Un dia, fa molts anys, després d’una presentació a França d’un llibre meu, se’m va acostar molt amablement una persona per dir-me: “Està molt bé això que publiques per reivindicar la llibertat de Jean-Marc Rouillan, tancat a les presons franceses d’ençà de fa dues dècades. Però per mirar d’arreglar-ho ens caldria un corrupte francès d’alt nivell com Roland Dumas.”

A partir d’aquell dia sempre he estat intrigat per la sofisticada corrupció de Dumas. Avui en tinc dades noves. Com que ni jo, ni els anarquistes, ni l’entorn de Rouillan llavors no teníem cap possibilitat material de dur a terme aquell projecte, ho vam deixar córrer. El dirigent d’Acció Directa, ex-GARI i ex-MIL, va sortir en llibertat provisional el 2012, després de gairebé vint-i-cinc anys de presó i residència vigilada.

Roland Dumas era amic íntim de François Mitterrand, havia estat diputat cinc vegades, ministre d’Afers Estrangers i president del Consell Constitucional. Brillant, ric, elegant i advocat de casos molt mediàtics relacionats, per exemple, amb la guerra d’Algèria, els diamants de Bokassa i les herències de Picasso i Giacometti. Dumas era un Casanova seductor i, a la vegada, segons que es va saber més tard, un corrupte que va ser jutjat en processos importants, com ara el de la petroliera francesa Elf. Aquest afer el vaig conèixer prou a fons, gràcies a la gent de l’organització Survie, quan investigava sobre els conflictes del petroli a Nigèria pel llibre L’or negre de la mort (Empúries, 2011).

Van passar els anys i no em vaig cansar d’insistir sobre el personatge. Ací i a França. Fins que un prestigiós advocat em va informar que mâitre Dumas havia defensat anarquistes espanyols com ara el navarrès Lucio Urtubia i, durant un any o dos, havia negociat, com a marmessor de Picasso, a diferents nivells i amb gent diversa, la cessió a l’estat espanyol del Guernica. Llavors, no vaig poder aclarir gaire cosa més. És un dels diversos temes d’investigació periodística que m’ha perseguit tota la vida.

Finalment, aquest estiu, després de la notícia del traspàs del cèlebre advocat i polític francès, va caure a les meves mans una carpeta plena de documents. La història no té pressa, sempre compleix els terminis de la vida i de la mort, potser perquè sap que és on és atrapada.

L’any 2001 vaig publicar al setmanari el Temps una recerca a fons sobre el quadre de Picasso i les negociacions per la cessió a l’estat espanyol. Es titulava “Història d’un símbol universal: vint anys de l’arribada del ‘Guernica’” (25.9.2001). Avui, per fi, en puc relatar episodis nous.

Una carpeta blava titulada Fundació Gernika

El dossier que em va arribar conté documents, cartes, notes preses al vol, retalls de premsa, pòsters, bitllets d’avió, un fulletó de propaganda d’un senzill i cèntric hotel de París, adreces i telèfons. En general, aquests papers il·lustren els mesos de la negociació d’una anomenada Fundació Gernika amb Roland Dumas i Maya Picasso, la segona filla del pintor. L’any 1980, Adolfo Suárez volia reprendre els contactes amb Roland Dumas i la família Picasso per portar el Guernica a l’estat espanyol.

Feia molts anys que l’estat espanyol ho havia intentat sense èxit unes quantes vegades d’ençà dels temps de Franco i Carrero Blanco, concretament, d’ençà del 1968. Per mitjà de Florentino Pérez Embid, director general de Belles Arts, i el ministre José Luis Villar Palasí. Anys després, ho reprendria el ministre d’Hisenda de la UCD Francisco Fernández Ordóñez, i Javier Tusell, com a director general de Belles Arts que ho va aconseguir.

Madrid, Barcelona, Màlaga i Gernika es presentaven per rebre el quadre. Finalment, tal com comunicaria Jacqueline Picasso per carta a Adolfo Suárez, que adjunto, es va exposar, en principi, al Casón del Buen Retiro, atès que, segons ella, la voluntat del seu difunt marit era que anés al Museu del Prado.

La negociació amb la Fundació Gernika

Tornem als mesos del 1980-1981, al començament de la negociació, a què em remeten els documents de la carpeta rebuda. De fet, el president espanyol Suárez havia tingut proves de les capacitats negociadores i de la inusual xarxa de contactes de l’advocat francès Roland Dumas quan havia fet de mitjancer per a aconseguir l’alliberament de Javier Rupérez, secretari de Relacions Internacionals de la UCD, l’any 1979. El polític espanyol va ser segrestat per ETA-pm l’11 de novembre i alliberat a Burgos trenta-un dies després, gràcies a la col·laboració i els contactes amb ETA que van establir Dumas i l’anarquista navarrès exiliat a París Lucio Urtubia, almenys tal com ells dos han explicat en els seus respectius, i sempre subjectius, llibres de memòries.

