Rosa Maria Malet, una senyora de Barcelona

Ella dirà que és de Badalona, on va nàixer, en una família catalanista que va aguantar la postguerra com va poder, però per a molts de nosaltres, per a mi de manera cristal·lina, Rosa Maria Malet és allò que de bona llei es diu una senyora de Barcelona, una senyora de Catalunya. S’acaba de jubilar de la direcció de la Fundació Joan Miró de Barcelona, que el mestre va regalar a la ciutat, un edifici formidable de l’arquitecte Sert a Montjuïc. La Malet l’ha dirigit durant trenta-set anys, que són molts en un càrrec com aquest. L’ha deixat sense crítiques, amb el respecte de gairebé tots els cercles, per no dir que tots, que conformen el complex món de l’art. Una proesa.

La Fundació Miró va nàixer uns mesos abans de la mort del dictador, ni Miró ni Sert ni els amics i mecenes que els van acompanyar estaven per esperar més. El primer director en va ser Francesc Vicens, un savi que el dia mateix que el dictador moria i la Fundació obria una exposició va dir que no pensava pas per això clausurar la inauguració que aquell 20 de novembre hi havia prevista. Geni i figura. Al cap de poc, Vicens va decidir passar-se a la política activa de la transició. I llavors va entrar, discretament, Rosa Maria Malet a dirigir la Fundació. D’una manera indirecta que ara es recorda poc, perquè de fet li van posar per sobre una experta internacional, Margitt Rowell, un nomenament que als periodistes culturals del moment ens va fer anar de corcoll perquè ningú a la Fundació no ho sabia explicar. La Malet, tranquil·la, ens anava dient a tots que no passava res, que tot aniria bé.

I així va ser. L’experta ho va deixar aviat i la Malet va posar fil a l’agulla de tot. Ara que ho deixa, i mentre no se sap encara qui la substituirà, convé insistir que és una de les poques dones que han dirigit algun museu a Barcelona. Mentre arreu d’Europa i Amèrica les dones arriben més i més als càrrecs directius de les institucions de l’art, esperem a veure què passarà a la Miró.

Dimarts es va fer a Montjuïc un acte de comiat de la directora. Era la festa anual dels Amics de la Fundació, que la hi van dedicar. Van vestir les sales de blau, en honor de la passió per Grècia i el Mediterrani de la Malet i, per descomptat, pel blau de Miró. Va haver-hi una formidable performance de poesia amb els versos que tant agradaven a Miró… En fi, una festassa. Tota mena de gent, de diverses generacions. La Malet ha sabut guanyar-se durant anys la confiança del BBVA per fer una d’aquestes grans exposicions que honoren una institució, la que acostuma a obrir el curs cada tardor.

Per les sales es veien les banderoles d’algunes de les més importants: Magritte, Duchamp, ‘Barcelona, zona neutral’, ‘Davant l’horitzó’, Mona Hatoum, ‘El llegat de Pollock’, ‘Un cos sense límit’, ‘Vermell a part’, Carles Santos, ‘La bellesa del fracàs’, Rotkho, Kiki Smith, ‘Els objectes de Miró’, ‘Fi de partida: Duchamp, els escacs i les avantguardes’ i tantíssimes en aquests trenta-set anys…

Essent això important, les grans exposicions, el que resulta això no obstant el més indicatiu del tarannà professional de la Rosa Maria Malet és que sempre ha tingut la porta oberta als joves artistes. Sembla lògic, oi?, però en realitat és una manera de fer que no passa gaire en els museus barcelonins, inclosos els que més ho haurien de fer, com ara el Macba. La Malet, en canvi, ho ha fet sempre.

Ha respectat la directriu potser principal de Joan Miró, que la seva fundació fos un centre d’estudis de l’art contemporani (CEAC, això volen dir les sigles a l’entrada de l’edifici). Per això existeix l’Espai 13, que dóna cabuda a exposicions d’artistes emergents acompanyats de curadors joves i també emergents. Curadors que després reben l’encàrrec de muntar una exposició en les sales grans de la Miró, on llavors fan entrar els artistes emergents. Pot semblar que tot això que explico és només d’ordre professional però no, és molt més: és passar el relleu als joves.

Li van oferir la conselleria de Cultura en l’últim govern Mas i ho va declinar. No en va donar explicacions però després vam veure que estava immersa en la remodelació de les sales de la Fundació per celebrar els quaranta anys de la casa. Té prou bon criteri i maneres de fer impecables per a reunir diversos punts de mira i, si vol, continuar en la política cultural ara que ja no es dedicarà en el dia a dia a la Miró. El temps ho dirà i potser ho veurem.