Rosa Cañadas, del Marroc al Cercle d’Economia

La sorpresa al Cercle d’Economia es diu Rosa Cañadas. Ella és la primera dona candidata en tota la història de l’entitat. La dona que s’enfronta al candidat oficialista, Jaume Guardiola, en les primeres eleccions disputades al Cercle, que sempre havia optat per un candidat de consens. Aquesta vegada, no. Cañadas ahir va fer un acte electoral per mirar de convèncer els votants en un acte (vídeo) al Círculo Ecuestre, el club amic dels burgesos de la ciutat.

A Cañadas no li serà fàcil. El seu rival, Jaume Guardiola, té l’aval de gairebé la meitat dels socis (601 de 1.300) i una junta amb noms de grans empreses, algunes de l’ÍBEX-35, com Marc Puig (Grupo Puig), Alfonso Rodés (Havas Media Group), Carmina Ganyet (Colonial), Oriol Aspachs (CaixaBank), Miguel Trias Sagnier (Cuatrecasas) i la notària Camino Quiroga, esposa de Tatxo Benet. Cañadas també s’enfronta a l’actual directora de l’Incasòl i ex-presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa; al periodista Jordi Amat; i a Núria Mas, consellera del Banc d’Espanya.

En canvi, poca gent sap d’entrada qui és Rosa Cañadas Muñoz, tot i que ha estat membre de tres juntes anteriors del cercle (les de Salvador Alemany, Josep Piqué i Anton Costas). Nascuda a Tànger en una família espanyola establerta al Marroc de fa vuitanta anys, Cañadas va estudiar al Liceu francès d’aquella ciutat, i de jove es va traslladar a París, on es va llicenciar en ciències econòmiques i va fer un màster en tècniques i mercats financers per l’Escola Superior de Comerç de París (ESCP). Experta en fusions i adquisicions financeres, més que no pas a aixecar indústria, va ajudar grups francesos (Crédit Agricole, Grup Hachette i més) a fer adquisicions al mercat de l’estat espanyol (per exemple, la compra del Grup Salvat). Va fer la mateixa operació però al Marroc, ajudant empreses espanyoles a fer adquisicions del 2004 al 2007. Aquestes eleccions, doncs, enfronten un alt directiu de banca, Jaume Guardiola, a una assessora financera, Rosa Cañadas. Ens movem més en el camp financer que no pas l’industrial.

Establerta a Barcelona dels anys noranta ençà, la senyora Cañadas es va casar amb Carlos Tusquets i Trias de Bes, ex-president del Cercle d’Economia (1989-1992), home de la burgesia també més financera que no industrial. Tusquets va cedir la presidència de Trea Capital a la seva esposa. Trea Capital és una empresa que assessora més empreses a fer fusions, adquisicions i reestructuració del deute, i amb especial atenció a les petites i mitjanes empreses. Aquesta és una llufa que la senyora Cañadas, en la visita que va fer ahir al Círculo Ecuestre, es va voler treure de sobre. “No sóc la candidata de les petites i mitjanes empreses.” I va presentar membres de la seva junta, com ara els tecnològics Sacha Michaud, cofundador de Glovo; Josep Gómez Torres (Fever); la presidenta de l’associació d’assessors fiscals, Estela Raventós; Rosa Novell, cap de departament a la UB; Jorge Lasheras, ex-president de Yamaha; i Xavier Prats Monné, un dels catalans amb més rang a la Comissió Europea, que durant anys va ser director general de Salut i Seguretat Alimentària de la Unió Europea. “Vull que el Cercle estigui a Europa, i que s’inscrigui com a grup d’interès. No som allà on es decideixen les coses”, va dir ahir Cañadas.

