Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava”

Parlar amb els familiars de les víctimes de la barrancada és una lliçó de dignitat. Cada conversa és un exercici de generositat de part seua, perquè cada volta que els fem contar com va passar, com era son pare, què fan ara… és com furgar una ferida que molts voldrien tancar. Tots es troben en un moment diferent del dol. Alguns, com Rosa Maria Álvarez, de Catarroja, treballadora social, encara no l’han començat. Aguanta i aguanta i arrossega desenes de familiars en la coordinadora on s’ajunten. S’ajunten i s’ajuden. I comparteixen el dolor i l’estratègia per a aconseguir la justícia que exigeixen. Veuen clar el responsable i el nomenen: Carlos Mazón.

Ens cita al seu pis d’Albal, a dos minuts caminant de la casa de son pare, a Catarroja. És un tercer i ni l’ascensor ni el timbre del porter automàtic no funcionen. Aquesta part del poble també es va negar. Ens rep amb Kira, la gossa que son pare, Manuel, treia a passejar dues vegades cada dia. Després de la catàstrofe, Kira eixia al balcó tot esperant inútilment l’arribada de Manuel. Aquesta és l’absència i el dolor que ens conta Rosa Maria, filla única del barber de Catarroja que, tot i que tenia vuitanta anys, continuava tallant els cabells o afaitant els seus amics de tota la vida. També agranava el carrer, aquest costum tan habitual als pobles. Rosa Maria conta, i no para, les peculiaritats de son pare que, broma macabra, va patentar, fa anys un sistema contra les inundacions que ningú no ha arribat a aplicar mai. Amb tot, els papers d’aquest projecte, arrossegats per la barrancada, els han recuperats a la zona de la nova estació de Renfe d’Albal.

—Com us trobeu?
—Jo em trobe forta per a lluitar. La psicòloga em diu que no he entrat encara en el dol, i per això estic molt forta. A cada sessió em prepare per a la bufetada que rebré quan entre en el dol. Serà molt forta, perquè a banda de dur la meua situació arrosseguem moltíssimes famílies. No sé si és que no m’ho permet o el meu organisme em diu que no pot entrar encara en dol. És que realment no m’ho crec, el que ha passat.

—Què va passar el 29 d’octubre?
—Mon pare va venir dues vegades a casa. A les dotze i mitja, com cada dia, per a traure la gossa, i passejàvem perquè jo tenia la baixa per un problema de salut. Venia de vacunar-se i de saber el resultat d’una analítica i estava perfecte. També vingué a les quatre, i em va dir que, com que deien que plouria, trauria Kira per si de cas. L’última vegada que el vaig veure va ser a les quatre i vint, quan se n’anà i em va dir: “Si després no plou, tornaré.” Però ja no tornà.

—Quan va venir el barranc, ell era a sa casa?
—Sí. Jo li vaig telefonar, quan una amiga que viu davant el barranc ens va avisar que se n’eixia, però és que és prou habitual que el barranc se n’isca. Ningú no li va donar massa importància. Jo crec que tothom qui viu en planta baixa té protector per a les portes. Casa nostra té dues portes al carrer, a l’avinguda principal. Jo el vaig avisar d’això del barranc i ell em diu: “Ah, posaré els protectors.” Eduard, el meu home, i Aitana, la meua filla, van traure el cotxe del garatge i el pujaren dalt d’una vorera; imagina la importància que tots vam donar al barranc. Ningú no ens havia avisat de res. La gent comprava, feia activitats extraescolars, era al gimnàs. La segona vegada que li vaig telefonar ja era una situació no l’habitual. I Eduard i Aitana se n’anaren a buscar-lo. Tot va ser tan ràpid que ja no varen poder travessar. D’ací a casa de mon pare eren dos minuts en una situació normal. Mon pare em va dir que no havia vist mai això. I cinc minuts després em diu que pensa que no podrà controlar l’aigua. Jo li dic, “papà, puja a la terrassa” i em diu: “no sé si ho podré controlar”. Estava supernerviós i li vaig dir que Aitana no podia travessar i ell em diu: “La xiqueta que se’n torne, que se’n torne.”

—…
—A mi, l’únic que em preocupa, i és el que més tracte amb la psicòloga, és que pense que en els últims moments de vida li vaig afegir la preocupació per la seua néta. No sé si mon pare va morir pensant que perillava la vida de la seua única néta, que adorava. Això em tortura.