Segons que la premsa va dir aleshores, Suárez s’havia negat a pagar un rescat milionari, però, en canvi, va alliberar catorze presos d’ETA. Si algú va cobrar per fer les gestions d’intermediació no se sap.

El Guernica aleshores era al MoMA de Nova York. En la primera part de la negociació per la cessió de la simbòlica obra, Suárez estava disposat a pagar cent milions de pessetes. Els negociadors van valorar que cinquanta milions fossin per a Dumas i els altres cinquanta per a una fundació que s’anomenava Gernika, un grup de suport, ajuda i assistència als presos polítics i comuns que encara eren a les presons en aquells primers anys d’una transició lenta i deficitària.

En principi, Roland Dumas va ser receptiu a la idea d’ajuda als presos. De fet, ell mateix era fill d’un resistent francès afusellat per la Gestapo, i per això va decidir de prendre les armes contra els nazis. Dumas fill va ser detingut i empresonat prop de Grenoble, però va aconseguir d’escapar-se.

Una carta inèdita de Maya Picasso

El primer que em trobo quan obro la carpeta és una carta de Maya Picasso (1935-2022), datada a Marsella el 3 de maig de 1981, inèdita i manuscrita, explícita i contundent, que adjunto en aquest article. Entre més coses, la filla, que remarca haver viscut amb el seu pare vint anys, escriu: “Jo mai no he donat el meu acord al govern espanyol perquè Guernica vagi a Espanya. L’únic que he dit al senyor Tussell és que si la llei m’imposa ‘la majoria’ no podria fer res més que inclinar-me, però, tanmateix, continuaria dient que jo per part meva continuo dient NO. […] Tinc una carta datada i signada pel meu pare en què demana la República, així doncs, tal com van les coses a Espanya, no és demà que Guernica podrà tornar o, més ben dit, anar-se’n a Espanya.”

Tots els documents de la carpeta proven converses entre ells i anades i vingudes a París. També hi ha informació que envien de les presons o de la comissió investigadora sobre el bombardament de Gernika per a Dumas i Maya Picasso, sobre les víctimes dels nazis a la vila basca, el cas Scala, el judici del qual va començar el 1r de desembre de 1980, o sobre el cas de l’etarra Joseba Arregi Izaguirre, torturat per la policia espanyola a la DGS de Madrid, que morí el 13 de febrer de 1981 a l’Hospital Penitenciari de Carabanchel. “Per la connexió que aquests fets poguessin tenir amb la devolució del quadre de Picasso, respecte de la repressió i els drets humans.”

Igualment hi ha el pòster, que també devien enviar a Maya Picasso i Dumas, sobre els actes commemoratius del quaranta-quatrè aniversari del bombardament de Gernika, que va ser el 26 d’abril de 1937. En aquell homenatge de l’aniversari del 1981 van parlar, d’entrada, els directors dels mitjans Egin i Punto y Hora, J. F. Azurmendi i J. Sánchez Erauzkin. També, en diverses taules sobre repressió, reforma del codi penal, nuclears o drets humans: Francisco Letamendia, Iñaki Esnaola, Miguel Castells, Eva Forest, Txema Montero, Txillardegui i Mateu Seguí, entre més gent.

La comissió ho tenia molt clar: “Que el quadre no vingui a l’estat espanyol mentre no es complexin les condicions democràtiques que avui el govern espanyol vulnera cada dia i greument. I que quan aquestes condicions cessin, el Guernica vingui a Gernika.”

L’última carta de Roland Dumas que hi ha a la carpeta és del 25 de febrer de 1981. S’excusa per no haver assistit a la darrera reunió convocada al seu despatx de París. Adolfo Suárez va dimitir un dia després, el 26 de febrer de 1981. D’aleshores ençà, tota comunicació amb Dumas va restar tallada per sempre. Suárez va ser substituït per Leopoldo Calvo-Sotelo.

El 3 de juliol de 1981 Maya Picasso anunciava al diari El País l’acord de la família i l’estat espanyol amb aquestes paraules: “Per acord majoritari, la nostra família ha decidit que el Guernica ha de ser traslladat a Espanya. Que quedi molt clar. Per acord de majoria, no per unanimitat. Jo continuo no estant-hi d’acord. Tanmateix, m’he afegit a aquesta majoria, atès que això no pot esdevenir una discussió eterna.”

El 10 de setembre de 1981, el quadre va arribar a Madrid, i es va exposar al Casón del Buen Retiro del Museu del Prado. Actualment, és al Museu Reina Sofía.

Crítiques a l’arribada del Guernica

Al reportatge que vaig escriure per al Temps l’any 2001, vaig poder recollir algunes opinions importants i autoritzades. Un dels intel·lectuals més bel·ligerants contra l’operació va ser José Bergamín. El 8 de novembre de 1981, l’escriptor amic de Picasso, que s’havia instal·lat a viure al País Basc per “no donar als seus ossos terra espanyola” quan es morís, escrivia al diari Egin: “No han portat el Guernica a Espanya perquè els espanyols contemplin la seva horrorosa, meravellosa violència (la seva fúria, la seva ira, la seva còlera) i escoltin la seva terrible veritat; el seu espantós crit de veritat acusadora, inseparablement vinculada a l’episodi històric que el va promoure i que representa; sinó, per contra, amb el propòsit de desmentir-lo, emmudir-lo, desvirtuar-lo, equivocar-lo: ofegar la seva veu en un ressò llunyà, i la seva visió reveladora (apocalíptica, històrica i profètica) en un fantasma, en una ombra inexistent.”

