Rosa Díaz: “La tecnologia ens canviarà el cervell”

Austràlia prohibirà als menors de setze anys de fer servir les xarxes socials. La restricció no entrarà en vigor fins d’ací a un any pel cap baix, però aquesta mesura pionera pot crear un precedent mundial. Ara, realment té sentit aquesta llei? És possible de controlar l’ús de les xarxes socials entre els adolescents? Com han d’actuar els pares? Som tots més addictes al mòbil que no ens agrada admetre? Parlem de tot plegat amb la psicòloga clínica Rosa Díaz, responsables del programa de conductes addictives en adolescents de l’Hospital Clínic de Barcelona. Per ella, la clau és ensenyar als joves a tenir un lleure diversificat, per evitar que les seves vides girin al voltant de les pantalles.

—Austràlia ha aprovat una llei que prohibirà als menors de setze anys de fer servir les xarxes socials. És una bona solució?
—Això no és una cosa nova, les xarxes socials ja són limitades. Sí que està bé que hi hagi algunes lleis en aquest sentit, però, què podran fer perquè s’aconsegueixi implantar? No ho acabo de veure. Sí que queda bé dir que des de dalt prohibiran que els joves menors de setze entrin en coses que poden tenir continguts perillosos. Ho aconseguiran? Els joves poden mentir. Si pretenen prohibir-ho a uns joves que ja han utilitzat les xarxes, no sé quina reacció tindran.

—Prohibir-los-les és contraproduent?
—Els joves són joves, i m’expliquen cada manera amb què se salten totes les regles que hi ha a les escoles… Normalment, acaben creant un altre usuari per fer coses que estan prohibides en l’usuari que tenen a l’escola. Se les saben totes! El que es pot fer des de dalt és establir regles de bon ús i ensenyar als pares a utilitzar els controls parentals, que espero que cada vegada siguin més bons, perquè alguns són molt difícils d’usar, o cars.

—I els pares com poden controlar més bé l’ús que fan els fills de les xarxes?
—Es tracta de negociar-hi, de tenir com una espècie de contracte. Per exemple, quan a tretze anys li comprem el primer mòbil, dir: “Això ho he pagat jo, ho controlo jo, i si vols utilitzar-ho has de seguir aquestes regles. Si veig que no les segueixes, et retiraré el mòbil.” O treure’ls-el de nit, quan dormen, perquè a vegades no es tracta d’enfrontar-s’hi físicament en un moment donat, sinó de fer-los saber que això ho controles tu. Els pares han de tenir aquesta autoritat. A vegades és tard quan els pares s’adonen que els mòbils han creat un problema als fills. Perquè els problemes del mòbil no són només l’addicció, també hi ha problemes de malestar emocional, de situacions depressives, d’angoixa…

—…
—L’altre dia vaig tenir un noi de dotze anys que li va dir a un company que entrés en una pàgina web, i l’altre noi va veure una imatge de pornografia duríssima, que el té des de fa tres setmanes donant-hi voltes, i plora, està obsessionat, angoixadíssim. Això no són addiccions, això és un mal ús, i que els joves poden accedir a continguts realment perillosos, igual que les pàgines en què es promociona l’anorèxia i la bulímia.

—Defenseu que no cal ni patologitzar ni demonitzar les xarxes socials. Per què?
—Amb un adult, és possible de fer restriccions durant un temps. Però amb un nen, si es fa contra el seu desig, serà molt difícil. Acabarà odiant tothom i acabarà creant-se una sèrie d’idees que són contraproduents.

—El mòbil és com una droga?
—No, són diferents. Les drogues són substàncies que entren al cos i que creen un seguit de canvis en el cervell. Les conductes també ho poden fer, però no són una droga. Les conductes gratificants poden fer els mateixos canvis en l’àmbit cerebral, i per això també creen addicció. Allò que acaba determinant que una cosa és addictiva és que t’hagi fet canviar la vida. Quan es passa aquest límit i no poden deixar de fer-ho perquè el cervell ja només es gratifica amb allò, això és una addicció. Quan es provoquen aquests canvis al cervell, sí que són en un punt de no-retorn, i potser ja sí que hem de fer una temporada d’abstinència.

—Hi ha unes aplicacions pitjors que unes altres?
—L’scroll infinit del TikTok, per exemple, que t’hi quedes enganxat. Ens passa a tots. O mirar l’Instagram de la gent que t’interessa. Hi ha videojocs que són molt agradables pels joves, que creen un esclat d’eufòria, sobretot si ets hàbil, i això et dóna prestigi social. Si tens dificultats socials a classe, però en aquest món ets ben valorat, això t’enganxa. I hi continues perquè et donen aquesta acceptació.