—Quan vau saber que s’havia mort?
—Mon pare va ser arrossegat, espere que ja mort, fins al parc de les barraques, on hi ha la piscina coberta de Catarroja, a uns cinc-cents o sis-cents metres de la casa. Quan l’aigua baixà, Eduard i Aitana anaren a la casa i, en un moment amb cobertura, Aitana em va dir per telèfon que no hi era i que la casa estava destrossada, que hi havien entrat per la casa del costat perquè la paret mitjanera havia caigut i les portes estaven obstruïdes per una muralla de cotxes. Quan hi vaig arribar, no havia vist una cosa igual. Allò semblava una guerra. El començàrem a buscar perquè la casa és prou gran, i no el trobàvem. Una amiga de la família ens va dir que havia sentit que un camió s’havia endut persones a un pavelló i jo vaig pensar que mon pare seria allà, però el temps passava i això no es confirmava. Al final, uns xics ens diuen que al parc de les barraques hi havia un cos. I allà era. El vam trobar de bocaterrosa, tot ple de coses que havia arrossegat l’aigua, com una despulla. És una imatge que no oblidaré mai en la vida. Mon pare era una persona que hores abans era ple de vida, que tenia projectes [s’ensorra].

—Com van ser aquelles primeres hores?
—Vaig anar a l’ajuntament a parlar amb Lorena [Silvent], l’alcaldessa, a dir-li com és que ningú no ens havia avisat, com podia ser? Es va posar de genolls i em va demanar disculpes i em va jurar i perjurar que no sabien res, que a ella l’havia agafada allí mateix i que durant la nit havien recollit unes dues-centes persones que encara eren allà [s’ensorra].

—“No són morts, són assassinats”, repetiu.
—És que és incomprensible que amb tota la informació que se suposa que tenim en tot… Molta gent diu que demana justícia, jo no en demane, jo n’exigesc. Perquè demanar és esperar que un altre, si vol te n’oferisca. Jo n’exigesc com a ciutadana. Exigesc justícia. Primer, s’haurien d’haver depurat responsabilitats polítiques i amb el temps, responsabilitats penals. Jo tinc molt clar qui és el responsable últim. Després n’hi haurà més, però el responsable últim és, com diu la llei autonòmica, qui ocupa el Palau de la Generalitat. Ho tinc claríssim. Tant me fa que abans hi haguera Ximo Puig i que avui hi haja Carlos Mazón. Ara hi ha Carlos Mazón? És Carlos Mazón, el responsable. I la seua ex-consellera Salomé Pradas Ten, que no sabia ni que existia l’alerta massiva per a avisar la població.

—El Consell diu que el contacte amb les víctimes és constant. Quina és la vostra experiència?
—Nul·la. Ni com a filla d’una víctima ni com a membre d’un col·lectiu. No han tingut cap contacte ni amb les víctimes ni amb les tres famílies de les tres persones desaparegudes. La Generalitat ni cap membre no s’han posat en contacte amb cap familiar dels que hi ha al col·lectiu. No és que s’hi hagen posat poc, no s’hi han posat gens. En cap moment.

—Aneu a les manifestacions que es fan cada mes. Com us sentiu?
—A la primera no hi anàrem, perquè tot era massa recent. Després hi anàrem de manera individual perquè encara no ens havíem constituït en col·lectiu. I a la tercera i la quarta, ja sí, com a col·lectiu. En la tercera va haver-hi discrepàncies perquè no vam sentir prou suport, però en la quarta ha sigut una cosa increïble. La societat valenciana s’ha abocat amb nosaltres. Ha sigut impressionant. Hi ha gent que no hi va perquè diuen que això és polititzar-ho. Per a mi no és polititzar res, perquè si hi haguera un altre color polític, també hi aniria. Mazón és el responsable i jo demane que dimitesca.

—Això que dieu del poc suport, creieu que la gent no afectada ha tardat massa a adonar-se de l’abandonament institucional de les víctimes?
—Sí. De fet, aquest dissabte farem una commemoració per a les víctimes a Picanya, i l’organitzem nosaltres. Ni una administració ni cap ens. I en un altre col·lectiu a què pertanc que no té res a veure amb les víctimes, hi ha dues persones que s’hi han abocat i una em va enviar un comentari que m’agradaria llegir-lo perquè em va commoure.

