Rosa Regàs fa testament

L’escriptora Rosa Regàs i Pagès va fer noranta anys el passat novembre. Després d’una inoportuna caiguda i una operació, actualment es mou amb cadira de rodes. De tota manera, abans encara va tenir prou força per a sotmetre’s a les preguntes de la periodista Lídia Penelo i confegir-hi braç amb braç Un llegat. L’aventura de la vida (Editorial Navona), un text en què fa repàs de nou dècades de vida intensa, sense estalviar ni retrets ni detalls, estructurat en tres grans blocs, corresponents a la infantesa, la maduresa i la vellesa. Dona lliure marcada per la guerra del 36-39 que li va truncar la infantesa, no amaga la seva mala relació amb el nacionalisme català ni la seva consideració de ser més ben acollida a Madrid que a la seva ciutat natal. El llibre s’ha presentat a la seva casa de Llofriu (Baix Empordà), un espai literari a tocar del mas Pla, on Regàs ha viscut i escrit.

El pòsit de la derrota republicana

Nascuda a Barcelona l’any 1933, és filla de l’advocat i autor teatral Xavier Regàs Castells, representant d’aquella burgesia liberal que va albirar-se amb la República, i de Mariona Pagès i Elias, dona de gran cultura i bellesa, germana gran de l’escriptor Víctor Alba, i neboda del pintor i crític literari Feliu Elias. El matrimoni dels seus pares va fer tronar i ploure en el cos dels intel·lectuals i periodistes dels anys trenta. El seu cercle d’amistats incloïa Josep Maria de Sagarra, Margarida Xirgu i Federico García Lorca. Quan va arribar a la Universitat de Barcelona, el professor Joan Petit va confessar a la jove Rosa que tots els nois de la seva generació estaven enamorats de Mariona Pagès. La seva primera infantesa es va desenvolupar a l’exili, on els seus pares van portar els quatre germans –Xavier, que seria dissenyador; Georgina, cuinera i fundadora del Museu de la Confitura de Torrent, Rosa i Oriol, l’impulsor de Bocaccio, Via Veneto i Up&Down– per protegir-los dels bombardaments. A França, la petita Rosa va ser educada a l’escola del pedagog Célestin Freinet, pare del Moviment de l’Escola Nova, a la qual estava adherit el malaguanyat Antoni Benaiges, protagonista del film El mestre que va prometre el mar, mentre els dos grans van anar a parar als Països Baixos, on van quedar al càrrec d’uns diplomàtics amics dels progenitors.

El pare exercia de funcionari de la Generalitat i, amb la derrota de 1939, els Regàs Pagès es van comptar entre els perdedors. Els nens van tornar a Barcelona on, mentre el matrimoni dels seus pares es trencava –la seva mare va iniciar una relació amb una altra dona, un fet gravíssim per a la moral nacionalcatòlica de l’època–, els nens passaven a quedar, després d’un sinistre procediment del Tribunal Tutelar de Menors, sota la pàtria potestat de l’avi patern, l’empresari Miquel Regàs i Ardèvol, considerat el rei de la restauració barcelonina i propietari del restaurant Can Culleretes, a més de gerent de l’Hotel Colon i del restaurant de l’estació de França. Profundament conservador i catòlic, el seu cas és paradigmàtic dels homes de l’entorn lligaire que van abraçar el franquisme sense reserves, encara que pel camí haguessin de sacrificar el seu catalanisme. Fins al punt que el seu fill homònim va morir a Vilalba dels Arcs (Terra Alta), combatent en el Terç de Nostra Senyora de Montserrat, mentre l’altre fill feia camí a l’exili, i va acabar deixant la seva fenomenal herència íntegrament a institucions religioses.

Internada al col·legi de les Dominiques, Rosa Regàs té paraules tendres i de gran estima per al doctor Trens, el capellà de l’escola, que li va fer apreciar i estimar la religió familiar sense el to tenebrós que es respirava a casa. Tot i això, és indiscutible que el pes del passat familiar, marcat per la derrota personal i política dels pares i la figura terrorífica de l’avi, continuen marcant, molts anys després, els judicis polítics sobre el país de Regàs, que considera que aquest passat s’ha esborrat de la història oficial de Catalunya: “Els catalans tenim fama que no sabem treballar per a nosaltres, ens fem mal i ens tornem pitjor del que érem. Ja és dur i està malament que ho digui jo, una ciutadana catalana, però hi ha informacions que el poder dóna al poble basades en mentides. I s’escampen i s’instal·len, però són mentides. I això és mil vegades pitjor per al país.”