—Per exemple, els filtres de TikTok distorsionen la realitat i juguen amb la salut mental. Aquestes aplicacions s’haurien de limitar o directament eliminar del mòbil?
—S’intenta, però el poder de les empreses tecnològiques és molt fort. És el mateix que les empreses de tabac i que el narcotràfic. Sigui legal o il·legal, és difícil. Però els governs ho fan, dins les seves possibilitats. És important que les empreses tecnològiques no abusin d’aquest poder que tenen. És com el tabac, “a veure si els hi enganxem més d’hora perquè són tan tendres, tenen un cervell tendre, que els tindrem enganxats de seguida i guanyarem molts diners”. Passa igual amb l’scroll infinit. Això s’ha de tenir limitat amb legislació oportuna perquè pot fer mal.

—És la idea d’Austràlia, de perseguir les empreses i no tant els particulars.
—Sí, però ho aconseguirà? Feta la llei, feta la trampa. La norma sola no evitarà els problemes. Cal desplegar més eines. Fer pedagogia. La psicoeducació de la població, dels pares i dels joves, és extremadament important.

—Si l’educació és tan important, els nens de les famílies amb pares amb dificultats socioeconòmiques tindran més problemes d’addiccions al mòbil.
—Els fills dels pares que no estan bé en l’àmbit de salut mental, o que vénen de fora i no poden cuidar-los i es passen tot el dia sols a casa, són els més desprotegits socialment. Nosaltres tenim un programa específic per a trastorns duals, que en diem, que són quan hi ha una addicció o molt risc d’addicció a causa d’una patologia de base. És a dir, quan hi ha uns trastorns a la família que s’ajunten i els posen en risc. Però també hi pot haver nens molt intel·ligents i molt madurs encara que estiguin en aquests entorns i que se’n surtin precisament perquè troben a les xarxes gent amb qui connectar. Tenim tanta gent que surt perfecta en un entorn horrible! I al revés. No tots tenim la mateixa vulnerabilitat per acabar tenint una addicció. Depèn de la nostra genètica, del que hem viscut.

—Darrere cada addicció hi ha més trastorns?
—No sempre, també pot desenvolupar-la una persona aparentment normal. Però sí que els nens amb certes dificultats, hagin estat diagnosticats o no, tenen més vulnerabilitat per acabar desenvolupant aquesta “addicció”. Si fan servir les pantalles més del compte, poden acabar convertint-se en una addicció. Passa igual quan repeteixes alguna activitat agradable intensament: el cervell pot acabar fent-s’hi addicte, tant si són drogues com si són activitats agradables, perquè al cervell li agrada molt i segrega dopamina. Però si no tenen més coses per a diversificar l’oci és fàcil que puguin acabar enganxats a les xarxes. Per això intentem ensenyar als joves a tenir un oci diversificat.

—Com ajudeu les famílies amb fills amb conductes addictives?
—Habitualment, els que arriben aquí són casos que ja tenen un diagnòstic de base, un trastorn de neurodesenvolupament, i són nens a qui costa d’adaptar-se a les regles, als límits. Molts tenen dificultats socials, dificultats d’adaptar-se a l’escola o acadèmiques. A vegades tenen interessos fixos en alguns temes a què accedeixen a través de les pantalles i d’internet. Voldrien fer això tota la vida, i els hem d’ajustar al món social i a l’escola. Molts d’aquests nanos poden tenir aquesta mena de comportaments que complirien alguns dels criteris del que diríem addicció, però nosaltres parlem de problemes en l’ús i en el maneig de les regles d’ús de les pantalles.

—Els menors és més fàcil que s’enganxin a les xarxes socials que no pas els adults?
—Sí, per la immaduresa del cervell. Fins als vint-i-cinc anys el lòbul frontal és en desenvolupament. Si exposem un cervell molt jove a aquest ús abusiu de pantalles, de coses molt atractives, podem danyar-ne el desenvolupament i que sigui molt fàcil que s’hi enganxi més.

—Quines conseqüències té el mal ús de les tecnologies per als infants?
—L’ús de pantalles quan el nen desenvolupa llenguatge social pot ser contraproduent perquè s’aprèn habitualment en la interacció humana amb la mare. El nen ha de manipular per aprendre i que el seu cervell creï certs circuits per desenvolupar certes funcions. Si està molt exposat a pantalles, evitem que faci aquest desenvolupament. Per desenvolupar la musculatura i les connexions cerebrals, el nen necessita córrer, necessita jugar a pilota, necessita que li toqui el sol… Si no donem temps a aquestes interaccions i ho tapem amb pantalles, pot tenir un efecte contraproduent. És més, a l’adolescència, si no fem tot això, es poden crear dificultats a l’hora de tenir relacions socials amb els iguals.