—Endavant.
—Em diu: “No m’has de donar les gràcies, el treball ha de ser de totes, no haver perdut ningú et fa encara més responsable de l’acte i que isca bé. No sou vosaltres que ho heu de fer, sinó la resta de la societat que estem en deute amb els que heu perdut algú.” Jo li vaig contestar que m’havia emocionat i que ningú fins ara havia fet res per les víctimes i els familiars.

—Com naix el col·lectiu?
—Som tres dones: Sonia, Encarna i jo, que ho coordinem una mica. No sé com ens vàrem conèixer totes tres i vam congeniar. Vam crear un grup de WhatsApp i vam decidir que havíem de començar a buscar altres víctimes, perquè jo des del primer moment tenia clar que la mort de mon pare no havia de quedar així. Mon pare no s’havia mort ni per malaltia ni per un ictus ni per un accident. Era un homicidi. Havia de buscar respostes judicials i exigir justícia. Vam decidir d’anar a la pantomima del funeral i buscar allà els familiars. Va donar resultat. Les víctimes hi érem d’attrezzo, ni les nomenaren. Era una excusa per a emblanquir el que s’havia fet, i l’arquebisbe Benavent, el més gran emblanquidor de tots. Potser queda molt fort, però és el que pense. No em mossegue la llengua quan parle, perquè si no, no té sentit que faça una entrevista. Com que els mitjans van veure que parlava amb Letizia Ortiz, van voler parlar amb mi, i jo els vaig demanar que si parlaven amb altres víctimes, els passaren el nostre contacte.

—El funeral va ser polèmic perquè no s’havia convidat les víctimes.
—Jo vaig saber que es feia el funeral el dimecres anterior perquè ho vaig llegir a la premsa. Em vaig indignar. No vaig poder dormir en tota la nit pensant en un funeral d’estat per a les víctimes i que a nosaltres ningú no ens havia dit res. L’endemà tampoc no sabia res ningú. Parle amb l’arquebisbat i em diuen que hem d’anar allà al matí a cercar les invitacions i quan em queixe, em diuen que podem fer-ho a través de la nostra parròquia. La nostra parròquia? Jo no tinc parròquia. Es pensen que això és el neocatolicisme dels anys cinquanta? També ens diuen que ens recollirà un autobús a les dues i mitja, però el funeral és a les set. Al final, l’ajuntament ens posa taxis. Férem una cua, les autoritats entraren per una altra banda, i vam començar a contactar. Per allà hi havia dues persones ultraarreglades, sense cap pinta d’afectació. Els vaig preguntar i em van dir que havien perdut una farmàcia! Devien ser amics del rector, ells sí. Dins hi havia més casos i, en canvi, a una dona que havia perdut la seua filla embarassada de trenta setmanes, no la deixaven entrar perquè no tenia credencial. Al final, li’n deixàrem una nosaltres.

—Per què vàreu parlar amb Letizia?
—Quan començaren a saludar ella vingué cap on érem nosaltres i quan aplegà a mi m’agafà la mà i li vaig dir si podia parlar amb ella com a ciutadana Letizia Ortiz Rocasolano, perquè jo no sóc monàrquica. Es quedà mirant-me i començàrem a parlar. Va ser empàtica. Com que monsenyor Benavent va parlar sempre d’una catàstrofe natural, per intentar adoctrinar-nos, però a mi no m’adoctrina ningú, li vaig preguntar si pensava el mateix, que era una catàstrofe natural o una mala gestió o negligència per part de qui corresponguera. Ella em va dir: “Si jo pogués parlar…” I jo li dic, “parla, parla”, però em va dir que no podia. I em va preguntar a qui havia perdut i li vaig parlar de mon pare i de la meua filla que havia perdut l’avi. També li vaig dir que ella em representava més que la reina anterior, però que no sóc monàrquica, encara que mentre no hi haguera altra opció, la respectaria. També vam comentar una cosa personal que no comentaré mai. Sis minuts va durar la conversa.

