Ronda extraordinària (en obres)

L’aixeta no raja. Ni cap aixeta de casa. Surt al balcó i el carrer en obres li fa pensar que han tallat l’aigua. Colzes a la barana, observa una estona el paisatge esventrat. Hi ha dos forats en forma de ronyó i, a cadascun d’ells, una dona vestida de groc amb un manat de pinzells a la mà. Pinzells secs, no com els seus, que encara conserven la humitat de les aquarel·les d’ahir. Ha de pintar la història d’un home i una galleda.

Un home i una galleda surten de casa. Sense digressions, com si sabessin on van. Has de saber què vol, aquest home, si el pintes tu. Potser només té set. Quant trigarà a trobar aigua, això també depèn de tu. El fas caminar, la galleda és de metall, la base una mica rovellada per les vores, la nansa grinyola quan el recipient es balanceja pel pas accelerat de l’home. Potser només té set i li has de dibuixar una font a la plaça de davant de casa.

Però hi ha obres al carrer, han tallat l’aigua, el terra foradat. Dos murets, dins de dos ronyons, acariciats amb pinzells per dues dones vestides de groc. Passa l’home de la galleda, nyic-nyic, s’atura i mira un tros de mur al descobert, la galleda calla i ell pregunta. Les excavadores incansables tenen més coses a dir o criden més. La primera dona groga no l’ha sentit, pinta la muralla amb pinzells nets, la pinta amb importància, a poc a poc, petits núvols de pols travessats pels raigs de sol d’un gener sense bufandes.

Un altre home, vell i sense galleda, s’atura al seu costat. Edat mitjana, diu, assenyalant el bocí de mur que sobresurt com una ela esquinçada, feta a mà alçada. L’home de la galleda mira amunt per calcular mentalment quants segles té aquell tros de mur, la llum solar l’enlluerna i el paisatge en runes se li omple de taques mentre es pregunta quan es van inventar les galledes, quants homes i dones amb galledes han passat pel costat d’aquell mur quan encara era sencer i si anaven a buscar aigua com ell.

Quedem que va a buscar aigua. Aclarim que no té set. Aigua per cuinar, per netejar, com qui va al riu a fer la bugada. Però l’home de la galleda viu al centre d’una ciutat i no se’n sap les fonts. Semàfor vermell, encara enlluernat, amb el nyic-nyic reduint-se-li penjat dels dits, els crits de les excavadores, el motor del bus que aixeca un ventijol tebi i desagradable, es demana qui se sap les fonts de la ciutat. Al seu costat, una dona descalça.

És ella qui se sap les fonts de la ciutat, l’acord del vent, el gruny del motor, l’udol excavador, però aquell grinyol metàl·lic és nou. Ella sí que té set, i no té cap galleda. Vol un glop d’aigua i depèn de tu també. També viu al centre de la ciutat però fa molt de temps que va sortir de casa. Avui la seva font no raja, deambula mig adormida i aquell nyic-nyic i una llengua de sol xocant contra el metall de la galleda li recorden que ahir va beure massa, que no era aigua.

La set quan en tens molta ja no és set, és una fera que et forada el cap i t’ho omple tot d’una boirina i de cop i volta l’altra font és lluny perquè el terra sembla elàstic i s’estira i s’enfonsa i t’escup mentre hi camines. La dona descalça es mira l’home de la galleda i sap que busquen el mateix que no és el mateix. Calla i sent el clec del semàfor quan canvia de color perquè s’ha fet una escletxa de silenci que només ella ha detectat. Són molts anys d’escoltar els sons del carrer. Sap com sona una fulla que cau, i en quina nota s’entona la indiferència. Les dones de groc se la miren mentre fan una pausa amb els pinzells a les butxaques. Fumen i li ofereixen una cigarreta. L’accepta i se la guarda per a després. El vell que mira les obres li diu edat mitjana i assenyala aquelles llenquetes de pedra.

Avui hi ha flors davant del quiosc on solia seure el vell. La senyora dels dolços va morir fa uns dies. Dolços i fruita seca fent-se malbé dins d’aquelles quatre parets de llauna amb sostre d’uralita. Hi deu haver també les dues cadires de fusta plegades, la de la senyora i la del vell que hi passava la tarda entre silencis i converses repetides. El vell orfe que ara mira els murets.

L’home de la galleda sent un crit d’oca. Saps pintar una oca? No és ben bé blanca, n’hauràs de trobar el color. Un crit d’oca que deu dir deixa’m en pau o tinc gana o vull volar. Potser té set. L’amo de l’oca li omple un bol amb aigua mineral i l’animal beu i es remulla. Nyic-nyic, passa de llarg seguint la dona descalça. Ara ella accelera el pas i potser sembla una mica més alta, com si s’enravenés qui sap per quin motiu. Ell fa el mateix, s’apressa i allarga el coll per veure què.

Una font. Gent. Galledes. Garrafes. Converses repetides. Silencis. Presses compartides. Si vols pintar l’home de la galleda, hauràs de fer cua. Des del balcó no veus la font ni l’oca, però te les saps de memòria. Veus els ronyons i les arqueòlogues grogues amb els pinzells, veus els murets, el vell que se’ls mira, ara l’un ara l’altre. No veus el quiosc i les flors. L’has de dibuixar abans no el treguin, capturar-lo amb els pinzells. Però no tens aigua. Surt. Vesteix-te i surt. O surt així.

Lleugera com el pijama que duus, descalça com la dona que té set, curiosa com el vell que enyora el quiosc obert, surts. Surts així, surts per aquí, pel balcó, sense claus, sense res, pijama i ulleres, ulls enlleganyats, cabells embullats, t’emparres a la barana, vols baixar reptant per la canonada, repenjant els peus en els marcs dels balcons i les finestres fins a anar a parar al tendal de la cafeteria xinesa. Però rellisques i els peus et queden penjant, les puntes dels dits de les mans blancs per la força de subjectar la barana fins que no cal.

Ella vola, s’envola, sense ales, sense sabates, sense galleda, sense pinzell, vola com una oca en un conte infantil. És un vol d’aquarel·la, dibuixat, poc precís i bell. Sobrevola el paisatge esventrat amb ronyons, els murets i les dones grogues, les excavadores que foraden com si busquessin més pàgines d’història de la ciutat, el vell enyorat, el semàfor verd, el quiosc tancat, florit i blanc, l’oca que menja enciam, l’home de la galleda que segueix la dona descalça, la font, la cua. Fa cassoleta amb les mans arran de l’aixeta que sí que raja, sense tocar de peus a terra, i ja sap com pintarà la història extraordinària que l’espera a la taula. Serà blanca. Beu un glop d’aigua.

(Aquesta és la tercera ronda que escric, després de la “Ronda infraordinària” del març del 2016 i “Una altra ronda (ara en pandèmia)” del maig del 2021.)