Una dona lliure

Casada de ben jove amb l’empresari Eduard Omedes, de l’entorn polític i religiós de Jordi Pujol, amb qui va formar part d’un equip de matrimonis, Rosa Regàs explica que va tenir clar ben aviat que la independència personal només era possible gràcies a la independència econòmica, i per això es va posar a treballar de seguida. Per això es va entossudir, tot i tenir dos fills, a començar la carrera universitària de filosofia i lletres, que va compaginar amb el naixement dels seus tres darrers fills. És al tombant d’aquells anys que Rosa Regàs esdevé la mussa de la gauche divine, els professionals liberals i intel·lectuals d’idees antifranquistes que es trobaven a redós de la discoteca que el seu germà Oriol havia obert al carrer de Muntaner, o a Cadaqués. Així, mentre el seu matrimoni arriba a la seva fi –molts anys abans de l’aprovació del divorci, amb una gestió exemplar per part dels ex-cònjuges– ella anava convertint-se en una personalitat del món editorial, primer a Seix Barral i després a la seva pròpia empresa, La Gaya Ciencia, on va fer tant col·leccions juvenils com quaderns de divulgació política.

Quan parla d’aquesta etapa, no evita les confessions sobre les seves relacions amoroses –amb l’escriptor Juan Benet, per exemple– ni sobre les seves decepcions personals, per exemple, en l’episodi de la fallida distribuïdora Enlace, amb retrets cap als col·legues Esther Tusquets i Jorge Herralde, i que va significar que se n’anés a treballar com a traductora de les Nacions Unides a Ginebra. Punt i a part mereix la seva experiència com a directora de la Biblioteca Nacional espanyola, càrrec del qual va dimitir enfrontada amb el ministre socialista César Antonio Molina, avui més aviat pròxim a les tesis polítiques de la dreta espanyola. En aquest sentit, Regàs, que va donar suport a Ada Colau a les darreres eleccions, pot sorprendre en la seva visió més aviat crítica de la transició espanyola, que alguns dels seus companys de generació van fer i van dedicar-se a edulcorar. Menys sorprenent és la seva crítica al nacionalisme català, encara avui per a ella personificat en el seu vell conegut Pujol: “No sóc nacionalista, ni crec que el nacionalisme pugui ajudar els pobles. Això no vol dir que jo un dia no pugui ser independentista, el més probable és que no ho sigui; entre més coses, perquè no em queda temps. Però una cosa és ser independentista i una altra és ser nacionalista. El nacionalisme és tancat al diàleg, a la crítica. Ser independentista vol dir que creus que, des del punt de vista polític, les coses podrien anar millor d’una altra manera i lluites i acceptes el que va bé i el que no va bé segons el teu criteri.”

Del Mas Gavatx estant

Sobre la seva faceta d’escriptora, majoritàriament en castellà, fet que li ha valgut els premis Nadal i Planeta, Rosa Regàs també té paraules de decepció cap a Barcelona, la ciutat on va néixer i on fa molts anys que ja no viu. “A Barcelona, en el món de l’edició, no em coneixia ningú, ara encara menys. Ara ja sí que m’és igual, però abans pensava: ‘A aquesta gent, què li passa? Què he fet malament?’. Segurament, no escriure en català. Si en lloc de tenir noranta anys en tingués trenta, m’hi posaria, i d’aquí a deu anys podria escriure en català, però quan passi aquest temps seré morta, per tant, ja no val la pena que m’hi posi. I a més, em trobo molt bé amb el castellà, perquè he llegit molt en castellà i francès. En català m’adono que no dic exactament el que vull dir.” Això no significa que, publicant en castellà, tot fossin flors i violes. Si no estalvia retrets a Ara Llibres, tampoc se n’escapa Carme Balcells ni l’editorial Planeta.

Al costat de totes aquestes Roses Regàs, n’hi ha una que tampoc s’oblida a Un llegat:  la germana, mare i àvia, el pal de paller del clan Regàs. La que gaudia a l’estiu amb tots els néts al seu voltant durant el mes de juliol al Mas Gavatx, la casa que es va comprar a Llofriu l’any 1975 i on viu tot l’any d’ençà de fa dècades. Quan la va comprar, era una diminuta caseta del 1789 amb tres hectàrees de terreny pelat, que de mica en mica va anar omplint d’arbres i de verd, i que ha estat oberta a tothom. A Llofriu, l’ha anat a veure cada setmana Penelo, i juntes han confegit aquest text. Allà, la matriarca Rosa Regàs hi espera una mort que no li fa por, mentre rumia que, si tornés a néixer, demanaria el passaport francès –la mestressa del Mas Gavatx és Chevalier de la Légion d’Honneur– i, potser, afegiria un pis més a la biblioteca de la casa, on hi ha tres retrats a manera de lars domèstics: Mariona Pagès, Josep Pla i Pío Baroja.