—Costa de predicar amb l’exemple. Molts pares també fan un ús abusiu del mòbil.
—Han de saber que és una eina. Tu dónes un ganivet a un nen de dos anys? Doncs amb això, igual, amb sentit comú. Una altra cosa és que no puguin veure cap pantalla fins als dotze o setze anys. No, a poc a poc. Hi ha unes regles d’ús a partir de determinades edats. Als menors de dos anys, zero pantalles. Això no vol dir que un dia estigueu en família i que puguin veure una pel·lícula. Quan arriben a dotze anys, potser li pots començar a donar un mòbil, però un mòbil controlat, un mòbil sense gran accés a la internet. Tenim un munt de guies a internet que ens indiquen, als pares, com ho hem de fer. I si com a adult has de fer servir el mòbil i t’han de veure, pots dir-los que és una eina que fan servir els pares per treballar, per comunicar-se, per quan és necessari.

—Els adults som addictes al mòbil o en fem un ús abusiu?
—No ho sé. La gent del teu entorn penses que fa un ús adequat del mòbil? Hi ha de tot. La manera en què això afecta l’adaptació a l’entorn ens indica si s’acosta a un nivell d’addicció. Però penso que la majoria el procurem fer servir de manera adequada per a les necessitats d’avui dia. I si algun adult s’adona que hi ha un problema, és més fàcil que demani ajuda.

—Hi ha un nombre d’hores d’ús del mòbil que ens hagi de preocupar?
—El criteri per a saber si et passes no són unes hores concretes. Divideix el dia en totes les coses que has de fer: per sobreviure, per gaudir, per fer vida social. Si tens temps per a tot, no es tracta del nombre d’hores. Cal que hi hagi temps de fer totes les coses que són adients per a tu. Hi ha gent que per la seva feina ha d’estar moltes hores enganxada a la pantalla, però pot dormir bé, i pot estar amb la seva família, i de tant en tant se’n va a jugar a pàdel, i va fent de tot, i està content amb la seva vida. Doncs cap problema. Però sí que és veritat que si t’estàs quinze hores lligat a les pantalles, tindràs repercussions, també físiques. Per exemple, a edats adolescents, es diu com a referència que no facin més d’una o dues hores diàries d’oci informàtic.

—Com podem detectar si tenim una addicció si tots ens passem el dia connectats? Quina és la fina línia que marca el problema?
—Si penses que t’afecta i que ja no fas allò que t’agradava o et donava pau… Si recordes que llegir et donava benestar, has d’intentar, com a adult, guardar una estoneta per a allò. Si t’agrada l’esport, guarda una estona per a fer esport.

—Jo sento que tinc menys capacitat de concentració a l’hora de llegir que fa temps, m’imagino que és perquè m’he habituat a la rapidesa de les pantalles.
—Sí, la tecnologia ens canviarà el cervell, lògicament. Això és evolució. L’avió també va canviar les nostres perspectives, el rellotge també. Passa que això ha estat molt intens, molt ràpid, i ens ha sobtat, però tota l’evolució humana és feta de qüestions tecnològiques que es van desenvolupant i ens hi anem adaptant, som l’espècie més adaptativa que hi ha.

—No ho veu negatiu?
—Hem de tenir cert control de tot això. No és que sigui especialment negatiu, és que passarà. Com la bomba atòmica. Hem hagut d’aprendre a controlar-la i que no ens aniquili com a humanitat. No serà en una generació, serà tan progressiu que no te n’adonaràs.

—I no ens tornarem més ximples, a partir d’ara?
—Això no ens idiotitza pas, ens dóna un munt de coses positives. Jo tinc accés als meus pacients amb un sol whatsapp, cosa que abans no podia fer. Hi ha realitat virtual que s’utilitza en l’àmbit terapèutic, hi ha unes possibilitats increïbles. Ara bé, s’ha de controlar. Tota part positiva en té una de negativa.

—Pensava per exemple en les escoles, que als professors potser els costarà més de mantenir l’atenció dels alumnes a les aules.
—És que potser en el futur no caldrà tot això. La memorització ja no es fa servir tant a l’escola. Serà tan important en el futur per als humans? Doncs potser no. En el passat potser sí que era important aprendre les taules de multiplicar, però és que ara ja no. Hem d’aprendre unes altres coses. En una o dues generacions ens costa una mica d’anar canviant tot això. A tots ens fa una mica de por, però no hem de dramatitzar tant.