En els arxius de la Fundació Josep Renau a València vaig trobar documents molt interessants. L’any 1936 Renau havia estat nomenat director general de Belles Arts i va ser qui va propiciar la connexió oficial de Picasso amb la República quan va designar-lo director del Museu del Prado. L’artista va sentir-se molt afalagat, però preferí mantenir el suport al poble espanyol a París que no en un despatx de Madrid.

Josep Renau, tot i que no era contrari a l’arribada del Guernica, l’any 1981, en una conversa amb Manuel Vicent, publicada a El País, deia: “El Guernica ja és ací. Per sort m’he equivocat. Conec la gent del MoMA i pensava que no el tornarien mai. Però hi ha un secret amagat. Estic segur que l’han lliurat en canvi de tenir bombes atòmiques a l’estat espanyol.”

L’amic Carles Fontserè em va explicar: “L’arribada del Guernica a l’estat espanyol forma part de l’interès que han tingut els governs espanyols de crear un imaginari democràtic. Per ells era com dir: som demòcrates perquè per fi tenim el Guernica. Necessitaven adornar-se amb símbols que els justifiquessin. Però la realitat és una altra: tenim una monarquia amb un rei que va ser educat i nomenat per Franco. Vivim una mena de franquisme light, crec jo.”

Josep Palau i Fabre, company del meu avi a l’exili de París, em confiava l’única conversa que havia tingut amb Picasso sobre la qüestió: “Vaig advertir Picasso que el Guernica feia vint-i-cinc anys que era a Nova York i que hi havia estats que, per llei, i passats un nombre determinat d’anys, se’l podien quedar. Ell em va mirar molt seriós. ‘No ho crec’, em va dir, ‘però ho faré mirar’. ‘On hauria d’anar?’, li vaig preguntar. I no em va respondre. ‘Per què no a Gernika?’, vaig insistir. I tampoc em va respondre. Era el que jo creia que calia fer i el que jo pensava que ell voldria fer, però em vaig equivocar.”

“Picasso tenia un pensament secret –continuà explicant-me Palau– i era que anés al Museu del Prado, en compensació, segurament, perquè ell n’havia estat nomenat director durant la guerra. En tot cas, l’artista va nomenar Roland Dumas marmessor i cal acceptar que la seva voluntat es va expressar a través seu. En un principi, Picasso havia establert que tornés amb la República, però, a més d’idealista, era un home realista, i, més tard, va canviar la clàusula, estipulant que tornés a Espanya quan estiguessin restablertes les llibertats cíviques. Roland Dumas va creure que després de les primeres eleccions lliures la condició es complia i va acceptar. Jo crec que hauria de ser a Gernika, però sóc picassià i, per damunt de tot, respecto la voluntat de Picasso.”

Imanol Zubizarreta, l’aleshores conseller de Cultura de Gernika, mantenia al reportatge la ferma voluntat dels ciutadans de la vila bombardada pels nazis l’any 1937: “Per a nosaltres ha estat una demanda constant des dels orígens, pel nom de l’obra, perquè nosaltres vam patir aquell bombardament en què es va inspirar, i per la repercussió internacional que l’obra ha tingut. Picasso el va cedir al Prado i ara és al Reina Sofia, també a Madrid. Creiem que, tot i que la titularitat continuï essent del govern espanyol, podria ser exposat a Gernika, al Museu de la Pau. Això ho entendríem com un gest de bona voluntat i reconciliació.”

La victòria de Roland Dumas

Sigui com sigui, l’obra va ser cedida a l’estat espanyol i és a Madrid. Els primers negociadors, entre els quals hi havia la Fundació Gernika i Maya Picasso, van perdre. Roland Dumas va guanyar la partida i no seria una fantasia pensar que, també, es va agenciar la recompensa dels cent milions de pessetes que havia ofert Adolfo Suárez. O van apujar l’oferta? No se sabrà mai del cert.

Al llibre Politiquement incorrect. Secrets d’Etat et autres confidences. Carnets 1984-2014 (Le Cherche Midi, 2015) l’ex-ministre de Mitterrand, molt satisfet de si mateix, diu: “La meva batalla del Guernica ha estat un dels grans episodis de valentia de la meva vida d’advocat. Jo vaig ser qui va decidir si les ‘llibertats públiques’ eren respectades a Espanya perquè tornés el Guernica, segons la voluntat del mestre.”

Al llibre, Roland Dumas també escriu, satisfet, que coneix personalment el rei Juan Carlos i que el va condecorar amb l’ordre d’Isabel la Catòlica, de què estava molt orgullós.