feia. I vaig estar bastant de temps treballant de guia turística. Portant grups. En el primer viatge em va tocar Tailàndia. Una de les primeres nits a l’hotel em van cridar d’una habitació dos clients. Soldats de l’exèrcit espanyol, que m’esperaven amb un whisky, dient que esperaven que la guia fos afectuosa. Jo, ximple no ho era. I no ho sóc. I vaig aconseguir arribar a la porta i sortir de l’habitació. I quan era a mig passadís recordo que vaig dir: això no es pot quedar així. I vaig tornar, vaig picar a la porta i els vaig cantar les quaranta. Aquesta segona vegada vaig sortir plorant: “Ja no treballaré més, em faran fora de l’agència perquè el client té raó.” Doncs no va passar res. De fet, vaig treballar molt més. I els tals clients em van tractar bé, a partir d’aquell moment. Era un viatge de turisme en què se n’anaven tot el dia a veure prostitutes de catorze anys, evidentment.

—Ara que passem a un cert món d’homes, vau conèixer Josep Pla?
—Si et digués que es volia casar amb mi, què em diries? Et passaré un article que ha escrit en anglès un dels meus germans, en Pere, que viu a Eivissa. Josep Pla, a personal view. Descriu el que va ser la nostra infantesa amb en Pla a casa, molt més bé que no t’ho podria explicar jo. En Pla i el meu pare tots dos eren de Palafrugell i van néixer al mateix carrer, el carrer de la Tarongeta anys més tard. Quan el meu pare compra la capçalera de Destino es troba Josep Pla a la Rambla. I li proposa d’escriure Destino. I la primera que li pregunta és: “Pagues bé?” El meu pare va dir: “No, però pago sempre.” A partir d’aquí no només va ser el seu editor sinó també el seu alter ego. És a dir: és indissociable la figura del meu pare de la de Pla i els quaranta-cinc volums de l’Obra Completa. L’últim volum, escrit pel meu pare. Això vol dir molts dinars i molts sopars a casa que, de nen, d’adolescent, ho vius com ho viu un nen que no sap qui té davant. Moltes de les sessions, ara les viuria d’una altra manera. Però sí que, quan estudiava història de l’art i començava a parlar amb en Pla, i ell ja era molt gran, un dia dinant li va dir al meu pare: “Vergés, amb aquesta filla teva sí que m’hi casaria bé.” I jo una mica més i caic a terra, perquè em deia: “Ai, amb tantes filles com té, potser li diu que la hi regala!” Encara sort que no ho va fer. O no, que potser ara cobraria drets d’autor.

—Costa d’imaginar-se Pla envoltat de canalla.
—No sabia ni què fotre’n. En Pere ho explica molt bé: no li interessaven les criatures.

—Fins a quin punt el vostre pare es va casar amb Pla?
—O va ser en Pla, que es va casar amb el pare? A veure, aquesta insaciable font de saber que representa Pla, amb tota aquesta muntanya de coneixement del món, d’adjectius, de paraules, de periodisme, impensable ara sense una xarxa d’internet, ell la tenia vivint en un mas a l’Empordà. I el pare tenia aquesta força que li retroalimentava el motor. I això penso que és, fonamentalment, la feina d’un editor. És el que jo he entès després al cinema. Hi ha la necessitat de tenir un productor, que faci d’editor. Que tinguem a les mans un bon llibre és el resultat de la combinació entre un autor i un lector. Doncs hi ha un pont imprescindible entre ells dos, que és l’editor. I en aquest cas hi havia molta sinergia d’origen, d’idees, suposo.

—Diumenge us donen el premi Trajectòria a la gala dels Gaudí.
—Entenc que és a la trajectòria, sí, però es diu Gaudí d’Honor Miquel Porter i Moix. Primera, jo estic molt orgullosa que l’acadèmia de cinema català hagi sabut acostar el cinema català i fer de pont amb un públic de proximitat. En aquests moments el cinema català és de quilòmetre zero, i això és molt important. I si miro la llista de la gent que ha obtingut aquest premi tot són gent que em semblen grans professionals. Que m’ho donin a mi no m’ho prenc personalment, sinó a la meva trajectòria, a una trajectòria.

—Ja sabeu quin discurs fareu?
—Ara, quan marxeu, assajaré. La cosa difícil no és dir el que vull dir, perquè ho tinc claríssim, sinó atrevir-me a dir-ho clar.

—Qui és aquella senyora de la fotografia?
—La meva mare. Era guapa, eh? Em sembla que en aquesta fotografia porta les arracades que jo em posaré diumenge.

—Voleu dir res que no hagi preguntat?
—Que podem estar contents que el cinema català hagi agafat el rumb que ha agafat. I que hi hagi tantes i noves incorporacions, evidentment de moltes noies, però també de molts nois, que refresquen una mica el nostre panorama. I que el cinema català sempre s’ha distingit per la capacitat d’investigar, de provar: des de l’escola de Barcelona fins ara s’ha donat una imatge que, com més lluny arribi, millor per a tots nosaltres com a espectadors.