—Si tinguésseu Carlos Mazón davant, igual que vàreu tenir sis minuts per a parlar amb Letizia, què li diríeu?
—Li diria que no entenc com pot viure dia a dia sabent que té 227 morts sobre l’esquena, i no dic “consciència” deliberadament perquè pense que no té consciència. Perquè cada dia demostra la seua falta d’empatia. Com riu, com parla, com evita determinades cadenes de televisió o de premsa, com no ha donat la cara amb els familiars de les víctimes. Com es burla de nosaltres quan diu que s’hi reuneix i que hi està en contacte, i no hi ha estat mai. La veritat és que li faria passar una mala estona però sense insultar-lo, perquè jo no insulte mai ningú. Pense que ell s’hauria d’haver apartat. Si jo fos ell, m’apartaria, literalment, de la vida. Cadascú, que interprete el que vulga.

—Amb més víctimes, feu part de la querella que SOS Desapareguts presentarà davant l’Audiència espanyola. Confieu en la justícia?
—Et seré molt sincera. Tinc esperança; però confiança, poca, perquè veient cada dia les notícies, crec que la justícia és molt partidista. Veient els casos del metro i altres situacions… Tinc esperança, perquè si no llançaria la tovallola. Però confiança? A vegades sents algun magistrat i dius: aquest sí que m’agradaria. Però altres, crec que munten casos de coses que no existeixen, per interessos polítics, i hi ha casos claríssims no investiguen.

—Com era el vostre pare, Manuel?
—Manuel Álvarez tenia vuitanta anys i estava molt bé de salut, era hiperactiu. Duia sa casa, la nostra, la meua filla, la gossa, la compra, cuinava. Agranava el carrer, va ser el primer home de fer-ho. Era molt avançat per a l’edat que tenia. Era molt feminista i li agradava tenir una metgessa, una advocada…

—Quin havia estat el seu ofici?
—Era barber. Era molt conegut al poble. Com que ja et dic que no parava, encara afaitava o tallava els cabells als amics de manera quasi altruista. I alguns em diuen “com trobe a faltar ton pare!”. Anaven allí i parlaven de tot. A més, era el moment de les eleccions americanes i ell era molt de Kamala Harris. El dia del comiat li ho vaig dir: “Ni aquesta bona notícia et puc donar, perquè ha guanyat el loco, com tu li deies, de Trump.” No hem pogut ni salvar la cadira de barber.

—Quines coses sí que heu pogut salvar?
—Res. Ni de ma mare, que va faltar quan tenia cinquanta-quatre anys, i allà hi havia la seua màquina de cosir. Però hi ha una cosa. Ell sempre pensava en la qüestió de les inundacions i l’any 2000 va patentar un sistema per a evitar-les. Ho va enviar a moltes institucions, tant estatals com de fora. Una part d’aquests papers van aparèixer a l’estació del tren d’Albal, que ara s’ha inaugurat. El 15 de gener, que era el dia del seu natalici, em va cridar Dolors Gimeno, regidora de Compromís de Catarroja per avisar-me que havien trobat la documentació. Després em va cridar el responsable d’Adif per dir-me que era molt important això que havia fet mon pare i que ens volia conèixer i fer-nos una visita per la nova estació que té un soterrani refugi de la guerra civil.

—És una broma molt macabra del destí que s’haja mort per una barrancada, havent inventat aquest sistema.
—Sí. Era la seua obsessió. Si per la tele mostraven alguna inundació o havia plogut molt i hi havia aigua pels carrers, apagava la tele perquè sempre de seguida es posava a parlar del sistema. A més, el va patentar amb el meu nom i el d’Aitana, la meua filla, per si li passava res.

—A Catarroja hi ha vint-i-cinc víctimes mortals, és la segona localitat amb més morts després de Paiporta. Com és la vida quotidiana ara?
—No és com abans, i pense que encara tardarà molt de temps a ser com abans. Intente anar poc pel carrer, però tot t’ho recorda. Encara hi ha tants comerços derruïts… Molta gent està trista. Si algú em veu per primera vegada em donen el condol perquè ja t’he dit que mon pare era molt conegut.

—A Aitana, la vostra filla, la vam veure en una de les manifestacions agafant la pancarta amb un cartell que deia, “heu matat el meu iaio”, com es troba?
—És una Álvarez, com jo i com mon pare. És molt forta. També és molt més tancada. Introvertida, com son pare. Per a ella no era el seu iaio a soles, era un segon pare. S’ha criat amb ell, totalment. Hi era sempre present. Ella, pel seu iaio, faria el que fos. Vol lluitar. Ens personem totes dues perquè ella estava empadronada a la casa. Legalment, pot estar en la causa per a exigir justícia.