Sobre la qüestió catalana, i l’encaix de Catalunya amb Espanya, juga amb l’avantatge que el seu rival, Jaume Guardiola, és un exemple del catalanisme sense esperança, que ni tira pel dret ni es veu amb ànims de canviar les coses dins l’estat espanyol. Per això ella pot fer, com va fer ahir, el discurs de la defensa del pacte fiscal que el Cercle d’Economia fa mig seu –i ella també–, sabent que una cosa és defensar-lo i una altra lluitar per aconseguir-lo. I va fer això, defensar-lo: “Sóc partidària d’una part del pacte fiscal. Catalunya ha de rebre directament els ingressos fiscals que li corresponen, la quota de solidaritat amb altres autonomies ha de ser decreixent i s’ha de conservar el principi d’ordinalitat. Molt coincident amb el concert basc, però molt més solidari. Aquesta és la base sobre la qual treballar.” I va afegir: “I Catalunya ha de buscar aliances i complicitat amb València. Per canviar el concepte d’Espanya radial, quilòmetre zero. Tothom hi guanyaria, fins i tot Madrid. Tenim instruments tècnics per a abordar una millora de l’autogovern i l’organització territorial. Prioritzem aquest encaix.”

Tenim instruments tècnics, potser faltarien els polítics.

A la vegada, Cañadas creu que el procés independentista és part de la suposada decadència catalana (al Círculo Ecuestre viuen convençuts d’aquesta decadència, i en els seus debats sempre hi apareix): “Hi ha hagut desplaçament econòmic cap a Madrid, també alimentat lògicament pel procés. Això tampoc no hi ha ajudat. Part de la decadència de les elits també és la tendència de l’empresariat català a optar pel control. José Manel Lara ho deia: el català prefereix tenir el 100% d’una botiga al passeig de Gràcia que el 10% d’El Corte Inglés. Fa deu anys Catalunya liderava les inversions estrangeres (40%). I ara aquest 40% va a Madrid. Hauríem de treballar en el perquè.”

Cañadas, per acabar, també presideix la fundació Tanja, que treballa per establir acords comercials entre l’estat espanyol i el Marroc. Entitat sense pàgina web en funcionament ara mateix, en el patronat inicial, del 2012, hi havia noms com ara Javier Solana, Jordi Pujol, Josep Borrell, Josep Piqué, Shlomo Ben-Ami (ex ministre d’Afers Estrangers d’Israel), André Azoulay (conseller de la corona al Marroc) i l’hispanista Omar Azziman. Durant la crisi entre els dos estats pel Sàhara, la senyora Cañadas va ser entrevistada, amb titulars com ara “El nostre amic Marroc s’ha fet gran”, i opinions com ara aquesta: “El referèndum [al Sàhara] ni s’ha fet ni es farà perquè, entre altres coses, el cens d’una població nòmada és impossible. Altres països han anat adaptant les seves posicions. Espanya va amb retard, per exemple, respecte de França. Que el Sàhara és part del Marroc és allí una cosa indiscutible.”

I ahir en l’acte al Círculo va dir això: “Del Marroc ens en ve immigració, hi tenim un mercat natural (hi ha 1.000 empreses establertes) i un proveïdor principal de gas. No pot ser que Algèria jugui amb Itàlia i Espanya. Quan parlo del Mediterrani, Barcelona hi pot tenir un paper important. No perdem l’oportunitat d’obrir-nos. Àfrica serà el futur. Seran 2.500 milions de persones el 2050, i a Europa serem 700. Necessitem la immigració perquè si no el nostre sistema no s’aguanta. Aquest debat no l’he sentit al Cercle.”

Cañadas, per acabar, va mostrar la seva cara més directa, quan va parlar dels entrebancs que havia trobat per a presentar-se a les eleccions, en un clar exemple de candidata que es presenta contra l’status quo. Ahir va expressar la mateixa queixa que fa sentir fa dies a la premsa sobre avals i votacions: “L’altra candidatura va començar a recollir avals abans del procés electoral, i va intentar alterar el cens amb dos-cents nous socis en l’últim moment; en qualsevol votació el cens es tanca dos mesos abans. És una qüestió de respecte al soci de tota la vida, que ha de decidir. M’alegro que al final no s’acceptés. Vaig lluitar-hi molt, pels drets dels socis. També per la data, prevista a final de juliol, quan molts socis ja fan vacances; finalment serà el dia 12, quan encara estan actius, perquè el soci pugui votar durant tot el dia, no en una assemblea d’una hora i mitja. Són coses en favor del soci.”